Xavier Merino, membre de JP Girona (14/05/2012)
La persona, cristiana o no, s’ha de sentir responsable, ha de resoldre els problemes i les injustícies que afligeixen la humanitat.
Xavier Merino, membre de JP Girona / 14/05/2012

Quan fa molts anys vaig llegir Resistència i submissió, les cartes des de la presó del teòleg Dietrich Bonhoeffer, em sobtà molt la reflexió que resumeixo: Déu considera que el món ja ha arribat a la majoria d’edat i el deixa en mans de la humanitat; és per això que els cristians hem de viure com si Déu no existís. Em va costar una mica d’entendre que el que diu Bonhoeffer és que Déu vol que siguem plenament responsables del món i de totes les persones. Que no he d’esperar que Déu els ajudi en les seves necessitats i problemes, sinó que he d’obrar, d’actuar immediatament per aconseguir (o, tan sols, col·laborar-hi) la instauració del seu Regne a la terra. En altres paraules, que no n’hi ha prou de pregar, sinó que cal actuar, treballar.

Al cap i la fi, quan l’evangeli diu “estima els altres com a tu mateix” em proposa la idea que sóc responsable de tots els homes i que, com a persona lliure, he d’escollir quin ha de ser, com a cristià, el meu comportament amb el món i ser coherent amb l’elecció feta.

Anys després vaig estudiar l’existencialisme marxista de Jean-Paul Sartre i, entre altres coses, vaig veure que diu: què més voldríem que Déu existís; llavors li podríem carregar totes les desgràcies i injustícies. Ara bé, com que Déu no existeix, l’home (i la dona) se sent responsable de la humanitat i ha de treballar i lluitar per resoldre’n els problemes i eliminar-ne les injustícies. La cita no és, ni de bon tros, literal.

En reflexionar sobre el que deia Sartre em vingué a la memòria el que he citat abans de Bonhoeffer i vaig veure que, bo i partint de punts ben diferents, el que em diuen és, en el fons, el mateix: la persona, cristiana o no, s’ha de sentir responsable, ha de resoldre els problemes i les injustícies que afligeixen la humanitat, ja sigui al nostre país, ja sigui en un lloc llunyà.

I això em fa pensar en els efectes perversos que per a moltes persones té la situació actual. Situació que s’agreuja ben de pressa i que no sabem fins on arribarà: creixement irrefrenable de l’atur, molts joves que fa anys que esperen trobar la primera feina, desnonaments de famílies que no poden pagar la hipoteca, retallades en educació (beques menjador, transport escolar), en sanitat (molts immigrants poden perdre l’assistència), en ajudes socials de tota mena, fins i tot les d’inserció laboral de discapacitats. Veiem famílies que no tenen cap ingrés perquè els han suprimit les ajudes i sobreviuen com poden. I les decisions econòmiques que prenen els governs sempre les paguen els més febles.

I el que s’estalvia amb les retallades serveix per ajudar la banca (Bankia ara mateix). I continuen els sous desmesurats, èticament indefensables, de directius empresarials, polítics (en actiu o retirats), futbolistes i altres esportistes, corrupció a tots nivells (sembla que ja arriba al president del Tribunal Suprem), beneficis immorals de grans empreses que, tot i això, augmenten els preus i acomiaden obrers amb el vistiplau del govern. I, mentrestant, tot i que no es veu cap solució justa, una part de la societat ho viu amb una indiferència incomprensible.

Cal que siguem conscients de la gravetat de la situació i que, en la mesura de les nostres possibilitats, lluitem per capgirar-la: avui no ens afecta però, i demà? I hem d’ajudar els qui pateixen. Encara que només sigui per egoisme, pel fet d’esperar que si ara ajudem els qui ho necessiten, el dia que ho necessitem també trobarem qui ens ajudi.

I cal que, independentment de la ideologia, col·laborem frec a frec amb tothom qui treballa per millorar aquesta societat cada vegada més injusta, amb més desigualtats, amb menys oportunitats, amb més exclusió. A veure si entre tots aconseguim canvis, encara que siguin petits i escadussers, que ens portin cap a un món més just i habitable.

I els qui som catòlics hem d’exigir que l’església institució sigui cada vegada més evangèlica. Que no es deixi tapar la boca amb la dotació que rep de l’Estat (11.000 milions d’euros, diuen). Veiem que tots els bisbes, fora d’alguna excepció lloable, callen, i algun fins i tot va prohibir la pastoral obrera del seu bisbat, d’adherir-se al manifest de l’1 de maig de JOC i HOAC. Espero que la nova evangelització de què es parla tant sigui anunciar i practicar veritablement l’exemple de Jesús.