Eulàlia Reguant, membre de JP Barcelona"Tot just ara es comença abordar políticament la injustícia que suposa que una part de les fortunes particulars i els beneficis de les grans empreses engreixin els seus comptes en paradisos fiscals, i que una altra part s'agrupin en formes jurídiques que els eximeixen de les seves obligacions fiscals, amb una comissió parlamentària no exempta de recels i de dubtes respecte la seva eficàcia." Article d'opinió de l'Eulàlia Reguant, membre de Justícia i Pau de Barcelona.

La vulneració dels drets econòmics, socials i culturals està relacionada amb la no redistribució de la riquesa. Com diu la Plataforma Pobresa Zero: «Una fiscalitat injusta ens empobreix».

La crisi econòmica i sistèmica ha posat de relleu les moltes contradiccions entre les obligacions contretes a nivell internacional i la seva traducció en les polítiques concretes de defensa i promoció dels drets humans. Els pressupostos de les administracions públiques han reduït de manera alarmant en els darrers anys totes les partides relacionades amb els drets humans: sanitat, educació, cooperació internacional, entre d'altres, i tampoc han respectat els principis d'equitat i progressivitat amb els que hauria de regir-se el sistema fiscal. Els poders públics han obviat que són els responsables d'eliminar tots els obstacles per tal que la llibertat i la igualtat de totes siguin reals i efectives, tal com diu la Constitució Espanyola (article 9.2) i també l'Estatut d'Autonomia (article 4 i 15).

L'Oficina de l'Alt Comissionat pels Drets Humans, advertia el 2013, en una consulta als governs que conformen les Nacions Unides per avaluar el règim fiscal dels Estats, que “la política fiscal és rellevant en la consideració de les qüestions de drets humans i l'extrema pobresa. Els baixos nivells d'ingressos fiscals nacionals, en particular, podrien ser un obstacle important per al compliment de l'obligació de l'estat de garantir el desenvolupament progressiu dels drets econòmics, socials i culturals”. No és només el sentit comú que ens diu que una fiscalitat justa ens enriqueix i afavoreix el conjunt de la ciutadania, és Nacions Unides, organització de la que es van dotar els propis estats per mantenir la pau i la seguretat internacionals i garantir els drets humans, qui ens ho recorda.

Els darrers dies hem vist com el frau fiscal, l'evasió i l'elusió per fi eren notícia. El cas Pujol ha facilitat que s’iniciï un debat al Parlament i l'anunci, després rectificat, de Marc Márquez d'establir la seva residència a Andorra l'ha obert de manera més clara a nivell mediàtic. Dos casos diferents, amb orígens diferents, però amb els mateixos impactes negatius per a la ciutadania.

Pagar impostos no és un càstig. Com van dir Francesc Mateu i Xavier Casanovas a una carta dirigida a Marc Márquez: “Els impostos són l’única manera que tenim, en l’actual sistema econòmic, de garantir la redistribució de la riquesa, és a dir, que aquells que tenen menys oportunitats, pel fet d’haver nascut on han nascut o per les seves diferents capacitats, puguin també tenir les garanties d’una vida digna.»

Les possibilitats legals d'eludir pagar impostos, demostren una vegada més, que allò legal no necessàriament es correspon a allò just.

És ara que al Parlament comença el debat sobre els pressupostos, quan la pressió ciutadana és més necessària que mai per exigir una fiscalitat justa, amb un sistema tributari i una despesa pública que redistribueixi la riquesa i combati les desigualtats, amb els principis de transparència i participació social. Per més que les competències siguin limitades hi ha opcions per contribuir a la construcció d'un sistema fiscal progressiu i just.

Eulàlia Reguant, membre de JP Barcelona
18/12/2014