SI VOLS PROMOURE LA PAU, PROTEGEIX LA CREACIÓ

 

1. En ocasió del començament de l'Any Nou, voldria dirigir els meus més fervents desigs de pau a totes les comunitats cristianes, als responsables de les Nacions, als homes i dones de bona voluntat de tot el món. El tema que he elegit per aquesta XLIII Jornada Mundial de la Pau és: Si vols promoure la pau, protegeix la creació. El respecte al que ha estat creat té gran importància, ja que «la creació és el començament i el fonament de totes les obres de Déu (1), i la seva salvaguarda s'ha fet avui essencial per a la convivència pacífica de la humanitat. En efecte, encara que és cert que, a causa de la crueltat de l'home amb l'home, hi ha moltes amenaces a la pau i a l'autèntic desenvolupament humà integral -guerres, conflictes internacionals i regionals, atemptats terroristes i violacions dels drets humans-, no són menys preocupants els perills causats per la distracció, i fins i tot per l'abús que es fa de la terra i dels béns naturals que Déu ens ha donat. Per aquest motiu, és indispensable que la humanitat renovi i reforci «aquesta aliança entre ser humà i medi ambient que ha de ser reflex de l'amor creador de Déu, del qual procedim i cap al qual caminem»[2].

2. En l'Encíclica Caritas in veritate he subratllat que el desenvolupament humà integral està estretament relacionat amb els deures que es deriven de la relació de l'home amb l'entorn natural, considerat com un do de Déu per a tots, l'ús del qual comporta una responsabilitat comuna respecte a tota la humanitat, especialment als pobres i a les generacions futures. He assenyalat, a més, que quan es considera la naturalesa, i l'ésser humà en primer lloc, simplement com a fruit de l'atzar o del determinisme evolutiu, es corre el risc que disminueixi en les persones la consciència de la responsabilitat [3]. En canvi, valorar la creació com un do de Déu a la humanitat ens ajuda a comprendre la vocació i el valor de l'home. En efecte, podem proclamar plens de sorpresa amb el Salmista: «Quan contemplo el cel, obra dels teus dits, la lluna i les estrelles que has creat, què és l'home, perquè el recordis, l'ésser humà, per donar-li poder?» (Sal 8,4-5). Contemplar la bellesa de la creació és un estímul per reconèixer l'amor del Creador, aquest amor que «mou el sol i les altres estrelles»[4].

3. Fa vint anys, en dedicar el Missatge de la Jornada Mundial de la Pau al tema Pau amb Déu creador, pau amb tota la creació, el Papa Joan Pau II va cridar l'atenció sobre la relació que nosaltres, com a criatures de Déu, tenim amb l'univers que ens circunda. «En els nostres dies augmenta cada vegada més la convicció -escrivia- que la pau mundial està amenaçada, també [...] per la falta del degut respecte a la naturalesa», afegint que la consciència ecològica «no ha de ser obstaculitzada, sinó més aviat no afavorida, de manera que es desenvolupi i maduri trobant una adequada expressió en programes i iniciatives concretes»[5]. També altres predecessors meus havien fet referència anteriorment a la relació entre l'home i el medi ambient. Pau VI, per exemple, en ocasió del vuitantè aniversari de l'Encíclica Rerum Novarum de Lleó XIII, el 1971, va assenyalar que «a causa d'una explotació inconsiderada de la naturalesa, [l'home] corre el risc de destruir-la i de ser al seu torn víctima d'aquesta degradació». I va afegir també que, en aquest cas, «no només l'ambient físic constitueix una amenaça permanent: contaminacions i rebuigs, noves malalties, poder destructor absolut; és el propi consorci humà el que l'home no domina ja, creant d'aquesta manera per al demà un ambient que podria resultar-li intolerable. Problema social d'envergadura que incumbeix a la família humana tota sencera»[6].

4. Sense entrar en la qüestió de solucions tècniques específiques, l'Església, «experta en humanitat», es preocupa de cridar l'atenció amb energia sobre la relació entre el Creador, l'ésser humà i la creació. El 1990, Joan Pau II va parlar de «crisi ecològica» i, destacant que aquesta té un caràcter predominantment ètic, va fer notar «la urgent necessitat moral d'una nova solidaritat»[7]. Aquesta crida es fa avui encara més urgent davant de les creixents manifestacions d'una crisi, que seria irresponsable no prendre en seriosa consideració. Com romandre indiferents davant dels problemes que es deriven de fenòmens com el canvi climàtic, la desertificació, el deteriorament i la pèrdua de productivitat d'àmplies zones agrícoles, la contaminació dels rius i de les capes aqüíferes, la pèrdua de la biodiversitat, l'augment d'esdeveniments naturals extrems, la deforestació de les àrees equatorials i tropicals. Com descuidar el creixent fenomen dels anomenats «pròfugs ambientals», persones que han d'abandonar l'ambient en el qual viuen -i amb freqüència també els seus béns- a causa del seu deteriorament, per afrontar els perills i les incògnites d'un desplaçament forçat. Com no reaccionar davant dels conflictes actuals, i davant d'altres potencials, relacionats amb l'accés als recursos naturals.
Totes aquestes són qüestions que tenen una repercussió profunda en l'exercici dels drets humans com, per exemple, el dret a la vida, a l'alimentació, a la salut i al desenvolupament.

5. No obstant això, s'ha de tenir en compte que no es pot valorar la crisi ecològica separant-la de les qüestions lligades a ella, ja que està estretament vinculada al concepte mateix de desenvolupament i a la visió de l'home i la seva relació amb seus semblants i la creació. Per tant, resulta sensat fer una revisió profunda i amb visió de futur del model de desenvolupament, reflexionant a més sobre el sentit de l'economia i la seva finalitat, per corregir les seves disfuncions i distorsions. Ho exigeix l'estat de salut ecològica del planeta; el requereix també, i sobretot, la crisi cultural i moral de l'home, els símptomes del qual són patents des de fa temps en totes les parts del món.[8] La humanitat necessita una profunda renovació cultural; necessita redescobrir aquests valors que constitueixen el fonament sòlid sobre el qual construir un futur millor per a tots. Les situacions de crisi per les quals està travessant actualment -ja siguin de caràcter econòmic, alimentari, ambiental o social- són, també en el fons, crisis morals relacionades entre si. Aquestes obliguen a replantejar el camí comú dels homes. Obliguen, en particular, a una manera de viure caracteritzada per la sobrietat i la solidaritat, amb noves regles i formes de compromís, recolzant-se amb confiança i valentia en les experiències positives que ja s'han realitzat i rebutjant amb decisió les negatives. Només d'aquesta manera la crisi actual es converteix en ocasió de discerniment i de noves projeccions.

6. Potser no és cert que en l'origen del que, en sentit còsmic, anomenem «naturalesa», hi ha «un designi d'amor i de veritat»? El món «no és producte d'una necessitat qualsevol, d'una destinació cega o de l'atzar [...]. Procedeix de la voluntat lliure de Déu que ha volgut fer participar a les criatures de seu ser, de la seva saviesa i de la seva bondat»[9]. El Llibre del Gènesi ens remet a les seves primeres pàgines al projecte sapient del cosmos, fruit del pensament de Déu, al cim del qual se situen l'home i la dona, creats a imatge i a semblança del Creador per «omplir la terra» i «dominar-la» com a «administradors» de Déu mateix (cf. Gn 1,28). L'harmonia entre el Creador, la humanitat i la creació que descriu la Sagrada Escriptura, s'ha trencat pel pecat d'Adán i Eva, de l'home i la dona, que van pretendre posar-se al lloc de Déu, negant-se a reconèixer-se criatures seves. La conseqüència és que s'ha distorsionat també l'encàrrec de «dominar» la terra, de «conrear-la i guardar-la», i així va sorgir un conflicte entre ells i la resta de la creació (cf. Gn 3,17-19). L'ésser humà s'ha deixat dominar per l'egoisme, perdent el sentit del mandat de Déu, i en la seva relació amb la creació s'ha comportat com a explotador, volent exercir sobre ella un domini absolut. Però el verdader sentit del mandat original de Déu, perfectament clar en el Llibre del Gènesi, no consistia en una simple concessió d'autoritat, sinó més aviat en una crida a la responsabilitat. Fora d'això, la saviesa dels antics reconeixia que la naturalesa no és a la nostra disposició com si fos un «munt de rebuigs escampats a l’atzar»[10], mentre que la Revelació bíblica ens ha fet comprendre que la naturalesa és un do del Creador, el qual ha inscrit en ella la seva ordre intrínseca perquè l'home pugui descobrir en ell les orientacions necessàries per «conrear-la i guardar-la» (cf. Gn 2,15) [11]. Tot el que existeix pertany a Déu, que l'ha confiat als homes, però no perquè en disposin arbitràriament. Al contrari, quan l'home, en comptes d'exercir el seu paper de col·laborador de Déu, el suplanta, acaba provocant la rebel·lió de la naturalesa, «més aviat tiranitzada que governada per ell»[12]. Així, doncs, l'home té el deure d'exercir un govern responsable sobre la creació, protegint-la i cultivant-la[13].

7. S'ha de constatar per desgràcia que nombroses persones, a molts països i regions del planeta, sofreixen creixents dificultats a causa de la negligència o el rebuig per part de molts a exercir un govern responsable respecte al medi ambient. El Concili Ecumènic Ciutat del Vaticà II ha recordat que «Déu ha destinat la terra i tot com ella conté per a ús de tots els homes i pobles»[14]. Per tant, l'herència de la creació pertany a la humanitat sencera. En canvi, el ritme actual d'explotació posa seriosament en perill la disponibilitat d'alguns recursos naturals, no només per a la present generació, sinó sobretot per a les futures[15]. Així, doncs, es pot comprovar fàcilment que el deteriorament ambiental és freqüentment el resultat de la falta de projectes polítics d'altes mires o de la recerca d'interessos econòmics miops, que es transformen lamentablement en una seriosa amenaça per a la creació. Per contrarestar aquest fenomen, tenint en compte que «tota decisió econòmica té conseqüències de caràcter moral»[16], és també necessari que l'activitat econòmica respecti més el medi ambient. Quan s'utilitzen els recursos naturals, cal preocupar-se de la seva salvaguarda, preveient també els seus costos -en termes ambientals i socials-, que han de ser considerats com un capítol essencial del cost de la mateixa activitat econòmica. És competència de la comunitat internacional i dels governs nacionals donar les indicacions oportunes per contrarestar de manera eficaç una utilització del medi ambient que el perjudiqui. Per protegir l'ambient, per tutelar els recursos i el clima, és precís, d'una banda, actuar respectant unes normes ben definides fins i tot des del punt de vista jurídic i econòmic i, per un altre, tenir en compte la solidaritat deguda als qui habiten les regions més pobres de la terra i a les futures generacions.

8. En efecte, sembla urgent aconseguir una lleial solidaritat intergeneracional. Els costos que es deriven de la utilització dels recursos ambientals comuns no poden deixar-se a càrrec de les generacions futures: «Hereus de generacions passades i beneficiant-nos del treball dels nostres contemporanis, estem obligats envers tots i no podem desinteressar-nos dels que vindran a augmentar encara més el cercle de la família humana. La solidaritat universal, que és un fet i benefici per a tots, és també un deure. Es tracta d'una responsabilitat que les generacions presents tenen respecte a les futures, una responsabilitat que incumbeix també a cada Estat i a la Comunitat internacional»[17]. L'ús dels recursos naturals s'hauria de fer de manera que els avantatges immediats no tinguin conseqüències negatives per als éssers vivents, humans o no, del present i del futur; que la tutela de la propietat privada no entorpeixi el destí universal dels béns [18]; que la intervenció de l'home no comprometi la fecunditat de la terra, per ara i per demà. A més de la lleial solidaritat intergeneracional, s'ha de reiterar la urgent necessitat moral d'una renovada solidaritat intrageneracional, especialment en les relacions entre països en vies de desenvolupament i aquells altament industrialitzats: «la comunitat internacional té el deure imprescindible de trobar les maneres institucionals per ordenar l'aprofitament dels recursos no renovables, amb la participació també dels països pobres, i planificar així conjuntament el futur»[19]. La crisi ecològica mostra la urgència d'una solidaritat que es projecti en l'espai i el temps. En efecte, entre les causes de la crisi ecològica actual, és important reconèixer la responsabilitat històrica dels països industrialitzats.
No obstant això, tampoc els països menys industrialitzats, particularment aquells emergents, estan eximits de la pròpia responsabilitat respecte a la creació, perquè adoptar gradualment mesures i polítiques ambientals eficaces incumbeix a tots. Això podria aconseguir-se més fàcilment si no hi hagués tants càlculs interessats en l'assistència i la transferència de coneixements i tecnologies més netes.

9. És indubtable que un dels principals problemes que ha d'afrontar la comunitat internacional és el dels recursos energètics, buscant estratègies compartides i sostenibles per satisfer les necessitats d'energia d'aquesta generació i de les futures. Per això, és necessari que les societats tecnològicament avançades estiguin disposades a afavorir comportaments caracteritzats per la sobrietat, disminuint el propi consum d'energia i millorant les condicions del seu ús. Alhora, s'ha de promoure la recerca i les aplicacions d'energies amb menor impacte ambiental, així com la «redistribució planetària dels recursos energètics, de manera que també els països que no els tenen puguin accedir a ells»[20]. La crisi ecològica, doncs, dóna una oportunitat històrica per elaborar una resposta col·lectiva orientada a canviar el model de desenvolupament global seguint una direcció més respectuosa amb la creació i d'un desenvolupament humà integral, inspirat en els valors propis de la caritat en la veritat. Per tant, desitjaria que s'adoptés un model de desenvolupament basat en el paper central de l'ésser humà, en la promoció i participació en el bé comú, en la responsabilitat, en la presa de consciència de la necessitat de canviar l'estil de vida i en la prudència, virtut que indica el que s'ha de fer avui, en previsió del que pot passar demà[21].

10. Per portar la humanitat cap a una gestió del medi ambient i els recursos del planeta que sigui sostenible en el seu conjunt, l'home està cridat a emprar la seva intel·ligència en el camp de la investigació científica i tecnològica i en l'aplicació dels descobriments que se'n deriven. La «nova solidaritat» proposada per Joan Pau II en el Missatge per a la Jornada Mundial de la Pau 1990 [22], i la «solidaritat global», que he esmentat en el Missatge per a la Jornada Mundial de la Pau 2009 [23], són actituds essencials per orientar el compromís de tutelar la creació, mitjançant un sistema de gestió dels recursos de la terra més ben coordinat en l'àmbit internacional, sobretot en un moment en què va apareixent cada vegada de manera més clara l'estreta interrelació que hi ha entre la lluita contra el deteriorament ambiental i la promoció del desenvolupament humà integral. Es tracta d'una dinàmica imprescindible, quan «el desenvolupament integral de l'home no pot donar-se sense el desenvolupament solidari de la humanitat»[24]. Avui són moltes les oportunitats científiques i les potencials vies innovadores, gràcies a les quals es poden obtenir solucions satisfactòries i harmonioses per a la relació entre l'home i el medi ambient. Per exemple, és precís afavorir la investigació orientada a determinar la manera més eficaç per aprofitar la gran potencialitat de l'energia solar. També mereix atenció la qüestió, que s'ha fet planetària, de l'aigua i el sistema hidrogeològic global, el cicle del qual té una importància de primer ordre per a la vida a la terra, i l'estabilitat del qual pot veure's amenaçada greument pels canvis climàtics. S'han d'explorar, a més, estratègies apropiades de desenvolupament rural centrades en els petits agricultors i les seves famílies, així com és precís preparar polítiques idònies per a la gestió dels boscos, per al tractament de les deixalles i per a la valorització de les sinergies que es donen entre els intents de contrarestar els canvis climàtics i la lluita contra la pobresa.
Fan falta polítiques nacionals ambicioses, completades per un necessari compromís internacional que aporti beneficis importants, sobretot a mitjà i llarg termini. En definitiva, és necessari superar la lògica del mer consum per promoure formes de producció agrícola i industrial que respectin l'ordre de la creació i satisfacin les necessitats primàries de tots. La qüestió ecològica no s'ha d'afrontar només per les perspectives esgarrifoses que es perfilen en l'horitzó a causa del deteriorament ambiental; el motiu ha de ser sobretot la recerca d'una autèntica solidaritat d'abast mundial, inspirada en els valors de la caritat, la justícia i el bé comú. D'altra banda, com ja he tingut ocasió de recordar, «la tècnica mai no és només tècnica. Manifesta qui és l'home i quins són les seves aspiracions de desenvolupament, expressa la tensió de l'ànim humà cap a la superació gradual de certs condicionaments materials. La tècnica, per tant, s'insereix en el mandat de conrear i guardar la terra (cf. Gn 2,15), que Déu ha confiat a l'home, i s'orienta a reforçar aquesta aliança entre ser humà i medi ambient que ha de reflectir l'amor creador de Déu»[25].

11. Cada vegada es veu amb major claredat que el tema del deteriorament ambiental qüestiona els comportaments de cada un de nosaltres, els estils de vida i els models de consum i producció actualment dominants, amb freqüència insostenibles des del punt de vista social, ambiental i fins i tot econòmic.
Ha arribat el moment en què resulta indispensable un canvi de mentalitat efectiu, que porti a tots a adoptar nous estils de vida «d'acord amb els quals, la recerca de la veritat, de la bellesa i del bé, així com la comunió amb els altres homes per a un desenvolupament comú, siguin els elements que determinin les opcions del consum, dels estalvis i de les inversions»[26]. S'ha d'educar cada vegada més per construir la pau a partir d'opcions de gran calat en l'àmbit personal, familiar, comunitari i polític. Tots som responsables de la protecció i la cura de la creació. Aquesta responsabilitat no té fronteres. Segons el principi de subsidiaritat, és important que tots es comprometin en l'àmbit que els correspongui, treballant per superar el predomini dels interessos particulars. Un paper de sensibilització i formació correspon particularment als diversos subjectes de la societat civil i les organitzacions no governamentals, que es mouen amb generositat i determinació en favor d'una responsabilitat ecològica, que hauria de ser cada vegada més arrelada en el respecte de l’«ecologia humana». A més, s'ha de demanar la responsabilitat dels mitjans de comunicació social en aquest camp, a fi de proposar models positius en què inspirar-se. Per tant, ocupar-se del medi ambient exigeix una visió àmplia i global del món; un esforç comú i responsable per passar d'una lògica centrada en l'interès nacionalista egoista a una perspectiva que inclogui sempre les necessitats de tots els pobles. No es pot romandre indiferent davant del que passa en el nostre entorn, perquè la degradació de qualsevol part del planeta afectaria a tots. Les relacions entre les persones, els grups socials i els Estats, igual com els llaços entre l'home i el medi ambient, estan cridades a assumir l'estil del respecte i de la «caritat en la veritat». En aquest context tan ampli, és desitjable més que mai que els esforços de la comunitat internacional per aconseguir un desarmament progressiu i un món sense armes nuclears, que només amb la seva mera existència amenacen la vida del planeta, així com per un procés de desenvolupament integral de la humanitat d'avui i del demà, siguin de veritat eficaços i correspostos adequadament.

12. L'Església té una responsabilitat respecte a la creació i se sent en el deure d'exercir-la també en l'àmbit públic, per defensar la terra, l'aigua i l'aire, dons de Déu Creador per a tots, i sobretot per protegir-ne l'home davant el perill de la destrucció mateixa. En efecte, la degradació de la naturalesa està estretament relacionada amb la cultura que modela la convivència humana, per la qual «quan es respecta l'"ecologia humana" en la societat, també l'ecologia ambiental es beneficia»[27]. No es pot demanar als joves que respectin el medi ambient, si no se'ls ajuda en la família i en la societat a respectar-se a si mateixos: el llibre de la naturalesa és únic, tant pel que fa a l'ambient com a l'ètica personal, familiar i social[28]. Els deures respecte a l'ambient es deriven dels deures envers la persona, considerada en si mateixa i en la seva relació amb els altres. Per això, animo l'educació d'una responsabilitat ecològica que, com he dit a l'Encíclica Caritas in veritate, salvaguardi una autèntica «ecologia humana» i, per tant, afirmi amb convicció renovada la inviolabilitat de la vida humana en cada una de les seves fases, i en qualsevol condició en la qual es trobi, la dignitat de la persona i la insubstituïble missió de la família, en la qual s'educa en l'amor al proïsme i el respecte per la naturalesa.[29] Es precís salvaguardar el patrimoni humà de la societat. Aquest patrimoni de valors té el seu origen i està inscrit en la llei moral natural, que fonamenta el respecte de la persona humana i de la creació.

13. Tampoc no s'ha d'oblidar el fet, summament eloqüent, que molts troben tranquil·litat i pau, s'asseguin renovats i enfortits, a l'estar en contacte amb la bellesa i l'harmonia de la naturalesa. Així, doncs, hi ha una certa forma de reciprocitat: en cuidar la creació, veiem que Déu, a través d'ella, es cuida de nosaltres. D'altra banda, una correcta concepció de la relació de l'home amb el medi ambient no porta a absolutizar la naturalesa ni a considerar-la més important que la persona mateixa. El Magisteri de l'Església manifesta reserves davant d'una concepció del món que ens envolta inspirada en el ecocentrisme i el biocentrisme, perquè l'esmentada concepció elimina la diferència ontològica i axiològica entre la persona humana i els altres éssers vivents. D'aquesta manera, s'anul·la a la pràctica la identitat i el paper superior de l'home, afavorint una visió igualitària de la «dignitat» de tots els éssers vivents. S'obre, així, pas a un nou panteïsme amb accents neopagans, que fa derivar la salvació de l'home exclusivament a la naturalesa, entesa en sentit purament naturalista. L'Església convida en canvi a plantejar la qüestió de manera equilibrada, respectant la «gramàtica» que el Creador ha inscrit en la seva obra, confiant a l'home el paper de guardià i administrador responsable de la creació, paper de què certament no ha d'abusar, però del qual tampoc no pot abdicar. En efecte, també la posició contrària d'absolutitzar la tècnica i el poder humà acaba per atemptar greument, no solament contra la naturalesa, sinó també contra la mateixa dignitat humana[30].

14. Si vols promoure la pau, protegeix la creació. La recerca de la pau per part de tots els homes de bona voluntat es veurà facilitada sens dubte pel reconeixement comú de la relació inseparable que existeix entre Déu, els éssers humans i tota la creació. Els cristians ofereixen la seva pròpia aportació, il·luminats per la divina Revelació i seguint la Tradició de l'Església. Consideren el cosmos i les seves meravelles a la llum de l'obra creadora del Pare i de la redempció de Crist, que, amb la seva mort i resurrecció, ha reconciliat amb Déu «tots els éssers: els del cel i els de la terra» (Col 1,20). Crist, crucifixat i ressuscitat, ha lliurat a la humanitat el seu Esperit santificador, que guia el camí de la història, en espera del dia en què, amb la tornada gloriosa del Senyor, seran inaugurats «un cel nou i una terra nova» (2 P 3,13), en els quals habitaran per sempre la justícia i la pau. Per tant, protegir l'entorn natural per construir un món de pau és un deure de cada persona. Vet aquí un desafiament urgent que s'ha d'afrontar de manera unànime amb una tenacitat renovada; vet aquí una oportunitat providencial per deixar a les noves generacions la perspectiva d'un futur millor per a tots. Que els responsables de les nacions siguin conscients d'això, així com els que, en tots els àmbits, s'interessen pel destí de la humanitat: la salvaguarda de la creació i la consecució de la pau són realitats íntimament relacionades entre si. Per això, convido tots els creients a elevar una fervent oració a Déu, Creador totpoderós i Pare de misericòrdia, que al cor de cada home i de cada dona ressoni, s'aculli i es visqui la urgent crida: si vols promoure la pau, protegeix la creació.


Ciutat del Vaticà, 8 de desembre de 2009
BENEDICTUS PP. XVI

[1] Catecisme de l'Església Catòlica, 198.
[2] Missatge per a la Jornada Mundial de la Pau 2008, 7.
[3] Cf. n. 48.
[4] Dante Alighieri, Divina Comèdia, Paradís, XXXIII,145.
[5] Missatge per a la Jornada Mundial de la Pau 1990, 1.
[6] Carta ap. Octogesima adveniens, 21.
[7] Missatge per a la Jornada Mundial de la Pau 1990 1990, 10.
[8] Cf. Carta enc. Caritas in veritate, 32.[9] Catecisme de l'Església Catòlica, 295.
[10] Heráclito de Éfeso (535 a.C. ca. - 475 a.C. ca.), Fragment 22 B 124, en H. Diels-W. Kranz, Die
Fragmenti der Vorsokratiker, Weidmann, Berlín19526.
[11] Cf. Carta enc.
Caritas in veritate, 48.[12] Juan Pablo II, Carta enc. Centesimus annus, 37.
[13] Cf. Carta enc.
Caritas in veritate, 50.
[14] Const. past. Gaudium et spes, 69.
[15] Cf. Juan Pablo II, Carta enc. Sollicitudo rei socialis, 34.
[16] Carta enc. Caritas in veritate, 37.
[17] Pontifici Consell «Justícia i Pau», Compendi de la Doctrina social de l'Església, 467;cf. Pablo VI,
Carta enc. Populorum progressio, 17.
[18] Cf. Juan Pablo II, Carta enc. Centesimus annus, 30-31. 43.
[19] Carta enc.
Caritas in veritate, 49.[20] Ibíd.
[21] Cf. Sant Tomás de Aquino, S. Th., II-II, q. 49, 5.
[22] Cf. n. 9.
[23] Cf .n. 8.
[24] Pablo VI, Carta enc. Populorum progressio, 43.
[25] Carta enc.
Caritas in veritate, 69.[26] Juan Pablo II, Carta enc. Centesimus annus, 36.
[27] Carta enc.
Caritas in veritate, 51.[28] Cf. ibíd., 15. 51.
[29] Cf. ibíd., 28. 51. 61; Juan Pablo II, Carta enc. Centesimus annus, 38.39.
[30] Cf. Carta enc.
Caritas in veritate, 70.

L'Església, amb tota la comunitat humana, celebra avui el començament d'any. Que, com Maria, no tingui por de posar-se sempre al costat dels pobres i oprimits, defensi els drets humans arreu del món i comparteixi les angoixes i esperances de tota la humanitat.
 
El proppassat mes de desembre, a la cimera mundial de Copenhaguen, es va fer palès el greu problema dels desequilibris sobre el Medi Ambient i les dificultats per a consensuar respostes eficaces a nivell mundial. Preguem perquè la creixent consciència col.lectiva porti a fer prendre mesures urgents per a frenar i corregir la destrucció irreversible de molts recursos naturals, indispensables per a la vida humana digne i pacífica.
 
Continuen vius arreu del món conflictes gravíssims de violència i d'injustícia: a Irak, a Iran, a Palestina, el país de Jesús, a Sri Lanka, a la península coreana i Filipines, al Níger i a Madagascar i a molts altres llocs...Preguem perquè els seus governs i els seus líders, enprenguin el camí de la pau a través del diàleg i el respecte a les persones que conformen aquests països amb diversitat de cultures i religions.
 
Milers de persones es veuen obligades a cercar refugi en altres territoris, lluny  de ñes seves llars i dels seus origens culturals, a causa de la guerra, de la pobresa o d'amenaces ambientals. Preguem perquè, en convertir-se en emigrants, no pateixin la intolerància i la marginació i puguin ser acollits amb dignitat i amb esperit fraternal.
 
Moltes famílies a prop nostre, com han assenyalat els informes de Caritas, pateixen les conseqüències d'una crisi, que és el resultat d'una economia que sovint no contempla el bé comú de tots els ciutadans. Preguem perquè sapiguem corregir els nostres hàbits de consum en benefici dels que menys tenen i trobem noves maneres més justes de fruir del treball i del benestar, que ha de ser per a tots.
 
Justícia i Pau continua fent un treball de sensibilització sobre els problemes del continent africà, una població germana molt propera geogràficament, però molt llunyana en objectius solidaris. Preguem perquè les relacions polítiques culturals i econòmiques estiguin presidides no per interessos de profit i explotació, sinó per la voluntat comuna d'afavorir el seu creixement humà, cultural i espiritual.
 
La Banca Ètica, la banca que posa els seus objectius financers en potenciar els projectes socials i solidaris, aquí i al Tercer Món, es va obrint pas com a instrument de canvi profund. Preguem perquè des dels moviments i comunitats d'Església, sapiguem col.laborar en el seu desenvolupament i a extendre el valor social del diner i del treball cooperatiu.
 
La dignitat dels presos, els drets dels infants, la despesa militar, la llei d'estrangeria...són altres dels problemes que formen part de l'agenda prioritària de Justícia i Pau. Preguem perquè les diverses comissions i els diversos grups locals que hi treballen, intensifiquin el seu esforç i les seves capacitats per tal que la Bona Notícia de Jesús sigui més realitat: que la pau sigui fruit de la justícia i de la relació fraternal.
 
Maria, la Mare de Jesús, va ser exemple de disponibilitat, de compromís i de serenor. Fidel a la tradició dels seus avantpassats i a la vegada oberta a l'Esperit que l'empenyia a cantar i a viure el Magnificat. Preguem perquè els cristians comencem l'any nou, conscients que podem ser llum per als altres, renovada esperança pels qui pateixen, guies que caminen i acompanyen pels camins de la justícia i de la pau.

Llei 27/2009 de mesures urgents per al manteniment i el Foment del lloc de treball i la protecció de les persones desocupades. En la seva Disposició addicional dotzena (pag. 13) s'elimina la restricció genèrica existents a la Llei 44/2007, d'Empreses d'Inserció per poder contractar treballadors que haguessin prestat serveis en qualsevol empresa durant els dos anys anteriors, limitant -ho a partir d'ara als casos d'haver treballat en la mateixa empresa o diferents d'inserció. Cal considera que és Manté l'excepció de les recaigudes o fracassos valorats pels Serveis Socials.

Compareixença al Parlament, el 19 de gener del 2010, davant de la Comissió de Benestar i Immigració, amb relació a la tramitació del Projecte de llei dels drets i les oportunitats de la infància (tram. 200-0064/08), de Jordi Cots i Moner, com a Secretari de la Comissió de la Infancia de Justícia i Pau.

Per la meva banda, em limitaré a comentar alguns articles bàsicament  dels títols I i II. No entraré a valorar-ne cap de la segona part, la dedicada a la protecció, perquè la meva experiència actual no em permet fer aportacions vàlides.

En primer lloc, em refereixo a l’article 4, sobre la interpretació de la present norma. Crec que, sobretot, s’hi han d’afegir les Observacions Generals del Comitè dels Drets de l’Infant de Ginebra, que són la font més fiable d’interpretació de la Convenció, i, de retop, d’aquesta llei; com també citar especialment, per la seva importància, la Resolució 194/III, de 7 de març de 1991, del Parlament, sobre els drets de la infància.

En segon lloc, em refereixo a l’article 6 del projecte, sobre desenvolupament de les potencialitats personals dels infants i adolescents; en relació amb l’article 12.3, relatiu a les responsabilitats parentals, i  també els articles 41 i 42 sobre el nivell bàsic de benestar i sobre els discapacitats, respectivament.

Aquests articles vénen a definir la visió que el projecte de llei té de la infància i adolescència, a partir dels factors de desenvolupament que preveu. I tant aquests articles com l’exposició de motius parla tan sols de “benestar personal i social”, o “benestar material o psicològic”. En parlar dels discapacitats hi afegeix “acadèmic”. I només  l’article 12.3 parla de “benestar material i espiritual”, transcrivint-hi, sense dir-ho, el punt 4 de la Resolució 194/III. .

Doncs bé, crec que el projecte és més limitat que el text de la Convenció que es pretén traspassar aquí; ja que, en efecte, en quatre dels seus articles la Convenció menciona expressament el “desenvolupament físic, mental, espiritual, moral i social”.  Ho fa en   articles significatius: el 17, sobre accés a una informació adequada; el 23.3, sobre els infants disminuïts; el 27.1, sobre el nivell de vida; i el 32.1, sobre el treball infantil.

Opino que la visió de la Convenció és més àmplia i comprensiva, i, de fet, més real; i que, per tant, s’hauria de vessar en el projecte de llei. Hi manca, al nostre entendre, aquesta dimensió espiritual i ètica. I és que, de vegades, es confon l’espiritual amb el religiós.

En tercer lloc, em refereixo a l’article 116, relatiu a l’anomenat Procurador de la Infància. L’exposició de motius vol justificar aquest lloc invocant la Recomanació 1121 de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa i la Resolució sobre una Carta Europea dels Drets de l’Infant. Però el que demanen  explícitament aquests textos és un veritable ombudsman infantil; i de cap manera poden legitimar un òrgan administratiu  com aquest, al qual falta, d’acord amb els Principis de París (Res. 48/134 de l’A.G., de les N.U., de 9 de desembre del 1993), la nota essencial d’un ombudsman: la independència de l’Administració. Per a la creació d’aquest òrgan, que d’altra banda pot fer una bona tasca, ni caldria una llei sinó una decisió departamental interna.  I pel que fa a la relació amb el Síndic, aquest sempre s’adreça al titular del Departament corresponent.

Tant com aquesta figura, interessaria més reafirmar i fer més visible l’Adjunt al Síndic per a la defensa dels  drets de l’infant de què parla l’article 29 del projecte. El Comitè dels Drets de l’Infant ha definit molt bé les funcions d’un ombudsman infantil o d’un Adjunt en la seva Observació General número 2 (2002), que deixo sobre la taula en la traducció espanyola que prové del Comitè i la catalana que n’ha fet la Comissió de la Infància. Almenys, s’hauria d’obtenir que fes un informe distint del general del Síndic sobre infància.

En quart lloc, ara que mentrestant ja s’ha aprovat la llei estatal sobre interrupció voluntària de l’embaràs, que ens obliga, em sembla que s’hauria de consignar a l’article 47 que la decisió presa s’ha de notificar als pares; i que en cas de conflicte, podrien entrar en joc els mecanismes de mediació familiar previstos a l’article 39 del projecte.

En cinquè lloc, estimo que a l’article 88 del projecte, sobre la funció de la Policia de la Generalitat, s’hi hauria de preveure la creació d’un grup especialitzat que es fes càrrec dels casos particularment difícils i que constituís un equip assessor pels membres en general del cos de Mossos d’Esquadra. Fa temps havia existit l’anomenat CEPOME, Cos Especial de Policia de Menors, o una cosa així.

En sisè lloc, proposaria una disposició addicional vuitena, per la qual es creés una Comissió parlamentària d’infància, en substitució de l’actual subcomissió, que, d’una manera general,  s’encarregués d’una manera eficaç de vetllar  pel seguiment de les polítiques d’infància. 

Finalment, deixin-me dir que és una llàstima que abans d’emprendre aquest projecte de llei no s’hagués fet un Pacte d’Infància. En aquest projecte hi ha compromisos molt forts, que fins ara no s’han dut a terme o que encara no hi estem prou entrenats. Citaria la perspectiva d’infància a què al·ludeixen l’article 5.2 i l’Addicional Cinquena; les accions de coordinació i transversalització, objecte de l’article 22; la prioritat pressupostària, que figura a l’article 15, i que hauria de seguir les orientacions del Comitè dels Drets de l’Infant i del Comitè del Pacte de Drets Socials;  la realització d’informes de què parla l’article 19; o les responsabilitats contretes amb la signatura del conveni establert amb el Moviment Mundial a Favor de la Infància. Un Pacte hauria significat una manifestació de voluntat coneguda abans d’expressar tot això per escrit. Encara hi som a temps. Un Pacte d’Infància hauria estat, de fet,  la millor aportació del Parlament a la commemoració dels vint anys de la Convenció que hem celebrat l’any 2009.    

Les nenes desaparegudes arreu d’Espanya, un pressumpte assassí de catorze  anys, la utilització de criatures per a vídeos pornogràfics i les mateixes criatures com a contempladors de tots els horrors del món... ¿Som a l’inici de la fi de la infantesa, el paradís perdut dels romàntics, aquesta edat daurada que, construïda com un mite, no té gairebé més de dos-cents anys?

   La construcció de la infantesa com un temps de l’ésser humà en què aquest ha de ser passiu i receptacle alhora del coneixement és recent. No va gaire més enllà de les teories de Rousseau. Ni Els viatges de Gulliver ni Robinson Crusoe foren escrit per als nens, perquè la majoria no sabien llegir. Els infants eren homenets o donetes ensinistrats, com més aviat millor, perquè complissin la seva funció social. Fins al segle XVII no apareix la joguina per als nens, abans la noció de joc no separava infants i adults. En un museu de Cardiff, al País de Gal·les, vaig llegir la història d’un nen de dotze anys que, als inicis del segle passat, fou penjat a la forca perquè havia robat una cullera de fusta. Una de les grans preocupacions dels higienistes catalans era que els nens menors de vuit anys no haguessin de treballar. Rafael Vidiella va començar a fer-ho als set anys i mig, en Pau Vila, que treballava com a teixidor, s’estava a la feina onze hores diàries, diumenges i tot. No fa pas gaire que començà la noció d’infantesa com l’edat del candor i la innocència. Per al nord-americà Jonathan Edwards, teòleg i filòsof del puritanisme al segle XVIII, els infants són “uns escurçons joves i molt més odiosos que els escurçons”.

   Però, avui, la noció de la infantesa com el paradís perdut és un de tants mites de la burgesia que se’n va en orris. En la nostra part del món, la infantesa menja i va a escola, encara que els maltractes continuen. A la resta del món, els infants viuen i moren com adults. Són els nens de la intifada, els qui són assassinats a Colòmbia i al Brasil, els nens kurds... La diferència entre aquests nens i els nostres, que viuen protegits en suposades campanes de vidre, és que els nostres han esdevingut contempladors de l’horror. Els nens, fins i tot els més rics, són els més pobres del món. Avui, un nen, o una nena, de sis anys veu, en imatge, el mateix que un infant de l’Edat Mitjana: el ritual de la mort barrejada amb el sexe en la cerimònia diària televisiva.

   Petits contempladors, monstres, víctimes, una petita humanitat que no té ni veu ni vot davant el gran espectacle que els ofereix el nostre planeta. Els grans mitifiquen la innocència, mentre ells contemplen, a la televisió o a la realitat, com la gent mor de fam, com assassinen o violen. Inútilment preservats, fins que, forçats a entrar a la suposada edat de la raó, se’ls comença a ensinistrar per a la barbàrie. Tots, víctimes o contempladors, no han redactat cap Constitució, cap Estatut d’autonomia. Els farts han de contestar les bestieses dels grans, els afamats les viuen. Petits, menors, febles, són coaccionats a jugar a la guerra, a viure-la, a reproduir les barbaritats dels adults. Un exemple: els wargames, venuts per mercaders adults. A la nostra civilització, els forcem perquè siguin infants com més temps millor. A la resta del món, creixen ja adults i es preparen, ja, per odiar els que viuen preservats de l’horror. I la televisió, mentrestant, fa les funcions d’un paller a l’Edat Mitjana o bé d’una immensa plaça medieval farcida de patíbuls.

Montserrat Roig

AVUI, Secció “Un pensament de sal, un pessic de pebre”, 16.4.1991