Pere Ortega, vocal de la Junta de Govern de JP Barcelona (06/02/2012)
Teòricament, l’Estat tindria que vetllar per l’interès general, que és el mateix que dir per la majoria de la població, però no sempre és així.
Pere Ortega, vocal de la Junta de Govern de JP Barcelona / 06/02/2012

El món està dominat per un sistema econòmic que anomenem capitalista. En aquest sistema global hi ha unes quantes persones, més aviat poques, que acumulen la majoria de la riquesa, mentre la resta, la immensa majoria, intenten aconseguir una mica d’aquesta riquesa per poder viure amb les necessitats cobertes i poder menjar, tenir habitatge, salut, educació i algun altre bé superflu (no solament de pa viu l’home “i la dona”). Per intentar cobrir aquestes necessitats la gent treballa o, més ben dit, ven la seva força de treball a algú que li compra a canvi d’un salari. Aquesta és la regla general, uns compren treball i altres el venen. Així es construeix el paradigma principal d’aquesta societat, que porta a la confrontació entre treball i capital. O, dit amb altres paraules, entre patrons i treballadors. Aleshores, quan hem de discernir en qualsevol confrontació social s’ha de tenir clar que n’hi ha uns que intenten preservar o engrossir la seva riquesa a força de retallar salaris o despeses que hi van associades, mentre d’altres intenten conquerir una mica més de benestar econòmic o social.

D’aquest breu preàmbul es desprèn que l’interès general en les nostres societats està del costat de la massa laboral, estiguin a l’atur o siguin mestresses de casa, autònoms o funcionaris. I que d’altres anomenen pobres, encara que el mot adequat és empobrits, atès que hi ha països amb molt poc atur on la immensa majoria de la població viu empobrida.

I quin paper juga l’Estat en aquest enfrontament entre treball i capital? Teòricament, l’Estat hauria de vetllar per l’interès general, que és el mateix que dir per la majoria de la població, però no sempre és així. Vegem per què.

Els estats són organitzacions prepotents, patriarcals, que s'escuden en el secretisme, la falta de transparència, no fomenten la participació ciutadana malgrat predicar el contrari i són restrictius respecte als drets i llibertats de la ciutadania. Els estats, malgrat l'evolució i transformació que han sofert fins a arribar a les actuals democràcies parlamentàries, continuen utilitzant la violència com un dels eixos del seu poder.

Violència que se’ns diu que és legítima perquè està confirmada pel consens de la ciutadania. Però, què fem quan aquesta violència és “estructural”, emanada d’un ordre injust dictat per unes oligarquies que controlen la riquesa (capital) i des de l’ombra condicionen les polítiques dels governs? Per exemple, quan es dicten i aproven lleis o normes que restringeixen els drets de la ciutadania, que retallen llibertats dels treballadors i treballadores, de minories, d'immigrants o de gènere. Llavors, ens podem trobar que el govern pren decisions legals però que legitimen la violència estructural o cultural.

Aleshores, els que volem un ordre social més just, amb més igualtat, hem de defensar els interessos generals dels de baix, dels oprimits, dels empobrits, dels treballadors o les treballadores.