Mª Dolors Oller, vocal de la Junta de JP Barcelona (23/07/2012)
La unió política és una exigència prèvia si volem de veritat sortir de la crisi.
Mª Dolors Oller, vocal de la Junta de JP Barcelona / 23/07/2012
Els mesos van passant i la situació de precarietat que viuen moltes famílies ha anat en augment. Immersos en aquesta gran crisi sistèmica, no veiem encara el final del túnel. Aquest 2012 han aparegut normatives i s’han signat una sèrie de Tractats intergovernamentals tendents a crear instruments d’estabilització financera i a garantir l’estabilitat pressupostària, i es torna a parlar altra vegada de proposar nous mecanismes per tal d’orientar les politiques financeres i pressupostàries dels estats membres de la UE i de prendre mesures com ara la necessitat d’establir les bases perquè el Banc Central Europeu actuï com una mena de reserva federal. Creixen les veus que reclamen una unió política més gran a Europa, perquè si una cosa ha posat de manifest aquesta crisi és que no es pot tenir una moneda única sense instruments politics que la sostinguin. La unió política esdevé així una urgència i és hora d’abordar-la.

L’època que vivim, però, és la d’un gran pes dels Executius europeus i la de la proliferació de pactes intergovernamentals, cosa que certament no vol dir “més Europa”. De fet, el procés per la unió política està estancat per les reticències per part dels estats a cedir sobirania en àmbits no sols econòmics sinó també polítics. Així mateix, totes les propostes per salvar l’euro, les de curt i les de llarg termini, estan fonamentades fins ara en l’eficàcia i obren importants interrogants sobre la seva legitimitat democràtica (ni la Comissió ni el Parlament europeu han jugat un paper important a l’hora de proposar-les), i fins i tot, en alguns estats membres, sobre la seva constitucionalitat.

Això ens porta a constatar que el que necessitem és una unió política sobre la qual es construeixi la unió bancària, fiscal i econòmica, no al revés. La unió política és una exigència prèvia si volem de veritat sortir de la crisi. Però una unió política amb legitimitat democràtica, no donar més poders a organismes amb legitimitat tècnica. Cal abordar el repte del procés de construcció de l’Europa política i posar fi als seus dèficits democràtics. Perquè el que està passant és que en el procés d’integració europea, la participació i el control democràtics queden dissolts davant de noves instàncies decisòries que apareixen com a entitats tecnocràtiques, més que com entitats polítiques, amb la conseqüent detriment de la democràcia. És imperatiu, doncs, apropar la construcció europea als ciutadans i reforçar la seva legitimitat democràtica per a que, no actuant d’esquena al “demos”, Europa tingui major adhesió popular. Això enllaça amb un tema crucial: la necessitat d’una governança global, de la qual l'Europa comunitària en seria un nivell.

Estem en la cruïlla d’una nova època i si una cosa se’ns mostra com a certa és el fet que no podem viure la democràcia tant sols de “portes endins”; si el món no està estructurat i regit en allò que és essencial per al progrés i desenvolupament de les persones i dels pobles per unes pautes democràtiques, la democràcia local serà inviable. El procés de globalització ens fa plantejar com la universalitat de l’espai que comporta i ens desborda es pot traduir de forma jurídica i política. I així s’ha pogut parlar de la necessitat d’un poder democràtic que sigui transnacional i que s’expressi a través de la governança, és a dir, de la capacitat de prendre decisions, respondre als conflictes i gestionar-los amb legitimitat i eficàcia.

Però com que l’era de la globalització és també l’era de la localització i que el que és global i el que és local s’impliquen mútuament –s’ha pogut parlar de la necessitat de construir un sistema de govern “glocal” en el qual allò global i allò local no siguin excloents, sinó que siguin les dues cares de la mateixa moneda- és també bo que ens preguntem si pot ser efectiva una bona governança global o, en aquest cas, europea, quan en allò més proper les actuacions polítiques es prenen d’esquenes a la ciutadania, desincentivant que aquesta s’impliqui participativament. Dit en altres paraules, és difícil portar a terme una bona governança global que presumeixi de ser democràtica si no es té en compte que la democràcia ha de desplegar-se des dels nivells locals i requereix implicar a la ciutadania si vol tenir èxit.

Urgeix, doncs, aprofundir la democràcia en un sentit participatiu si no volem que perdi legitimació i que llavors el seu enemic sigui la desafecció que pot obrir la porta, especialment en situacions de greu crisi econòmica, a propostes populistes que la història ens ha mostrat que res tenen de democràtic. Un sistema de governança global o europeu, molt complexa, que hauria de possibilitar la assumpció de responsabilitats compartides per part de tots els actors socials en joc, és difícilment edificable si no està arrelat en una democràcia viscuda també des de la base. 

Estem davant del repte de determinar nosaltres mateixos, mitjançant procediments de legitimació democràtica, com volem construir políticament Europa. Aquesta construcció no és cosa que es pugui delegar en governs, comissions i funcionaris, que actuïn des de dalt només; és tasca de tota la ciutadania enfortir les relacions entre els pobles europeus, llimar asprós, descobrir sinergies, reforçar la confiança i, sobretot, apostar per un projecte compartit que ens cohesioni i ens il·lusioni, un projecte que tingui com a nord el desenvolupament sostenible, la igualtat en la diversitat i la justícia, fites, per altre part, que apareixen ja al vigent Tractat de la Unió Europea. I tot això assumit participativament des de les diferents democràcies locals que constitueixen aquest espai capaç de conviure des de la diversitat cultural perquè té unes arrels que han conformat una cultura que possibilita el diàleg i el respecte.