EbolaLa Comissió d’Ètica i medicaments de Justícia i Pau reflexiona en aquest article sobre l'actualitat que envolta l'Ebola, un virus conegut des dels anys setanta, quan es van identificar els primers brots, però que fins ara no havia merescut tanta atenció. La diferència, ara, és la dimensió del brot que ha arribat a afectar zones urbanes i  diferents estrats socials.

Anteriorment,  havien  estat confinats en zones rurals i aïllades, que junt amb l’alta mortalitat permetien que el brot es pogués controlar ajudat per aquestes circumstàncies naturals.  En tot cas, el fenomen actual dona peu a una sèrie de reflexions que volem compartir.

En primer lloc, a ningú li passa per alt el contrast entre els mitjans desplegats per repatriar alguns afectats per la infecció dels Estats Units, Espanya i darrerament també a Alemanya (avions medicalitzats, corrues d’ambulàncies i plantes senceres d’hospitals a la seva disposició), amb la manca de recursos sanitaris dels països afectats. Fins ara, l’únic que s’ha mostrat efectiu per disminuir la letalitat del Ebola és un diagnòstic precoç i un tractament simptomàtic intensiu. I això només és possible amb un sistema sanitari amb recursos suficients, els mateixos recursos que calen per establir una vigilància epidemiològica eficaç per prevenir i controlar els brots. No és el cas de Sierra Leona o Libèria, dos dels països més pobres del món, si bé la situació darrerament sembla fora de control i pot arribar a no ser així (que la malària sigui més mortífera).

No es tracta de ser demagog. Ens hem de felicitar per la solidaritat nacional que es mobilitza tan eficaçment per salvar una vida humana, perquè és un indicador positiu de tota societat assolit molt recentment i no a tot arreu. Però alhora exemplifica d’una forma aguda que la prevalença, morbiditat i mortalitat de la majoria de malalties, estan relacionades amb la pobresa, com molt bé assenyalava en un recent article de la sociòloga Sara Moreno ("Ebola, un virus injust i evitable", Diari ARA 2/9/2014). També ens hem de plantejar la inquietant pregunta si a voltes les accions considerades com a morals o ètiques no són també una qüestió de luxe.

La segona reflexió és sobre el paper dels mitjans de comunicació, que utilitzats honestament rescaten de l’oblit situacions oblidades, però alhora poden generar alarmes injustificades o ignorar-ne d’altres.  A un brot epidèmic sempre l’acompanya un brot psicològic. I obre les portes a la manipulació. La quasi oblidada pandèmia de la Grip A va tenir molt més de pandèmia psicològica i comunicativa que efectes reals sobre la salut. En el cas del Ebola hi ha un valor diguem-ne cinematogràfic que el fa informativament molt atractiu, però pot alhora quedar-se en la superficialitat si no ajuda a mirar més enllà de la imatge de personal sanitari vestits com astronautes transportant morts amb sacs de plàstic. Sempre cal assegurar la llibertat dels mitjans de comunicació, que puguin posar lliurement el focus on sigui, i alhora poder contrastar la informació per dimensionar allò que se’ns explica, conèixer la complexitat d’aquestes realitats i no oblidar-ne d’altres. De fet, un aspecte que ha passat desapercebut en els mitjans de comunicació massius ha estat les limitacions de l'ajut internacional denunciades per Metges Sense Fronteres.

El dia 24 de juny la ONG va reclamar la intervenció de la Organització Mundial de la Salut (OMS), tot anunciant amb desesperació que l'epidèmia estava fora de control, però no va ser fins al 31 de juliol que la OMS va aprovar l'enviament de recursos a la zona. Aquest retard en la resposta governamental no rau únicament en el fet que la pròpia OMS considerés que l'epidèmia no tenia un potencial pandèmic (un país amb un sistema sanitari robust pot contenir fàcilment la malaltia), sinó també en les retallades que els propis governs han aplicat al pressupost de la OMS per a respondre a crisis o brots epidèmics, que s'ha vist reduït pràcticament a la meitat entre els exercicis 2012-13 i 2013-14.

La tercera reflexió neix de la comprensible alarma generada a nivell mundial. Les comunicacions per avió i el fet que hagi arribat a zones urbanes i a diferents estrats socials, obren la possibilitat que el virus en poques hores es pugui traslladar a qualsevol lloc del planeta (com de fet pot ocórrer per quasi qualsevol altra agent infecciós). Ja no hi ha alarmes locals. Objectivament parlant és el potencial d’aquesta epidèmia el que més preocupa, perquè avui per avui, un habitant de Libèria o Sierra Leona, des d’un punt de vista estadístic ha de continuar tement més la malària, per posar un exemple, i nosaltres que ens fulmini un llamp.  Per això també és adient, com s’ha fet ja, de recordar que des que va començar el brot han mort milers de nens per malària, pneumònia i diarrea, per dimensionar com cal la situació. Alhora, la reacció  per desplegar els mitjans sanitaris per controlar el brot no hauria de ser simplement de causa-efecte quan es veuen, ni que sigui de lluny, les orelles del llop des de casa nostra.

La simple solidaritat hauria de ser prou motiu per desplegar els recursos necessaris per prevenir el Ebola, i si amb això no n’hi ha prou, l’interès egoista també ho justificaria. No seria la primera vegada que se’ns importa una pandèmia i que s’ha estès per desídia. El cas del VIH/Sida és paradigmàtic. Quan es va identificar la malaltia, curiosament no gaire més tard que es caracteritzés l’Ebola, va ser quan es van detectar els primers casos entre la comunitat homosexual a San Francisco, als Estats Units, a finals dels anys setanta. Ara sabem que el virus portava decennis, si no més, circulant entre les poblacions Africanes (com de fet ho deu haver estat fent l’Ebola), i que després de ser reconegut es varen perdre uns anys crucials, la primera meitat dels vuitanta, en els quals s’hauria pogut atenuar la seva expansió en el continent africà amb molts menys recursos dels que ara són necessaris (si existeixen), quan la malaltia ha adquirit proporcions de pandèmia crònica.

En connexió amb el punt anterior, es parla ara dels tractaments experimentals que encara no han fornit d’evidències sobre la seva eficàcia, però és evident que l’Ebola ens ha sorprès amb els pixats al ventre. Si bé és comprensible que la desesperació dels agents mèdics de la zona convidi a la utilització experimental dels tractaments que encara es troben en fase de desenvolupament, seria important no perdre de vista que l'experimentació en humans (fins i tot quan es tracta d'un ús compassiu) té implicacions ètiques de gran calat i que, en aquest cas, caldria garantir —com a mínim— la transparència en aquests procediments. També és un fet evident que la recerca en l’àmbit bio-sanitari està dirigida vers els problemes de salut dels països més rics, on hi ha el mercat farmacèutic. Si bé això és lògic des d’un punt de vista mercantilista, també seria hora que s’endegués una iniciativa a nivell internacional auspiciada per la ONU i la OMS, per establir una agenda de recerca més adequada, tant a nivell qualitatiu com quantitatiu, a les necessitats reals i els perills potencials per la salut de la població des d’una perspectiva mundial i que sigui independent del mercat farmacèutic. Ja no és només una qüestió de justícia, sinó com demostra el virus del Ebola i el VIH/Sida, també ho és de sentit comú per evitar mals majors.

I finalment, recordar que la mesura més eficaç per promoure la salut en un sentit ample del terme, continua essent la promoció humana en totes les seves dimensions i l’equitat social.

Article de la Comissió d'Ètica i Medicaments de Justícia i Pau