FRANCESC COMPTE, MEMBRE DE JUSTÍCIA I PAU. GIRONA..
Els primers dies de novembre s'ha descobert un frau fiscal de 154 milions d'euros (més de vint-i-cinc mil milions de les antigues pessetes) en la venda d'or a majoristes i fabricants de joieria. La notícia no ens ha de deixar indiferents. És la punta d'un iceberg que demostra l'afany de lucre d'un sector de la societat –hem de creure que minoritari– que amb la seva fraudulenta actuació, contrària a la moral més elemental, lesiona els interessos de tots els ciutadans. No defrauda tan sols les arques públiques, sinó tots els ciutadans en general.

El conjunt de la societat ha de prendre consciència que hi han pobres, i que els fraus ajuden a fer que aquests siguin cada vegada més nombrosos i més indigents, i que augmenta la bretxa de les desigualtats entre els sectors rics i els pobres, una bretxa que creix sense parar. Mai no pot ser lícit fer-se ric a costa dels altres. Urgeix fer un gir per evitar que el neoliberalisme continuï sent la ideologia amb més influència al món, i també en la nostra societat. Els diners s'han convertit en el motor de la història, d'una història que és inhumana si no està al servei de la col·lectivitat.

L'economia actual és un àmbit de la realitat en el qual la presència de la militància cívica i cristiana és gairebé inèdita. Els tractes econòmics, i el mercadeig en general, han d'observar i complir les regles del joc i de l'ètica comercial més elemental. El frau fiscal empobreix la societat, tota la societat, alhora que afavoreix la injustícia, el patiment i la desigualtat. Tot al contrari del que ens recorda el Document del Consell Mundial de les Esglésies, celebrat a Seül el 1990, que posa de manifest la relació que hi ha entre l'ordre just establert i l'harmonia convivencial. «Quan hi ha justícia a la Terra, els camps i els boscos i tota criatura vivent canten i ballen d'alegria (salm 96).»

El frau fiscal, l'evasió d'impostos i els guanys personals desmesurats són contraris a un repartiment just de la riquesa a nivell mundial, però també en el nostre entorn més immediat. És una obligació cívica fomentar la justícia i la cooperació. Com ens recorda el llegat de Joan Alsina, «només podrem col·laborar en la creació d'un món nou en la mesura que hi estiguem ficats».

Intentar l'eradicació del frau fiscal és obligació dels responsables polítics i monetaris, però també d'uns ciutadans solidaris i crítics, conscients del deure de procurar i treballar per una societat més equitativa, exercint una legítima pressió sobre els governants per fer possible pertot arreu la justícia i la solidaritat. Una educació per a la pau també ens obliga tots a estar atents i a dirigir els nostres esforços en aquest sentit amb una aportació personal basada en una veritable consciència d'igualtat de drets i de rebuig a la sistemàtica conculcació de tot principi de justícia distributiva.

EL PUNT – 19 de novembre de 2006

ANNA SERRA SALVI, directora de Justícia i Pau..

La mort d'una persona en un tiroteig en el «cas Tous», l'atemptat d'ETA a l'aeroport de Madrid o la recent condemna a mort de Saddam Hussein són tres exemples que han mostrat la cara contrària dels drets humans

Foto: Lluís Corominas, cap de seguretat de la família Tous, abandonant els jutjats de Manresa després de declarar en relació amb la mort d'un presumpte lladre. Foto: EFE

Pronunciar-se sobre el cas Tous és difícil, primer perquè ens movem en els límits del que interpretem com a legítima defensa, i segon perquè desconeixent quina seria la nostra reacció en una mateixa situació, no voldríem veure'ns en el mal tràngol que viu Corominas. Com a col·lectiu podem arribar a empatitzar amb els sentiments d'impotència, de ràbia o de confusió en veure ultratjat allò que considerem nostre. No obstant, això no converteix qualsevol acte de defensa en èticament correcte. Ni vull ni em correspon emetre cap judici, sinó fer atenció a les manifestacions que s'han donat a redós d'aquest succés, en què no van faltar ni frases d'intolerància social ni el suport unilateral a prendre's la justícia per compte propi. Malgrat que aquestes actituds s'expliquin per la por que genera la sensació d'inseguretat ciutadana, cal estar alerta a allò que socialment legitimem i que posa en perill no només els drets fonamentals de tot ésser humà, sinó també el sentit del nostre sistema judicial. Una persona de qui en desconeixem la història va morir d'un tret al cap. Només hem conegut l'últim capítol de la seva vida; potser en els anteriors trobaríem motius i raons que ens farien ser més comprensius amb la seva realitat i amb el perquè de les seves accions. No justifico un robatori. Aquest món individualista i competitiu que construïm dia a dia augmenta les desigualtats: com en una muntanya russa en què tots estem enfilats, sense cap control però gaudint-ne intensament, els tombs inesperats i els rebots ens agiten de mil i una maneres.

Els experts en resolució de conflictes saben molt bé que la via efectiva per a la conciliació sempre és el diàleg entre les parts implicades. El professorat parla de l'escolta activa, els psicòlegs d'apropar posicions, mentre que l'estira-i-arronsa forma part del vocabulari de la gent gran quan parla de la convivència. El sentit comú imposa, doncs, les seves pròpies normes.

L'acte de terrorisme que ha tingut lloc a Madrid és repugnant i res no justifica les morts que ha produït. Em sembla, però, que cal denunciar el trist paper dels polítics en el procés de pau que s'havia iniciat: ha faltat sentit comú, per raons que se'ns escapen i també per interessos que coneixem prou bé. El funcionament de la democràcia espanyola apareix estranyament viciat: sembla gairebé impossible que les forces polítiques es puguin moure per idees o projectes a llarg termini, que vagin més enllà de la propera convocatòria electoral. L'endemà de l'atemptat, els sondejos ja especulaven amb les pujades o baixades relatives en la intenció de vot de cada partit. Fa la impressió que les estratègies més importants del mapa polític (immigració, habitatge, procés de pau amb ETA...) es basen exclusivament en les expectatives més o menys favorables que poden provocar en l'electorat. Però un intent de pacificació seriós no pot fer-se a cop de calendari; és una feina que comportarà anys, que reclama serenitat, paciència i sobretot una voluntat de veure els matisos polítics del projecte. De moment, el no-acord entre les dues parts, la impaciència d'uns i la intolerància d'altres ja ha causat dues morts més.

Una mena d'efecte boomerang pervers es fa avui, doncs, més present que mai. Uns amics m'explicaven que quan la seva filla de set anys va veure la imatge de Saddam Hussein penjat, imatge que ha donat la volta al món, no la va entendre. Com s'explica una execució? Que Saddam Hussein va cometre crims contra la humanitat ho sap tothom. És que potser per això és un crim menor penjar-lo? Es tracta d'una imatge altament simbòlica i que fa pensar molt. Si no l'haguéssim vista, fóra com si no hagués passat. I la imatge ja ha tingut els seus primers efectes: dos nens, un d'americà i un altre d'afganès, es van penjar imitant el que ells creien un joc. No hi ha debat, no n'hi hauria d'haver. Mentre d'una banda es treballa perquè en el món s'instaurin les democràcies com a via per a la construcció d'un planeta més just, de l'altra es manté la pena de mort i es legitimen posades en escena com la que hem presenciat. Avui, en el món, més de 20.000 persones continuen condemnades a mort en països com la Xina, l'Aràbia Saudita, l'Iran, el Pakistan i els Estats Units. Quin futur estem construint? Com es pot continuar callant? Que el paper de l'ONU sembli prescindible ja és trist, però el que realment clama al cel és que el seu representant ni tan sols tingui un pronunciament decidit en contra de la pena capital i a favor dels drets humans.

Deurà ser l'ésser humà per natura, com l'entén Hobbes, homo homini lupus? La festa de la humanització ja l'hem celebrada; malauradament el camí que queda per recórrer abans no estiguem totalment humanitzats, si és que mai hi arribem, encara és llarg.


EL PUNT – 1 de febrer de 2007

Joan Surroca i Sens, membre de Justícia i Pau

Fa 30 anys, en plena Transició, varen baixar peixos morts pel riu Ter a causa de les males pràctiques d´una indústria de Sarrià de Ter. La reacció no es va fer esperar i, pocs dies després de l´estrall, 4.000 persones es varen manifestar indignades a Torroella de Montgrí. Ara, en temps democràtics, a ben poca distància d´on transcorre el riu Ter, la muntanya del Montgrí es veu vilment ferida per l´extracció de pedra sense contemplacions i amb diverses irregularitats legals. Per una banda, es vol declarar el Montgrí Parc Natural i, per l´altra, es redacten informes favorables per a l´ampliació de les activitats de l´empresa promotora de la pedrera. La passivitat de la ciutadania, tret d´escasses veus de protesta, i la mansuetud i manca de coratge moral dels diferents polítics responsables ens mostren en aquest cas singular on ens ha portat el capitalisme. En aquests trenta anys hem progressat molt.

Demà divendres, 9 de març, Serge Latouche impartirà una conferència a la Casa de Cultura de Girona i estic convençut que a aquest lúcid personatge, que fa anys que ens adverteix que ens estem menjant les tovalles, no l´anirà a escoltar cap d´aquests ignorants que destrueixen el paisatge. Ni tampoc llegiran llibres que et transformen com: Objectiu decreixement, escrit pel col·lectiu de la revista Silence i editat per l´editorial leqtor, o bé Contra el progreso y otras ilusiones, editat per Paidós, de John Gray.
Necessitem moltes pedres (aviat tocarà extreure les de la muntanya de Montserrat) per construir més autopistes, més Aves, més aeroports... i així donar possibilitat a ampliar el nostre parc automobilístic i agafar l´avió de baix cost per fer el vermut a Roma o anar-se a banyar a les platges de Cancún o a les quimbambes, és igual, la qüestió és gastar per donar vida a aquesta roda boja que ens porta a l´abisme de manera imparable. Donar vida també és importar alls de la Xina, que són més barats; és igual el cost de les infraestructures necessàries, el carburant gastat, la pol·lució... Rebem pomes de Nova Zelanda, les nostres resten als arbres! ¿Per què aquest nul interès per construir xarxes de trens lleugers que connectin amb un servei de ferrocarril? Una persona tan moderada i tan prestigiosa com Ramon Folch ho acaba d´escriure: «S´imposa un canvi de paradigma econòmic. No podem continuar creixent. Creixent en quantitat, vull dir. Com tot adolescent que arriba a l´edat adulta, necessitem estabilitzar la talla».

No, els països rics no podem seguir així, consumint el 80% dels recursos de la terra quan solament representem el 10% de la població mundial. Al Nord consumim unes 16 vegades més per habitant que al Sud. Si el Sud cresqués al nostre ritme, l´any 2050 es calcula que necessitaríem 12 planetes Terra! Volem salvar el Sud i no ens adonem que el que cal és salvar el Nord per també salvar el Sud. Necessitem alternatives urgents al capitalisme pervers perquè les multinacionals són insaciables i aposten per un consum cada dia més gran de petroli i carbó, mentre els escolanets polítics de la UE acaben de rebutjar arribar al 20% d´energies renovables el llunyà any 2020!

El Nord cada dia ofereix un panorama més decadent i infeliç perquè són molts els estudis que demostren que el diner, un cop satisfetes les necessitats bàsiques, no aconsegueix augmentar la nostra anhelada felicitat. Els polítics canviaran els seus programes quan vegin que els exigim béns diferents de la quincalla sense valor. El canvi només pot venir des de baix i per això cal una veritable revolució ètica. Ens falta valentia i coratge per nedar contracorrent i passar a plantejaments de vida més sobris, sense tanta quantitat per millorar en qualitat. Per experimentar altra vegada la joia de viure en la vida del dia a dia, sense esperar la quimera de la grossa nadalenca.

L'economia ecològica, creada pel pensador Nicholas Georgescu-Roegen, és la que modifica el procés econòmic de desenvolupament perquè té en compte les relacions entre el conjunt dels éssers vius i la biosfera

JOAN SURROCA I SENS..
Membre de Justícia i Pau

Foto: Nicholas Georgescu-Roegen va avançar-se al seu temps amb propostes agosarades, com per exemple el retorn a una agricultura ecològica. Foto: EL PUNT

L'economista romanès Nicholas Georgescu-Roegen (1906-1994) animava a sortir del «cercle viciós de la maquineta d'afaitar», pel qual ens aferrem a l'absurd d'afaitar-nos més ràpid cada matí per així tenir temps suficient per treballar en una màquina que afaiti més ràpid i a la vegada guanyar temps per treballar en una altra màquina que encara ho faci més de pressa... i així fins a l'infinit. Em fa pensar en aquell bon amic impressor de Vic que m'explicava com n'era de feliç quan componia els textos amb el vell sistema de caixes, lletra per lletra. Un viatjant el va convèncer que una nova màquina l'alliberaria de tant treball i el que fins llavors feia en un dia ho podria enllestir en una hora. Però la veritat va ser que per pagar aquell nou invent va haver d'incrementar la jornada de treball i, just quan començava a respirar, el viatjant maleït li va oferir un nou sistema sofisticat i caríssim, que forçosament es va haver de quedar sota l'amenaça que, si no ho feia, quedaria bandejat per la competència. Les hores de treball s'allargaven dia a dia fins que ho va pagar amb un fulminant infart, afortunadament no mortal. No fem prou cas de la vella saviesa que ens aconsella treballar per viure i no al revés.

L'exemple de la maquineta d'afaitar ja ens deixa endevinar que Georgescu-Roegen no va ser un economista convencional. En observar que els problemes actuals més greus no són ni estrictament econòmics ni estrictament ambientals, va manejar diverses disciplines que el conduïren a crear la bioeconomia, que és la manera de relacionar el metabolisme industrial de la societat humana amb la biogeoquímica del nostre planeta. En altres paraules, és l'economia ecològica, que no s'ha de confondre amb l'economia mediambiental. Aquesta darrera s'aprofita del mal ús que fem del progrés per trobar sistemes que minimitzin els efectes contaminants; és un nou negoci fet a costa de les barbaritats. L'economia ecològica, en canvi, modifica el procés econòmic de desenvolupament perquè té en compte les relacions entre el conjunt dels éssers vius i la biosfera.

Georgescu-Roegen es va avançar un temps a l'esclat de consciència ecològica dels inicis dels anys setanta, quan aparegué l'informe Meadows, per encàrrec del Club de Roma, on es posaven en consideració els límits del creixement. També aleshores es va publicar el Manifest per a la supervivència i va tenir lloc la Cimera d'Estocolm, en la qual va intervenir Georgescu-Roegen exposant tesis agosarades en aquell temps, com la proposta de prohibir la fabricació d'armament per assassinar-nos a nosaltres mateixos o bé de tornar cap a una agricultura ecològica.

Per debatre i avançar en aquesta línia de pensament, per sort seguida per altres estudiosos, s'han organitzat les jornades amb el títol genèric: Descolonitzar l'imaginari del desenvolupament sostenible que se celebraran a Barcelona del 7 a l'11 de març i que prometen obrir una llum d'esperança i alternativa a la fórmula del creixement econòmic il·limitat i la degradació ambiental. Entre els diferents ponents, destaca la presència de Serge Latouche, el qual també oferirà una conferència divendres dia 9 a la Casa de Cultura de Girona. Latouche és professor emèrit d'economia a la Universitat de París Sud, copresident de La Ligne d'Horizon i és un dels més importants teòrics vius de la línia oberta per Georgescu-Roegen, però amb evidents diferències que el porten a seguir preferentment el pensament d'Ivan Ilitx.

Després del seu pas per Laos, observà que el creixement econòmic és un absurd un cop satisfetes les necessitats bàsiques, el que cal és saber practicar l'art de viure, la joia de viure. Latouche és més partidari de parlar d'a-creixença que no pas de decreixement. En tot cas «decreixement» no és més que una paraula que invita a trencar amb la religió del desenvolupisme. Latouche critica una societat de drogoaddictes del creixement, d'esquizofrènics que volen casar dos objectius contraposats: créixer sense fi i ser ecològics. Amb això sí que estan d'acord Georgescu-Roegen i Latouche: «Aquell que creu que un creixement infinit és compatible amb un món finit, és un boig o un economista!»

EL PUNT – 6 de març de 2007

La premsa es va fer ressó de la concentració, el 14 de febrer, d’una cinquantena de persones a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, per protestar per la mort per accident de treball, en dos dies, de cinc treballadors del ram de la construcció, tres d’ells estrangers. El més greu de tots es produí el passat dia 12 quan dos obrers pakistanesos van caure d’una bastida, mentre treballaven “sense contracte i sense ésser donats d’alta a la Seguretat Social”, per a una petita empresa que actuava com a subcontractada. Segons els treballadors d’aquesta empresa, el sou que cobraven era de 40 euros diaris per 12 hores de treball de dilluns a divendres.

 

Els fets són prou greus com per a donar lloc a unes reflexions:

 

a/. L’afirmació de la premsa que els accidentats treballaven sense contracte, no deixa de ser una imprecisió jurídica. El fet de treballar voluntàriament, per compte d’altri, sota un règim de dependència i amb una determinada remuneració, ja constitueix un contracte laboral. Si el contracte escrit pot esdevenir recomanable -i àdhuc necessari per a segons quins tipus de contractacions- la seva absència no suposa l’inexistència de relació laboral. Aquesta existeix i, més encara, amb presumpció de relació indefinida. Des del punt de vista del treballador, l’absència de contracte escrit pot crear-li, únicament, un problema de prova, tant en relació al començament de la relació laboral com en la determinació de la categoria professional desenvolupada, tanmateix conceptes necessaris per conèixer l’antiguitat i el sou d’acord amb el Conveni Col·lectiu aplicable.

 

b/. Evidentment més importància té l’alta a la Seguretat Social per la desprotecció social que la seva absència crea al treballador en relació a les diverses contingències que aquella protegeix. Tanmateix, si el treballador no ha estat donat d’alta a la Segurerat Social, qui haurà de respondre de les eventuals prestacions que li correspondrien serà l’empresa per a la qual treballa i, quan es tracta d’empreses subcontractades, en la majoria dels casos, també l’empresa principal. Però, evidentment, exigir aquesta responsabilitat no portarà pocs maldecaps al treballador. Haurà d’iniciar un llarg procés de reclamacions, que esdevenen una càrrega important per a un treballador amb una economia ben precària i, al final del procés, pot trobar-se que l’empresa obligada a pagar sigui insolvent i es quedi sense cobrar.

 

c/. Com ja havia apuntat, el sou a què te dret el treballador i que, en principi, pot reclamar sempre, és l’establert en el Conveni del ram per la seva categoria professional. Tanmateix, el problema no rau aquí, sinó més aviat en la necessitat que treballadors poc qualificats i/o il·legals tenen d’obtenir un sou, i en la postura de l’empresa de “ho prens o ho deixes” que, al marge de tota la legislació, adopta enfront de la necessitat del treballador que cerca feina. Evidentment aquest comportament té els seus riscs per a l’empresa, però moltes vegades aquestes són insolvents, tot i que existeixen les que, a partir d’un estudi econòmic del risc, prefereixen assumir-lo i fer front a les seves conseqüències les vegades que un determinat treballador pugui reclamar o l’Inspecció de Treball actuï d’ofici.

 

d/. La protecció del treballador enfront de l’existència d’una manca de mesures de Seguretat -per l’incompliment de les quals esdevenen molts accidents- està definida per la Llei de Prevenció de Riscs Laborals. Ara bé, en relació a aquesta Llei hi ha molt a dir. Una Llei, al meu entendre, no pot esdevenir mai mancada de la necessària concreció de les obligacions dels afectats, i més si el seu incompliment es penalitza amb un sistema de sancions. No n’hi ha prou, per donar resposta al problema dels accidents laborals, amb l’establiment d’unes obligacions genèriques, que no són més que un calaix de sastre on pràcticament poden encabir-se, com a incompliment, les causes de tots els accidents. Tampoc una Llei pot caure en la utopia: ha de ser realista i no demanar el que no es pot complir. La Llei de Prevenció de Riscs laborals, redactada amb la lloable i noble finalitat de protegir la part més mancada de protecció, com és el treballador, ha oblidat que, tot i que moltes vegades la manca de mesures de seguretat cal imputar-la a l’empresa, n’hi ha també moltes que cal atrubuir-les únicament i exclusiva al treballador. La Llei atribueix a l’empresari l’obligació de preocupar-se perquè el treballador compleixi les normes de seguretat i si resulta que, per no haver-les complert, el treballador s’accidenta, la responsabilitat s’atribueix a l’empresari per no haver vetllat prou per fer-les complir al treballador. I, òbviament, una cosa és preocupar-se perquè el treballador observi la normativa de seguretat i altra cosa estar al seu costat fent de guàrdia de seguretat. Tots hem vist reiterades vegades, obrers treballant en teulats, sense cap mena de protecció. Tots sabem, a tall d’exemple, que treballadors d’empreses a qui s’ha proveït del corresponent casc de protecció i se’ls ha manat de posar-se’l, tan bon punt marxa l’empresari de l’obra se’l treuen per raons de calor o comoditat. Tanmateix, si en aquests casos esdevé un accident, la responsabilitat s’atribuirà a l’empresari per no haver fet complir la norma. Amb aquest plantejament no hi hauria altra solució que tenir tants vigilants com treballadors per controlar-se mútuament. Evidentment, s’ha de protegir el treballador, però no es pot establir una presumpció que davant de qualsevol accident la culpabilitat la té l’empresari. Partir d’aquest supòsit no solament esdevé injust per a un empresari honest, sinó que és perjudicial per al propi treballador. En efecte, aquest calaix de sastre normatiu descarrega el treballador de la seva pròpia responsabilitat en la prevenció en detriment de la seva pròpia salut. Pel que fa a l’Administració val a dir que, si és pública i notòria l’existència de treballadors que incompleixen les normes de seguretat, perquè els agents de l’autoritat que patrullen per la via pública i que, com tots els ciutadans, veuen aquests incompliments, no cursen la corresponent denúncia? Se li acudirà a algú eximir d’una multa de tràfic el conductor que ha incomplert una norma de circulació i com a conseqüència de l’incompliment s’ha accidentat? Es demanarà responsabilitat a l’Administració perquè no ha fet el que calia per fer complir a l’infractor l’esmentada norma de tràfic o, en cas d’excès de velocitat, per no haver obligat les empreses automobilístiques a fer cotxes que no superin els 140 kilòmetres de velocitat? Això és el que desgraciadament passa amb l’actual Llei de Prevenció dels Riscs Laborals: s’exigeix als empresaris el que l’Administració no s’exigeix a ella mateixa. I una Llei que no és possible de complir en tota la seva extensió, esdevé d’antuvi desprestigiada, deixant d’assolir la finalitat per a la que havia estat creada. Si volem menys accidents laborals hem de voler una llei exigent, però alhora també realista.

 

e/. Finalment, davant els fraus de contractació i accidents laborals dels estrangers, no podem posar el cap sota l’ala i atribuir-los tota la culpabilitat a ells -que en no poques ocasions es presenten a l’empresa amb una identitat falsa- o a les empreses que -conscients de la necessitat de treball dels nouvinguts i que no tenen el permís de treball en regla, tot corrent el risc que això comporta, sigui, en el pitjor dels casos, amb ànim d’explotació o, en el millor d’ells, per creure equivocadament que els presten un ajut- els admeten a treballar. No podem ser hipòcrites. Admetre a l’Estat nouvinguts sense possibilitats econòmiques comprovades i desplaçar-los a determinades comunitats autònomes sense facilitar-los al mateix temps permís de treball és condemnar-los a malviure. Els estrangers presents al nostre país, mancats de mitjans econòmics, com a persones, tenen també el dret a la vida i a la subsistència. I, en aquesta dinàmica és quan es propicia l’abominable abús d’empresaris mancats del més mínim sentit de justícia i solidaritat, de donar-los feina amb unes condicions de treball totalment inadmissibles. Davant d’aquestes situacions d’injustícia que clamen al cel, no en són responsables els nostres legisladors?

 

Pensant en els lamentables accidents de la setmana passada i les seves causes no ens pot deixar tranquils el fet que el percentatge va oscil·lant mensualment. Els accidents hauràn disminuït globalment. Però, els accidents dels nouvinguts han disminuït o s’han incrementat? Totes les sancions imposades als empresaris, encara que siguin impecables jurídicament, ho són també èticament? Els nostres polítics assumeixen la seva responsabilitat amb la legislació que tenim i que fa possibles mancances tan injustes? No hauríem de canviar tots de xip i, d’una banda, veure amb uns altres ulls els nouvinguts i, d’altra, fer front a la nostra responsabilitat com a ciutadans, exigint més als nostres polítics, especialment unes alternatives jurídiques que tinguessin més en compte el valor i els drets de les persones, sigui quin sigui el seu origen o la seva condició econòmica?

 

Crec que val la pena que hi reflexionem una mica tots.

 

Mateu Valls i Riera, advocat laboralista i membre de Justícia i Pau de Girona