Eduard Ibáñez, director de Justícia i Pau Barcelona (03/09/2012)
L'Església defensa amb passió la bellessa i bondat de l'amor conjugal.
Eduard Ibáñez, director de Justícia i Pau Barcelona / 03/09/2012

El passat mes de juny, la Conferència Episcopal Espanyola va publicar un important document titulat “La verdad del amor humano. Orientaciones sobre el amor conyugal, la ideologia de género y la legislación familiar”.

El document no ha tingut massa ressò (i menys a Catalunya) a banda dels habituals insults i desqualificacions, citacions decontextualitzades, comentaris tergiversadors, malintencionats o carregats de prejudicis i desconeixement. Es fa difícil trobar opinions que, després d’escoltar un missatge episcopal amb la mínima empatia que exigeix tot diàleg i ànim de comprensió, en discrepin de forma seriosa, respectuosa i raonada. I quan es tracta de reflexions relacionades amb la sexualitat, no manquen querelles criminals. Més enllà del grau d’encert de qualsevol reflexió, en aquesta matèria cal tenir realment una gran valentia per defensar les pròpies conviccions quan no coincideixen amb determinats postulats aparentment majoritaris.

El text de la CEE conté de forma sintètica els eixos centrals del pensament tradicional catòlic sobre el matrimoni i la família, basat fonamentalment en l’Evangeli i alhora considerat intel·ligible per la raó natural, i desenvolupat contemporàniament en les constitucions del Concili Vaticà II i nombrosos documents pontificis, entre els que destaquen les encícliques Humanae Vitae de Pau VI, Familiaris Consortio de Joan Pau II i Deus Caritas est o Caritas in Veritate de Benet XVI, entre d’altres.

En aquest sentit, els bisbes de l’Estat espanyol no introdueixen doctrines noves ni diferents a les que defensa l’Església en tot el món, si bé adapten aquesta reflexió (recollint pronunciaments seus anteriors) a la realitat espanyola i, des d’aquí, desenvolupen alhora una dura crítica del que anomenen “ideologia de gènere”, que seria l’errònia comprensió de la sexualitat no com un fet natural, sinó com una “opció” individual, amb les negatives conseqüències que això comporta..

Vull recomanar una lectura pausada del document pel seu interès i la importància de la matèria. La realitat del matrimoni i de la família, lluny de ser una qüestió de moralitat personal i privada, té a veure amb la salut, cohesió i benestar de la societat i amb el bé comú, i més en temps de greu crisi.

No puc comentar aquí les diferents qüestions que planteja el document. Però sí vull subratllar una de les seves intencions essencials: una defensa aferrissada i apassionada de l’extraordinària bellesa i bondat, personal i social, del veritable amor conjugal.  Per veritable amor conjugal entén l’Església aquell amor entre home i dona que consisteix en el compromís públic de constituir una comunió de vida i de lliurar-se l’un a l’altre de forma total (amb totes les dimensions de la persona), exclusiva, indissoluble i definitiva (per sempre), amb plena obertura a donar més vida, a la procreació. Aquest amor “compromès”, supera el simple emotivisme o subjectivisme, i obre a la plena realització de la  persona en la mesura que és una contribució decisiva a la felicitat del cònjuge i fills i una aportació extraordinària a la societat i a la vida mateixa. En últim terme, és una adequada resposta humana a l’amor que hem rebut per part del fonament personal creador i causant de l’existència, que els cristians anomenem Déu, el qual creiem que s’ha fet visible en Jesucrist.

L’amor conjugal no és una qüestió privada. És una institució social amb evident dimensió pública i jurídica (matrimoni), és l’origen de la família i, com a tal, ha de ser reconeguda pel Dret en la seva especificitat, en les seves múltiples dimensions i conseqüències, sense confondre-la amb altres unions o relacions interpersonals (dignes de respecte, que també poden i han de ser regulades per la llei adequadament). Avui dia a Espanya, la recent confusió legal entre amor conjugal i altres relacions d’afecte i/o convivència entre dues persones és una discriminació del matrimoni (entenent per “discriminar”, tractar de forma igual realitats diferents), confusió que se suma a la desvalorització legal del vincle jurídic matrimonial, rescindible unilateralment i lliurement en qualsevol moment.

L’esmentat amor conjugal (matrimoni), a més de ser reconegut i regulat en la seva especificitat, ha de ser promogut i protegit per tots els estaments socials pel seu enorme interès públic, en ser la base estable i sòlida de la família. Amor i justícia no es poden separar. I és que ja no es pot negar més que la família és una realitat absolutament decisiva per a la natalitat, el creixement, la salut, l’educació i el desenvolupament integral de tota persona, així com per a la cohesió social. Per això, l’amor conjugal i la família han de rebre la màxima protecció dels poders públics. Aquesta ha de ser una de les grans prioritats polítiques i un dels grans serveis que es poden fer en aquests moments al bé comú. Evidentment, això no exclou l’obligació dels poders públics de donar ple suport també a altres realitats de convivència que el necessitin, especialment aquelles on viuen infants o persones amb necessitats especials.