Joan Gómez i Segalà (10/09/2012)

La defensa d’una llengua implica la promoció d’un determinat model de convivència.

Joan Gómez i Segalà / 10/09/2012

Ja fa anys, em vaig trobar en una situació que m’ha tornat a la memòria sovint. En el marc d’una trobada de joves europeus, a França, xerrava amb un amic de l’Hospitalet de Llobregat. Portàvem ja una estona, quan se’ns acostà un recent conegut de Valladolid que, sulfurat perquè jo em mantenia en català davant del meu amic castellanoparlant, ens aturà la conversa i m’impel·lí a passar-me al castellà. Abans que jo hagués pogut pensar la resposta convenient, el meu amic el reprengué airadament sobre qui era ell per decidir en quina llengua havíem d’expressar-nos dos amics. El jove castellà, convençut fins aquell moment d’estar defensant la bona educació, quedà pàl·lid davant d’una evidència que mai no s’havia plantejat.

He recordat aquesta vivència pels recents i furibunds atacs a la llengua catalana que s’estan succeint en les diverses comunitats autònomes on es parla: el canvi de denominació de la llengua de la Franja de Ponent; la falta d’atenció als milers de famílies que han demanat l’escolarització dels fills en valencià; la prohibició d’establir el català com a requisit per a ingressar a la funció pública a les Illes Balears; les sentències judicials que tomben la immersió lingüística a Catalunya, un model que ha donat als estudiants el mateix nivell de llengua en català i en castellà, i en aquesta darrera un nivell semblant al de la resta de l’estat.

Qualsevol persona culta sap que hi ha expressions que resulten genuïnes d’una llengua, i que es poden explicar en una altra llengua, però no pas traduir. Si mai heu aprofundit en alguna disciplina, ben aviat us heu trobat la necessitat d’emprar conceptes en altres llengües, perquè les llengües no són simples codis de comunicació, ans suporten tota una cultura que les modela.

Però faríem curt si ens fixéssim només en les paraules de cada llengua. Si se’m permet una personificació retòrica, les llengües es conceben a si mateixes de forma diferent. Ja sé que són els parlants els qui decideixen quina llengua utilitzen, en quines situacions canvien, si consideren que n’hi ha unes de superiors a les altres, que estigmatitzen uns determinats parlars, que en troben ofensiu l’ús públic o en polititzen el seu aprenentatge.

Però resulta que hi ha llengües que s’han expandit gràcies a les proeses imperialistes de llurs autoritats, mentre que n’hi ha d’altres que només recuperen la normalitat en sistemes democràtics. Hi ha llengües, el gruix de parlants de les quals, només coneixen la seva, mentre que n’hi ha d’altres que tots els seus parlants en dominen com a mínim una altra. Hi ha llengües que tenen parlants que troben ofensiu que algú no s’hi dirigeixi en el seu idioma, mentre que n’hi ha que han crescut amb l’esforç d’aprendre’n d’altres per facilitar que cadascú s’expressi amb més autenticitat. Hi ha llengües que titllen de nacionalistes els bilingües, mentre reivindiquen l’increïble dret al desconeixement d’una llengua cooficial. Hi ha llengües que han expressat “Háblame en cristiano” o “Soyez propres, parlez français”, mentre que n’hi ha d’altres que es promouen amb lemes voluntariosos com “cosa de tots”, “depèn de tu” o “dóna corda al català”.

El meu amic castellanoparlant de l’Hospitalet havia crescut amb la llibertat de triar la llengua. És més fàcil canviar de llengua que renunciar a la llibertat. Per això, els catalans, sigui quina sigui la seva llengua materna, defensem el català.

I si cal defensar la llengua catalana, no és només perquè els parlants d’una llengua són els únics que han de decidir sobre ella. Cal defensar la normalització de la llengua catalana en tots els àmbits perquè, de Fraga a Maó, i de Salses a Guardamar, el català és la llengua de la llibertat. I a l’Hospitalet, també, és clar.