Francesc Compte, membre de JP Girona (27/06/2011)
Costa de comprendre que s’hagi hagut d’ajudar, amb els diners de tots, la banca, i que aquesta, ara que s’ha salvat, negui el pa i la sal.
Francesc Compte, membre de JP Girona / 27/06/2011

El darrers dies del passat mes de maig van ser notícia les “acampades” dites dels indignats, amb un lamentable desenllaç absolutament fora de mida. Llevat d’aquest fet, la societat resta com somorta davant les agressions de tota mena que la crisi, la gran estafa de l’època actual, ha propiciat especialment damunt els més desfavorits, malgrat que acabarà afectant a tothom. Les concentracions passades han estat un primer avís als navegants de la política i les finances. Fent un símil meteorològic, podríem dir que ha estat un primer tro, llunyà encara, però que anuncia la tempesta que es va congriant. La societat, de moment silenciosa i apagada, veu amb perplexitat com els causants de la pitjor crisi en molts anys segueixen el seu tarannà de procurar per ells, mantenint unes prebendes i uns sous desmesurats que contrasten amb els sous migrats de tanta i tanta gent treballadora.

Costa de comprendre que s’hagi hagut d’ajudar, amb els diners de tots, la banca, i que aquesta, ara que s’ha salvat, negui el pa i la sal  -el crèdit- als mateixos que l’han ajudat, si no de grat per força, a sortir del forat que ella mateixa s’havia cavat. Els efectes de la crisi, ben desiguals segons els segments de la societat, estan afavorint un individualisme creixent començant per les entitats bancàries que actuen pensant únicament en la seva caixa. I quan una part de la societat gens menyspreable, potser la més perjudicada, respon ordenada i cívicament, “la gent d’ordre” ha respost com ja s’ha vist. No accepta la crítica o la queixa per civilitzada que sigui. Podem dubtar de si s’ha actuat per prudència, com es va dir, o per evitar problemes sanitaris o d’ordre. La pregunta és aquesta: s’ha actuat per evitar que les protestes s’enquistessin a la resta de la societat? Podria ser, però, que el remei, en aquest cas, sigui pitjor que la malaltia i hagi revifat la protesta.

És possible que veiem alguns intents encaminats a fer creure que s’ha pres nota de la queixa, però caldrà estar atents a que no sigui foc d’encenalls per calmar els ànims i distreure el personal, sense la voluntat d’un canvi real i efectiu dels problemes que arrossega l’economia. Cal un canvi radical. Els pegats no serveixen, només calmen momentàniament el malestar. Perquè aquest és tan greu que és urgent una intervenció radical, i això no es pot fer en quatre dies ni en vuit, però cal exigir un tomb -un tomb per bé- a la situació actual. Un primer pas per a conscienciar la societat ja s’ha donat. La indignació ha de donar pas ara a una reacció crítica i personal. Una crítica que hauria de ser-ho també amb els intents, possiblement no casuals, d’adormir la societat amb informacions esbiaixades, o amb l’exaltació d’esports i els respectius encontres, que semblen programats amb obstinació fanàtica per distreure l’atenció del personal. El rebuig i la no acceptació d’aquest abús per part dels mitjans de comunicació, també pot formar part d’una crítica als mateixos que, no ho oblidem, solen estar al servei del poder i l’economia.

Hem de ser conscients de que no tothom s’apuntarà a la protesta, ni col·lectiva ni personalment. Però cal recordar que els canvis sempre són el resultat de les accions de petits grups, dels seus clams d’alerta, que poden ser minoritaris però són lúcids. Uns clams que tenen al seu favor la justícia i l’equitat.

Nota.Bene. – Aquest article va ser escrit abans dels fets al Parlament de Catalunya.