Xavier Merino i Serra, membre de JP de Girona (08/10/2012)
No pot ser que hi hagi persones, naturals del país o nouvingudes, que hagin de morir de fred o de gana. No hi trobo cap justificació.
Xavier Merino i Serra, membre de JP de Girona / 08/10/2012

En un article publicat el 15 de setembre al Diari de Girona,  Morir-se de gana, comentava un fet que havia passat molt desapercebut als mitjans de comunicació: a Roses, a l’Alt Empordà, havien trobat mort de gana, en un descampat, un home de 41 anys, francès, indigent, 1.75 d’alçada aproximada i un pes de poc més de trenta quilos. Vaig intentar obtenir més informació del cas, però no en vaig pas trobar. A l’escrit interpel·lava suaument els Serveis Socials de l’Ajuntament de Roses i Càritas de la mateixa població, però no deuen haver llegit l’article o no s’han sentit al·ludits. Darrera d’aquests casos sempre hi ha una història personal, llarga i complexa, que ha portat la persona afectada fins a aquella situació.

Un bon amic, exdirector d’un museu de Girona, ens deia, en una xerrada, que el més important són les persones: “la més pobra, més miserable, més marginada, més exclosa, més petita, és més important i val més que totes les obres del museu juntes”. Vaig meditar i assumir aquesta afirmació i procuro tenir-la sempre present. Al cap i a la fi, a l’Evangeli de Mateu se’ns diu: “Mireu els ocells del cel: no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu més vosaltres que no pas ells?” (Mt 6,26)

Ara vull parlar, també, dels sense sostre. Parlaré de la situació a Girona que és la que conec i que m’imagino que és molt semblant a la de molts altres llocs. L’atur i els desnonaments cauen sobre moltes famílies i les posen en situacions sense sortida. Segons dades de l’Idescat a Girona hi ha una taxa d’atur del 25.8%, mentre que a Catalunya és del 22% i a l’Estat el 25.1%. Pel que fa a desnonaments, a Girona se n’han produït 9.477 els darrers quatre anys, mentre que a Catalunya, durant el primer semestre d’enguany n’hi ha hagut més de 9.000. A l’Estat espanyol, han batut tots els rècords el segon trimestre: 47.943 desnonaments, una mitjana de 526 diaris. A Girona ciutat, l’hivern passat, la Policia Municipal tenia controlades unes dues-centes persones que patien la situació de sense sostre. Amb el progrés de la crisi i les retallades no és gens exagerat pensar que aquest hivern n’hi haurà moltes més.

Ara, al començament de la tardor, les condicions de supervivència d’aquesta gent esdevenen molt més dures fins ben entrada la primavera. És fàcil trobar persones sense sostre que han estat allotjades a la Sopa i no poden estar-s’hi més perquè és un centre d’alta exigència i de capacitat molt limitada, i han estat incapaços d’avenir-se a la normativa que hi regeix. I em sembla que a Girona no hi ha cap altre centre d’acolliment. Fa uns anys l’Ajuntament, al mateix edifici de la Sopa, va obrir un dormitori de baixa exigència, però és totalment insuficient.

Les normatives d’aquests centres, a Girona i a tot arreu, són molt estrictes i exclouen de ser acollides les persones alcohòliques, drogodependents, amb malalties mentals, busca-raons, desobedients... Aquesta exigència, la puc entendre. Però com es pot justificar que, a les persones incapaces de complir la normativa, no se’ls deixi altra sortida que la de viure al carrer? Sense cap sostre que les aculli és segur que els seus problemes i mancances empitjoraran i s’agreujaran els problemes de salut, d’alimentació i de sociabilitat. Quedaran més marginats, més exclosos.

Fa un temps que vaig parlar amb un indigent que demanava almoina a la porta d’una església i que tenia problemes greus de salut i de visió. Em deia que els Serveis Socials municipals li havien ofert d’anar a un pis tutelat però que les condicions que li imposaven eren tan estrictes que no s’hi decidia. “Seria pitjor que ser a la presó”, deia. Sortosament, aquell cas es va resoldre i de vegades el veig pel carrer net i polit, més gras i somrient, acompanyat d’alguna altra persona, generalment jove.

Les entitats, cristianes o laiques, que fan bandera del seu acolliment a persones en situació precària, no haurien de revisar aquest aspecte? Els ajuntaments, no se’n senten responsables? Què fan, uns i altres, per alleujar els problemes i fer una mica més fàcil la vida a aquestes persones? La normativa no ho pot justificar tot.

A Girona i a la majoria de poblacions, deu haver-hi molts espais, municipals o eclesiàstics, que no s’utilitzen. Tan difícil seria d’improvisar dormitoris per als sense sostre, amb instal·lacions higièniques i armariets per guardar les poques coses que posseeixen? L’Església, mitjançant Càritas, hi deuria col·laborar gustosament.

Fa pocs dies comentava el cas dels sense sostre a un conegut, bona persona, bon cristià, preocupat pels problemes socials, i em deia que moltes d’aquestes persones viuen al carrer perquè és així com els agrada de viure. Dit amb paraules més dures: “perquè volen”. Estic convençut que aquest tòpic tan estès és extraordinàriament útil per tranquil·litzar esperits, adormir consciències i desmobilitzar la societat. I, també, per justificar les mancances de l’administració i dels polítics.

Sovint s’invoca la solidaritat ciutadana per ajudar a resoldre casos de persones o famílies que viuen en la pobresa total, però cal tenir en compte que, en la situació actual, són moltes les famílies que han vist minvar els ingressos i créixer la despesa corrent i, cada vegada, per bona voluntat que hi posin, els és més difícil d’ajudar els altres.

La responsabilitat principal recau sobre els ajuntaments i el govern de la Generalitat que han de treure diners d’on sigui, bo i retallant despeses supèrflues i innecessàries, o rebaixant sous escandalosos, per atendre les persones que ho necessiten. I les entitats d’acolliment que no depenen directament de l’Administració, han de fer un esforç per trobar més diners i administrar-los amb eficàcia. No pot ser que hi hagi persones, naturals del país o nouvingudes, que hagin de morir de fred o de gana. No hi trobo cap justificació. I me’n sento responsable.