Joan F. López Casasnovas, membre de JP Menorca (19/03/2012)
El molt honorable José Ramón Bauzá s’ha emparat de Ramon Llull per defensar la política lingüística que el govern que presideix duu a terme.
Joan F. López Casasnovas, membre de JP Menorca / 19/03/2012

La Diada Autonòmica de les Illes Balears s’escau l’1 de març. Data memorable, quasi ningú recorda que les Corts espanyoles, tal dia que fa anys, van aprovar una llei orgànica, en forma d’estatut fet a mida petita dins els motlles estrets del pacte UCD-PSOE, després de la LOHAPA, els acords de desactivació autonòmica i el sursum corda del cop d’Estat del 23-F. Res o poc digne de commemorar. Fins i tot hi ha qui, d’aquesta celebració, en diu el “Dia de la Província”: mirau que n’és de dolent! Doncs bé, en aquesta “solemnitat” provinciana el molt honorable José Ramón Bauzá s’ha emparat de Ramon Llull per defensar la política lingüística que el Govern que presideix duu a terme. Segons les ments que escriuen els discursos presidencials (ai, els escrividors dels discursos del PP balear, un d’ells acusat de delinqüent i en espera de sentència!), encara que Llull escrivia en català, “quan calia arribar a un públic més lletrat, el llatí era, naturalment, la llengua escollida”. Ho dic per a qui no ho sàpiga: Bauzá deixava clar que, per ell i els seus, des de Ramon Llull ençà, el català és la llengua casolana i –el llatí d’ahir entès en clau moderna espanyola- el castellà, la d’anar pel món.

L’extermini del català, però, no pot presentar-se com a promoció del “bilingüisme” llevat que hom hi posi molta barra. Presumptament, no n’hi deu mancar, ni a ell ni al conseller d’Administracions Públiques, el qual atribueix les protestes contra la llei que rebaixa l’estatus del català a les Illes al fet que el Govern hagi tancat “xibius” i “negocis” dels qui viuen de la llengua. Tenint en compte que més de 12.000 persones hi hem signat al·legacions, devien ser tants els vividors dels xibius i els negocis tancats que açò tot sol ja explicaria l’increment de l’atur aquests darrers mesos!

L’esment de José Ramón Bauzá al Ramon Llull, que és pare de la prosa catalana, com a mínim, sembla frívol, si no clarament insultant. A veure si resultarà ara que el nostre “català de Mallorques”, savi i beat, era un perfecte bilingüe!

I bé, sí que en la redacció de les seues obres Llull emprà quatre diferents expressions lingüístiques: el català, l’àrab, el llatí i un provençal força catalanitzat en les produccions rimades. Evidentment, volia assolir una àmplia difusió geogràfica i fer-se entenent als poderosos, a qui volia convèncer de la bondat dels seus plantejaments. En aquesta tasca es refiava més de la lògica que no de la imperfecció de la paraula (“serva e sotmesa a enteniment”).

A la seua Història de la Literatura Catalana, Martí de Riquer explica que “en els nombrosos casos que existeix d’un mateix llibre text català i text llatí, aquell sol ser l’original primer i el que ofereix millors garanties”. Tanmateix, aquesta voluntat lul·liana d’universalisme no té res a veure amb la substitució del català pel castellà dins la pròpia societat illenca, com a objectiu últim de l’actual política lingüística. El mateix Llull, en el Llibre de l’orde de cavalleria, ens prevenia contra les manipulacions dels discursos de gent tan ben vestida: “Noblesa de coratge no la demans a la boca, car tota hora no diu veritat; ni la demans a honrats vestiments, car sots alcun honrat mantell està vil cor e flac on ha malvestat e engan”. Si els consellers balears llegien Lo concili, potser sabrien de què es queixava el fundador de l’Escola d’Idiomes de Miramar en reclamar aigua del cel per netejar tanta d’infàmia: “Senyor Déus, pluja, / que Ramon s’huja [s’impacienta] / car lo mal puja!”. I tant que el fan pujar, el mal, aquests honorables!