Fernando Gomez EdOArticle d'opinió de Fernando Gómez Carvajal, membre de Justícia i Pau Barcelona.

Sobre la necessitat d’un pacte social per a l’atenció dels MENA

Les darreres setmanes hem sigut espectadors de l’aparició d’una trista polèmica al voltant del creixement exponencial de Menors No Acompanyats (MENA). Aquests nens i adolescents que arriben sense que cap adult en sigui responsable, procedents principalment del Magrib, es concentren en gran nombre a les comunitats d’Andalusia, País Basc i Catalunya, on són tutelats per les seves administracions. Per fer-nos una idea de la problemàtica pública i social que això representa, l’any 2015 al nostre país hi havia entre 300 i 400 MENAs, i es preveu tancar aquest any amb 3.000 joves que requereixen atenció.

Article d'opinió de Joan F. López Casasnovas, membre de Justícia i Pau Menorca.

...I sereu pobres tota la vida

Les desgràcies aïllen qui les pateix. Passats els primers moments d’impacte informatiu, el tornen invisible. Fins i tot quan han colpejat els ulls de tothom, com actualment la guerra de Síria, per no referir-nos a altres crims de lesa humanitat, en un moment l’emoció i la solidaritat són reemplaçades per la indiferència i l’oblit. Recorden la imatge d’aquell infant mort a una platja mediterrània? Aylan Kurdi, ‘allò que la mar ha tret’, una expressió terrible que els illencs empram sovint per referir-nos a coses banals. Aylan, el fillet del Kurdistan, d’una nació sense Estat i trossejada entre Síria, Iraq i Turquia, jeu estès damunt l’arena al tall de l’aigua amb els llavis clivellats per la sal, blanca eternitat que conserva la capsa dels somnis. Qui recordarà els Aylans que han quedat als ulls de Déu fugint de la fam i de les bombes, la crueltat i l’odi? Aquí no sentim el so de les armes; aquí se’n fabriquen, intel·ligents, infal·libles, i vaixells de guerra no es poden deixar de produir perquè creix l’atur i minva el PIB del Regne d’Espanya. Realpolitik. Com la indignitat i la vergonya.

 

Article d'opinió de Maria Martín Goula, col·laboradora de Justícia i Pau.

Quotes de gènere sí, però a l'inrevés!

El món es mou per la paritat de gènere. Fa gairebé un mes, la ministra Carmen Calvo anunciava que s’obligarà per llei que els consells d'administració de les grans empreses tinguin almenys el 40% de persones representants d'un gènere. Igualment, l'Estat de Califòrnia va aprovar la llei SB826 amb el mateix objectiu: obligar la paritat de gènere en els consells d'empreses públiques i així apropar-se més a la igualtat de gènere i reduir la bretxa salarial. Sense cap dubte, aquestes lleis són fonamentals i han donat resultats positius en diverses parts del món, i també han contribuït a reduir la bretxa salarial. Malgrat aquests beneficis, les lleis de quotes de gènere, tal com estan plantejades, no deixen de ser una manera de reforçar la idea que hi ha uns rols més valorats —als quals es refereixen les lleis, com ara els consells d’empresa i càrrecs polítics— que han estat tradicionalment ocupats per homes.

Article d'opinió de l'Eduard Ibáñez, director de Justícia i Pau Barcelona.

Un empresonament moralment inacceptable

Ahir es va complir un any de l’empresonament preventiu de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Com han alertat nombroses ONG, experts i institucions nacionals i internacionals (ahir mateix ho feia Amnistia Internacional) aquest empresonament, juntament amb el d’altres set dirigents polítics independentistes catalans, constitueix una gravíssima violació de drets humans i un atemptat contra els principis fonamentals d’una democràcia.

La llarga durada d’aquest empresonament sense que s’hagi celebrat encara judici el fa més esfereïdor i injustificable.

Maria Martin EdOArticle d'opinió de Maria Martín Goula, col·laboradora de Justícia i Pau.

Immigració: Humanitzar i responsabilitzar-se

Entre altres factors, l’empobriment és el que sovint empeny les persones a fugir del seu país, i és precisament el que podria unir les comunitats immigrants amb les comunitats receptores d’immigració. L’empobriment de les classes mitjanes dels Estats Units d’Amèrica és una realitat que encara que cada cop més palpable no s’acaba de confrontar. El Pew Reserach Center assenyalava l’any 2016, que entre l’any 2000 i l’any 2014 els adults que comptaven com a classe mitjana s’hi havia reduït del 60% al 48%. Després de la crisis del 2008, no ens ve de nou que els super-rics són més rics i la classe mitjana s’empobreix: immigrants i classe mitjana comparteixen un empobriment gradual, mentre les grans corporacions s’enriqueixen.