Rafa Allepuz, president de JP Lleida (20/02/2012)
Cada cop veig més clar que la crisi que estem patint és, sobretot, política.
Rafa Allepuz, president de JP Lleida / 20/02/2012

Aquesta interpretació és conseqüència de la presa de decisions polítiques que s’estan produint, de les dinàmiques internes dels partits polítics que dominen l’espectre parlamentari, de les decisions de caire judicial que s’estan produint, de la limitada participació ciutadana i de la deficient qualitat democràtica del nostre sistema polític.

A grans trets tenim, d’una banda, que la classe política es caracteritza per l’immobilisme. Els partits polítics i els seus representants que dominaven els parlaments, els organismes internacionals, les cimeres mundials, etc. - institucions i ens on es prenen les principals decisions sobre el present i el futur de les nostres societats i del món en general– continuen sent els mateixos. Les decisions preses que ens han portat a la situació actual han sorgit de tendències polítiques i d’interessos econòmics i partidistes que continuen vigents en l’actualitat. Els mateixos partits, amb les mateixes persones –tot i que en alguns casos amb cognoms i cares diferents- formen una oligarquia política que continua prenent les decisions sobre el futur econòmic, social i humà. Unes oligarquies que responen a uns interessos comuns que es posen al servei dels interessos econòmics d’altres oligarquies, les econòmiques, de vegades coincidents. Per aquest motiu les polítiques econòmiques es pacten entre els dirigents polítics i els econòmics. Aquest seria el cas de les entrevistes entre el president Rajoy i els directors generals de les principals entitats financeres de l’Estat espanyol abans que el Sr. Rajoy prengués possessió de la seva presidència. També les cimeres de Davos, que reuneixen les màximes autoritats econòmiques i polítiques del món per cuinar mesures, són un exemple. Contràriament, les polítiques socials, basades més en retallades i en decisions ajustades a la situació de manca de recursos no són consensuades, ni pactades, ni consultades –fora de les consultes als sindicats davant una futura reforma laboral difícil de pactar. -.

Hi ha alguna possibilitat de substitució o de relleu d’aquestes oligarquies polítiques sotmeses? Veritablement no. El sistema democràtic i la llei electoral ho impedeixen. Caldrien unes reformes que aquestes mateixes oligarquies haurien de promoure.

La mateixa ideologia que ha portat a l’adopció d’unes polítiques perverses que han condicionat el món i que ens han portat a la crisi continua dominant en l’actual presa de decisions. Res canvia. Amb aquest tipus d’enfocament, la sortida de l’actual crisi arribarà sense consens i a costa de grans sacrificis, esforços i discriminacions entre la ciutadania. Els més febles i vulnerables, que van en augment, quedaran arraconats, però el PIB serà creixent, l’endeutament es veurà reduït i els mercats –representants de les oligarquies econòmiques mundials- se sentiran satisfets i seguiran marcant les regles del joc. És això el que volem?

A més, estem copsant que els partits polítics no es planteja un autèntic debat ideològic. No existeix una interpel·lació a fons sobre les polítiques adoptades en el passat, que en molts casos han portat a la deriva electoral dels mateixos partits. Noms i interessos han dominat els debats interns i els congressos, en cap cas ha sorgit una veu, una alternativa, un posicionament revisionista, ni entre els que manen ni entre els que es troben a l’oposició. Entre les minories hi ha molta diversitat i manca d’unitat.

Judicialment estem vivint un espectacle continu sobre imputats, indultats, testimoniatges, etc., tot plegat lamentable. Polítics jutjats i en molts casos perdonats, jutges sentenciats, monarquies sota sospites, empresaris denunciats amb judicis interminables i, de tant en tant, algun polític ficat entre les cordes (Berlusconi a Itàlia, Wulff a Alemanya). Però la percepció generalitzada és que la corrupció i la malversació de recursos públics són innates a l’exercici polític.

I la ciutadania què pot fer? Hi ha moltes limitacions a l’exercici democràtic i lliure en les nostres actuacions. Per exemple, el dret de vaga està penalitzat, la nova reforma laboral –més ideològica que pràctica- redueix el marge de maniobra dels treballadors assalariats, els pressupostos públics no són consultats, les polítiques socials de retallades no són pactades -només es poden debatre a posteriori-, etc.

A més, amb les grans decisions polítiques es tendeix cap a una desregulació progressiva, la qual cosa dificulta encara més el control i la capacitat d’acció de la ciutadania. Una desregulació que no porta a més mercat, que és el que havia estat el missatge central del neoliberalisme.

Tot plegat porta a creure que la solució només passaria per una reforma política a fons. Quines possibilitats hi ha per aconseguir-ho?