Rafa Allepuz"Tot i la crisi, continua arribant població estrangera perquè la immigració és un fenomen estructural en el nostre país, però el que comença a incomodar més és la sortida de població cap a l’estranger i, sobretot, les seves causes". Article d'opinió de Rafael Allepuz, membre de JP Lleida.

En els darrers anys es parla de forma poc centrada del fenomen de l’emigració causada per la sortida cap a l’estranger de ciutadans, alguns només residents i altres amb nacionalitat espanyola. L’etapa en la que l’Estat espanyol ha estat un país d’immigració ha acabat i ha estat molt breu. L’arribada massiva de població estrangera es veia com un indicador de prosperitat i modernitat. L’Estat espanyol anava en la bona direcció. Què ha passat?

Les dades disponibles són encara poc fiables en el sentit que els registres no reflecteixen de forma rigorosa els veritables fluxos, però són prou representatives per marcar tendències.

Tot i la crisi, continua arribant població estrangera perquè la immigració és un fenomen estructural en el nostre país, però el que comença a incomodar més és la sortida de població cap a l’estranger i, sobretot, les seves causes.

Les dades estadístiques disponibles reflecteixen un augment progressiu de fluxos migratoris cap a l’exterior. Els primers fluxos han estat protagonitzats per persones no nascudes a l’Estat espanyol que retornen als seus països d’origen o que inicien un nou periple migratori cap a altres països que en l’actualitat ofereixen millors oportunitats de treball, de benestar i de vida. Les darreres dades reflecteixen un augment de l’emigració protagonitzada per ciutadans nascuts a l’Estat espanyol i que la seva mitjana d’edat va en augment, la qual cosa indica que marxen persones soles en edat de treballar i algunes famílies autòctones senceres.

La sortida d’immigrants suposa la pèrdua d’una població que ens ha ajudat durant uns quants anys a créixer i a finançar despesa social i que representa un potencial de creixement que ens seria molt útil en el futur, en tractar-se de persones capacitades i amb esperit de treball. En el cas de la població autòctona es tracta, a més, de persones molt ben preparades que s’han format en el territori, s’ha invertit en elles, i que desenvoluparan les seves capacitats en altres territoris, el que suposa una desinversió i una pèrdua de capital humà molt important. Però, per què marxen? La manca d’ocupació i la precarietat laboral són les principals causes de la fugida cap a l’estranger. Els mateixos afectats ho posaven de manifest amb el lema: ¡No nos vamos, nos echan! (manifestació d’abril 2013, Madrid).

Una part de la població jove que marxa ho fa per ampliar estudis, practicar idiomes i per conèixer les possibilitat de treball i de promoció professional en un altre país. Quants d’ells ja s’han instal·lat a l’estranger! Però això no és indicatiu que treballin d’allò pel que s’han format, amb el que la sobrequalificació és una constant per a molts joves formats al país i que treballen a l’estranger. Els països europeus receptors dels nostres ciutadans necessiten treballadors qualificats i no qualificats, motiu pel qual no tots els que marxen aconsegueixen els treballs als que aspiren. A més, les condicions laborals no són tan òptimes com ens fan veure molts mitjans d’informació i comunicació. Per posar un exemple, a Alemanya (que és el tercer país europeu receptor de població espanyola desprès de França i el Regne Unit) els immigrants que arriben dels països de la Europa del sud reben un 64% dels salari mitjà del país podent arribar en poc temps al 72% on s’estanquen, cosa que no passa amb els que arriben d’Holanda o altres països europeus (els nostres ciutadans són objecte de prejudicis). Tot i això, els sistemes de protecció social són més generosos i justos que el nostre.

Deduïm, doncs, que existeixen més similituds del que sembla entre l’emigració actual i la viscuda al segle passat, cosa que resulta molt lamentable. Aquesta emigració també serveix per a reduir els desequilibris laborals (l’atur), per a calmar la inestabilitat social i per dissimular la incompetència —o voluntat, segons es miri— política (no en va, la ministra Báñez es va referir a l’emigració dels nostres joves com a Mobilitat laboral) amb la que l’actual govern pretén transmetre una visió positiva de l’emigració disfressant-la amb discursos de modernitat, de projecció internacional dels nostres joves (que ho preguntin als nostres investigadors!) i de promoció de la Marca España.

No existeix, ara per ara, cap iniciativa pública que es proposi establir un control i una empara cap a les persones que marxen a l’estranger. Caldria crear organismes públics i establir convenis internacionals en la matèria.

Què serà del nostre país, i que serà de la població que emigra, si no torna?

Rafael Allepuz Capdevila
Justícia i Pau Lleida
27/10/2014