Miquel Àngel Maria, membre de JP Menorca (29/05/2012)
Eagleton proposa un pensament fort per la democràcia i la pau, contra la intolerància i el racisme.
Miquel Àngel Maria, membre de JP Menorca / 29/05/2012

Fa anys que seguesc els treballs de l’intel·lectual anglès Terry Eagleton. Nascut l’any 1943, va créixer en ambients catòlics obrers d’origen irlandès, va passar per la militància en l’esquerra catòlica i marxista, i com assagista i crític literari ha anat perfilant un discurs molt personal, singular, crític i lliure, que no renega dels eixos sobre els quals l’ha construït —el cristianisme i el marxisme—, ans al contrari, els reivindica com una font encara fecunda per entendre el món i transformar-lo cap a uns horitzons de major justícia i fraternitat.

Eagleton s’ha dedicat a desmuntar el pretès progressisme del pensament postmodern. En els seus llibres, dissecciona les etiquetes més amables del discurs postmodernista —àmpliament assumides i defensades com a nous valors— per advertir que en abstracte sonen molt bé, però que en determinats contextos poden esdevenir una trampa. Dos exemples: “per a milions de treballadors empaitats de tot el món, un respir del dinamisme, la metamorfosi i les identitats múltiples seria rebuda com un beneït alleujament”, i “la fluïdesa i la falta de fonament no solen ser gaire agradables per als emigrants: no tota diversitat és positiva”. Per a Eagleton, pensament dèbil i relativisme han derivat en feblesa de la societat, i una societat dúctil, manejable i sense gaires fonaments és la joguina preferida dels poders econòmics globals. Contra el pensament dèbil, dubtosament alliberador, Eagleton proposa un pensament fort per la democràcia i la pau, contra la intolerància i el racisme, contra la pobresa i per l’eradicació de l’explotació de qualsevol naturalesa.

L’any 2003, Terry Eagleton va publicar un assaig sobre la pervivència de la tragèdia, com a gènere literari i com a visió ètica i política. El va escriure abans de l’esclat de l’actual crisi econòmica i estructural, però açò, lluny de restar interès a la seva lectura, encara l’incrementa. És precisament ara, amb tot el que està succeint, que la visió crítica d’Eagleton es percep amb més nitidesa. Suposo que és per açò que l’editorial madrilenya Trotta l’ha traduït i editat recentment, amb el títol «Dulce violencia. La idea de lo trágico». De les seves anàlisis se'n desprèn que la protesta per les conseqüències la crisi no pot ser la defensa d’uns privilegis, sinó la transformació dels mecanismes que ens hi han conduït. I açò, no ens enganyem, té conseqüències difícils —tràgiques?— per als qui gaudeixen d’un benestar que s’està negant a una massa creixent de desposseïts.

Eagleton constata que la tragèdia és un tema passat de moda per a la sensibilitat d’avui: el seu to és massa solemne, portentós, metafísic. L’escepticisme i l’hedonisme postmoderns abominen de les idees transcendentals, consideren el compromís personal com un vestit mudable, i davant el dolor l’única proposta és evitar-lo, fugir-ne, tapar-lo. Però Eagleton encara reivindica l’esperit tràgic: d’una banda, la tragèdia és com una imatge en negatiu de la utopia: ens recorda allò que estimam quan ho veim en perill, o destruït. D’altra banda, la sensibilitat tràgica és, en definitiva, el reconeixement i l’acceptació de la nostra finitud i debilitat, i de la necessitat d’afrontar el sofriment —el propi i l’aliè— com a condició de qualsevol lluita alliberadora. Alerta: Eagleton abomina del que anomena “teoria boy scout de la tragèdia”, la que consideraria el sofriment com valuós en si, perquè gràcies a ell ens enfortim i maduram. No, per a Eagleton hi ha una diferència entre açò i creure que, si bé és positiu evitar el dolor en general com un mal, per vèncer el sofriment dels altres —sobretot el sofriment provocat per unes estructures generadores d’injustícia— hem d’assumir-lo com a propi, compartir-lo, carregar-nos-el, i lluitar contra les seves causes encara que ens hi vagi la vida: “Tant el marxisme com el cristianisme es prenen seriosament la vida ordinària, encara que confien en la seva transformació potencial. El marxisme és una crítica immanent de la societat de classes, no sols una alternativa utòpica, i la resurrecció, per al cristianisme, implica la crucifixió i la baixada a l’infern”.

Eagleton ressegueix la idea liberal segons la qual la tragèdia ha estat superada per la democràcia. La primera es basava en la diferència entre els éssers humans: era el caràcter especial i únic de determinats personatges —reis i nobles, herois i heroïnes, enviats o representants dels déus— allò que donava entitat i categoria al seu sacrifici. La democratització —ara tots els éssers humans som iguals— significa, segons el relat liberal, la mort de la tragèdia: ja no hi ha grans homes, i per tant ja no hi ha grans sacrificis tràgics. Doncs bé, Eagleton considera que la conclusió hauria de ser la contrària: no és que ja no hi hagi grans homes, sinó que ho hem esdevingut tots. En lloc de pensar que ja no hi ha reis, hauríem d’afirmar que ja no hi ha plebeus: ara tots som reis, i el sofriment del més ínfim dels éssers humans hauria de ser tan rellevant i transcendent —tan tràgic— com era abans la mort de l’heroi. Si no ho veim així significa, segons Terry Eagleton, que la consideració igualitària de tots els humans és poca cosa més que una confessió teòrica, sense les conseqüències ètiques i polítiques que se’n desprenen.

És clar que aquesta perspectiva dibuixa un camí més revolucionari que reformista, i és clar, aquí topam amb un altre article de fe del credo postmodernista: que les revolucions són cosa del passat, una exageració tràgica feliçment superada. Potser sí, però Eagleton ens recorda aquella inquietant idea de Walter Benjamin: que la revolució no és el descarrilament del sistema, sinó el fre d’emergència.