Rafa Allepuz, president de JP Lleida (08/01/2013)

De les 40 persones amb més patrimoni del món, només una va veure reduïda la seva fortuna durant el 2012.

Rafa Allepuz, president de JP Lleida / 08/01/2013

Fa un parell de setmanes vaig veure la pel·lícula "El capital", que recomano a tothom. Al final de la pel·lícula el protagonista, un sicari del capital que assumeix la presidència d’un banc d’inversions que es troba en la cúspide del sistema financer internacional, finalitza el seu discurs davant el consell d’administració del banc dient: “sóc el vostre Robin Hood, seguiré robant als pobres per donar-ho als rics”. Tot seguit el consell d’administració en ple li correspon amb una sonora ovació en suport a aquelles paraules. Relacionat amb aquesta qüestió vull destacar dues situacions ben reals.

Primera: llegeixo al diari que l’any 2012 ha estat un any d’èxit per a Inditex i per al seu fundador, Amancio Ortega, perquè des del mes d’agost s’ha convertit en la tercera persona més rica del món. Tot apunta que, gràcies a l’evolució del grup tèxtil a Borsa, l’empresari espanyol ha estat la persona milionària que més ha augmentat la seva fortuna en termes absoluts durant l’exercici del 2012. Segons la classificació de Bloomberg (agència d’informació econòmica de grans patrimonis) la fortuna del Sr. Ortega s’incrementà en 16.800 milions d’euros, fins arribar als 43.600 milions, el que equival a un increment del 62% del disposat en finalitzar el 2011.

Aquest fet no és una excepció. De les 40 persones amb més patrimoni del món només una va veure reduïda la seva fortuna durant el 2012. Entre les 100 més riques només la van veure reduïda 16. D’aquesta manera queda confirmat que la crisi no va amb els més rics. Paral·lelament, aquestes grans fortunes volen rentar la seva imatge amb donacions com és el cas dels 22.000 milions de dòlars que Bill Gates dóna a la seva fundació, el dels 17.000 milions que Warren Buffett va donar a organitzacions caritatives diverses i el del mateix Ortega a Càritas per valor de 20 milions d’euros.

Segona: la Fundación 1º de Mayo en el seu informe "Trabajadores pobres y empobrecimiento en España" afirma i demostra que en un context d’empobriment creixent tenir ocupació ja no és una salvaguarda davant les situacions de pobresa. En l’actualitat, la pobresa econòmica afecta al 27% de la població treballadora. Al fenomen de l’atur cal afegir el dels treballadors pobres.

Els baixos salaris són un factor determinant per explicar la pobresa, circumstància que ve provocada per la desigual distribució de la riquesa i de la renda, principalment entre les rendes del treball i les del capital. Així és com s’explica la gran fortuna aconseguida pel Sr. Ortega i la gran quantitat de població espanyola econòmicament pobra. En aquests moments, a l’Estat espanyol el 13,3% de les persones ocupades són econòmicament pobres, així com el 35,8% de les persones aturades, amb un llindar de pobresa de 7.500 euros l’any en finalitzar el 2011.

A més, podem observar com la reforma sanitària del 20 d’abril del 2012 introdueix importants canvis dissenyant un model sanitari en el qual bona part dels serveis s’obren total o parcialment al mercat (privatitzacions), dificultant l’accés i deteriorant les condicions de gaudi d’aquests serveis a la població amb rendes més baixes. El mateix passa amb el model educatiu dissenyat en el Reial Decret de mesures urgents que atempta contra la qualitat educativa pública, l’accés universal i les condicions laborals dels seus professionals. Així mateix, l’atenció a la dependència queda reduïda als graus més severs, generalitzant-se el copagament en la majoria dels casos.

Amb tot això queda constància d’un doble efecte amb les mateixes conseqüències. D’una banda la desigual distribució de la renda i de la riquesa amb la qual sigui quin sigui el context econòmic sempre hi ha avantatges per als més rics i perjudicis per als més pobres. L’actual situació de crisi juga encara més en favor dels rics. D’altra banda, les decisions que es prenen en l’àmbit polític també sempre juguen en favor dels interessos dels més rics. La política, els mitjans de comunicació –sobretot el més oficials i tradicionals– i els grups d’opinió juguen un paper molt important en aquesta tendència.

Existeix algun paral·lelisme entre aquestes dues situacions i el corol·lari final de la pel·lícula? Evidentment que si. Són certes les paraules del protagonista: es pren als pobres per incrementar les riqueses dels rics. Tot i l’evidència demostrada sobre les causes de la crisi res no ha canviat en quant a les bases del model que segueix potenciant els nous Robin Hood.

Càritas, en el seu darrer informe, afirma que la pobresa actualment és més intensa, més extensa i més crònica. Mentrestant observem com els rics es fan més rics. Fins a quin punt seguirem per aquesta senda? Doncs fins al punt en el que la ciutadania prenguem veritablement consciència, reaccionem i ens decidim a actuar cadascun/a des de casa seva, des de la feina, des del compromís social i, fins i tot, polític, etc. No podem silenciar més les injustícies i el que no s’està fent per a reduir-les.

L’any 2005 a Portoalegre en Federico Mayor Zaragoza, durant la celebració del Foro Social Mundial en aquesta ciutat brasilera, comentava que després de l’experiència dels passats segles tenia l’esperança que el segle XXI sigui el segle de la ciutadania, de la seva participació i implicació en la presa de decisions, tot en favor d’un món diferent, nou, possible. No està arribant ja l’hora de la conscienciació, la reivindicació i de l’actuació ciutadana? Hem d’esperar encara més?

Per cert, en la pel·lícula es fa referència, almenys un parell de vegades, a Goldman Sachs com a empresa rival. No oblidem que els senyors Monti i Draghi han estat remunerats pels seus serveis a l’empresa. I el Sr. de Guindos a Lehman Brothers.

Els nous Robin Hood tenen cara, nom i cognoms. Què més necessitem?