Rafa Allepuz, president de JP Lleida (15/10/2012)
Abans de ser rics, hem de ser justos i equitatius. Hem de fer partícip a tota la ciutadania.
Rafa Allepuz, president de JP Lleida / 15/10/2012

En l’anterior article d’opinió vaig manifestar que en matèria econòmica sense distribució no pot haver-hi solució, i em reafirmo. La situació actual no presenta expectatives de futur esperançadores perquè la ciutadania segueix pagant de forma directa les conseqüències de la crisi i de les decisions que s’estan prenent. Mentrestant, es continuen generant rendes i acumulant riqueses que van a parar a les mateixes mans. Forbes ens segueix informant sobre les grans fortunes, les quals van creixent.

Estic llegint aquests dies la noticia que segons l’Enquesta de Condicions de Vida i Hàbits de la població al 2011 a Catalunya el 29,5% dels ciutadans es trobaven en situació d’exclusió social (27,9% al conjunt de l’Estat i 21,6% com a mitjana europea). Fa cinc anys es situava en el 21,9%.

Aquesta informació ens ha de fer reflexionar sobre el model de país que volem. En aquests moments en els que el debat sobre la viabilitat econòmica de Catalunya és present i s’expandeix per arreu, voldria fer una breu reflexió sobre aquest concepte, que pot extrapolar-se a qualsevol territori, estat, país o regió.

No podem confondre viabilitat econòmica amb riquesa. Un país és econòmicament viable si és perdurable en el temps, de manera que les necessitats bàsiques de la població siguin suficientment satisfetes sense discriminacions o privacions, la qual cosa no vol dir que no pugin existir diferències. Un país és econòmicament viable si tota la seva població té cabuda i pot viure amb dignitat. Des del moment en el que una part de la població, per petita que sigui, no gaudeix dels mínims necessaris per viure en condicions plenes el seu país no és viable, i si estadísticament ho és serà gràcies a la privacitat i exclusió dels més vulnerables. Hi ha rics perquè hi ha pobres, tots rics és impossible.

Per garantir la viabilitat cal garantir una estabilitat, la qual no s’aconsegueix amb pobresa i exclusió social. Els desequilibris són sinònims de crisi, de trencament. De fet, totes les crisis econòmiques viscudes ens demostren aquesta premissa. No es coneix cap crisi en la que prèviament no s’hagin identificat desequilibris, desajustos i incoherències econòmiques i socials. A més, els desequilibris també són sinònim d’injustícia.

Per aquest motiu la viabilitat dependrà de com es gestionin els recursos existents i de quins siguin els objectius prioritaris dels gestors públics. Aquests han de buscar preferentment el bé comú i la correcció de les desigualtats amb criteris ètics de justícia i equitat socials. És per això que a l’hora de buscar resposta a la pregunta de si un país és econòmicament viable cal plantejar-se, primerament, quins són els objectius pretesos, quin és  el model de societat que es vol i quin futur s’espera per les properes generacions.

Mitjançant el creixement econòmic, sense distribució, la viabilitat és impossible. En aquest cas, el sistema es manté perquè hi ha diferències injustes, perquè el gaudi d’uns depèn de les limitacions i les privacions d’altres, que és el està passant en aquests moments. La sobreexplotació de recursos garanteix el nivell de vida d’uns quants a canvi de la pobresa d’uns altres i de la incertesa per a les futures generacions. És aquest un camí cap a la viabilitat econòmica?

Per tot plegat, cal plantejar-se seriosament el repartiment equitatiu dels recursos, sobretot dels econòmics, és a dir la “distribució”. On ens porta la disminució dels salaris i la seva pèrdua de poder adquisitiu? i l’afebliment de l’Estat del benestar amb retallades educatives, sanitàries i de prestacions i serveis públics? i l’empitjorament de les condicions de treball i de l’exercici dels drets laborals?, etc., doncs a reduir les possibilitats de gaudi de la major part de la ciutadania, a atemptar contra l’equilibri social i a fer de les desigualtats econòmiques un element estructural de les nostres societats. És això el que volem?

Abans de ser rics, hem de ser justos i equitatius. Hem de fer partícip a tota la ciutadania. Aquesta és l’única garantia de viabilitat.
On anirem a parar amb rendes anuals mitjanes disponibles en les llars catalanes de 27.266 euros?, i amb 2,2 milions de pobres? i amb més de 821 mil aturats? Així mai serem viables!