Joan F. López Casasnovas, membre de JP Menorca (22/10/2012)
Per a qui es governa a Espanya? Per a la gent o per als mercats financers?
Joan F. López Casasnovas, membre de JP Menorca / 22/10/2012

La Constitució espanyola -i gairebé totes, i fins i tot els Estats que, com el britànic, no tenen constitució escrita- estableix que la sobirania rau en el poble. Per açò no és comprensible que les decisions importants per a les nacions les prenguin subjectes transnacionals, que no compten amb cap legitimitat democràtica. El dret de les nacions a decidir el seu futur; però no només per obtenir estructures d’Estat (que també si així es vol!), sinó per tot allò que directament l’afecta. Per a qui es governa a Espanya? Per a la gent o per als mercats financers? L’Estat ha carregat amb el deute dels bancs que van donar préstecs imprudents, els ha capitalitzats. Als mateixos que havien causat el problema, la bimbolla. Es castiga els innocents i es recompensa els culpables.

Amb el Tractat d’estabilitat, coordinació i governança de la UE s’està llevant no només el poder als ciutadans sinó també als seus representants electes. Podríem concloure que, no tenint democràcia directa,  estan esvaint també la democràcia representativa. I tanmateix, davant aquest panorama, que ens retorna al statu quo ante del segle XIX anorreant una rere altra les conquestes socials històriques, a penes hi ha reacció. En una reunió de pares i mares d’un Institut de Secundària, al començament de curs, el professor tutor va llegir la carta que els adreçava el director del centre, en la qual exposava al detall la minva en el número de professors, malgrat l’augment del número d’alumnes; expressava com afecten també els retalls a la situació del transport, als recursos dels departaments i biblioteca, a les activitats complementàries i extraescolars... Em consta que, després d’un breu silenci i unes quantes capades d’alguns pares desaprovant..., res, es va passar al següent punt de l’ordre del dia. Indiferència? No ho vull creure, es juga amb la formació dels fills i açò deu importar molt els pares. Més tost deu respondre a una actitud de resignació, d’acceptació passiva, com si es tractés d’una fatalitat inexorable. La resiliència humana és grossa. Si més no, el que està passant és un desastre sense pal·liatius per a la salut democràtica del nostre país. I sí que hi ha indignats i gent conscient que es mobilitza; però les mobilitzacions encara no fan forat i just graten la pell del gran paquiderm que és el Poder. Són just petits rascats dels ciutadans als governants que demanen rescats als poderosos (passeu-me’n la paronomàsia). I si els rascats no els fan reaccionar, per ara, ni els couen com pics de puça, els rescats, en canvi, tenen efectes demolidors damunt les economies familiars de les classes populars.

Diran que aquests mals són imputables a causes mundials que ens sobrepassen. ¿Què tindrà a veure la globalització perquè l’única solució al dèficit (que la gent senzilla no ha causat en absolut) hagi de ser una pressió insuportable damunt les rendes del treball, mentre les rendes del capital romanen gairebé intocables? Diguin el que diguin, continua l’abisme que separa els vint països més rics, amb una mitjana de renda anual de 33.000 euros, dels vint més pobres,  que han de viure amb no més de 600 euros: la relació és de 60 a 1. De fet, ens conten tantes mentides! Deia G. Orwell que el llenguatge polític té per objecte fer que les mentides semblin veritats, que la malifeta sembli una cosa respectable..., com donar l’aparença de solidesa al vent. No crec que sigui ben bé així, però a comparació és potent.

La lluita de classes no ha desaparegut. Si Karl Marx aixecava el cap, trobaria potser que els rics (aquest 1% d’opulència indecent) estan guanyant la batalla. Però no desesperem ni deixem pas a l’angoixa. La força dels dèbils rau en la unió i amb unió es pot plantar cara: estudiants, professors, pares, jubilats, aturats, desnonats, treballadors, sindicalistes, funcionaris...; lluitadors pels drets nacionals i pels drets socials, per la llibertat nacional i la dels individus... Les desigualtats no sols són una injustícia, també són font d’ineficàcies que perpetuen situacions dolentes i priven els joves de l’accés als béns de la formació, a l’exercici de l’esperit d’empresa i a la mobilitat social. Açò per no parlar de l’agitació pública que tard o d’hora les desigualtats acaben produint. En un poema esfereïdor i alhora magnífic, Versos al soldat desconegut, el poeta rus Óssip Mandelstam es demanava: “Segrestada la meva consciència / amb un viure en el viu del perboc, / ¿qui m’obliga a empassar-me el beuratge; / a menjar-me el meu cap sota el foc?”.