Article d'opinió d'en Joan F. López Casasnovas, membre de JP Menorca.

 

Quin cap de govern s’ha de posar dempeus, ferm i no et moguis, quan el president del més important tour operator li telefona per exposar el seu voler per tal que aquell el transformi en decisió de govern? Ni parlar-ne, posem per cas, de crear una contribució amb destí medioambiental a les estades turístiques o ecotaxa (com tenen, d’altra banda, arreu d’Europa) –“A les seves ordres herr Scholl” (o com es digui el personatge). ¿On és possible que el grup financer que ha duit fins a l’extenuació les arques públiques en un macroprojecte faraònic, una vegada assumit el deute milionari per part de l’administració pública i treta de bell nou a concurs la gestió, tengui la barra de presentar-s’hi ara, a un preu escandalosament més baix? Doncs açò passa a les Illes Balears –encara que no només aquí, és clar– i el president que està a les ordres dels principals grups de pressió no és altre que el de la mateixa comunitat autònoma. Un petit exemple actual –petit, però força indicatiu del que estic dient.

 

Segons el diari ARA, 36.000 euros ha pagat el president Bauzá als hotelers per un estudi fet amb dades públiques. Es va adjudicar el 21 de novembre passat a Exceltur, un lobby turístic molt influent, mitjançant un procediment de negociació directa sense publicitat, i un mes després el conseller de turisme i els adjudicataris ja en presentaven les conclusions. El document de 28 pàgines, de les quals només 20 són parcialment informatives, parla de la importància creixent del sector turístic a Balears, com si això fos novetat! Calla, però, que aquest increment del nombre d’arribades coincideix amb l’estancament de la despesa turística i que la contractació laboral, més que mai precària, no puja ni de noves en la mateixa mesura que l’augment de visitants. Tot fa sospitar que els 36.000 euros és una manera més, òbviament encoberta, d’afavorir el lobby més poderós de les Illes.

El mestre de periodistes i narrador excel·lent, Guillem Frontera (Ariany, 1945), acaba de publicar una novel·la que no m’estic de recomanar perquè posa a les clares la degradació moral, que només té parangó amb el deteriorament del paisatge, la desertització del teixit productiu i l’ofec a què el poder sotmet des de fa dècades la cultura pròpia de les illes. Frontera mostra les entreteles de la balearització més recent, aquesta cara lletja de la sagnia patrimonial, la qual, s’ha de dir ben clar, només pot esdevenir-se perquè actua en el si d’uns societat tan corrupta com els mateixos que la gestionen. Mallorca és una mena de Sicília sense morts (títol d’aquesta novel·la negra amb segell del Club Editor, 2015), a no ser que donem per difunta la nostra ànima col·lectiva. La renda per càpita a les Illes Balears ha caigut en tretze anys un 15’3% i no és cap broma que, en plena crisi, aquest govern que aquestes dies haurà de retre comptes a la ciutadania hagi perseverat en picar ferro sobre les mateixes polítiques que han conduït al desastre actual: després dels desgavells de l’època Matas, encara més ciment: rotondes innecessàries ara a Menorca, obres al segon cinturó de Palma (4 trams i 130 milions de cost).

Al capdavall, no sortim de les pràctiques mafioses de les societats mediterrànies més corruptes, des de Portugal a Grècia passant també pels Països Catalans. És allò que qualque antropòleg ha definit com a “familisme amoral”, principi segons el qual els individus miren sobretot o només per ells mateixos i per la seua família, i qualsevol cosa que facin en benefici propi o dels parents i amics serà reconegut com a moralment positiu. Igualment, qualsevol cosa que facin per enganyar o aprofitar-se de les institucions, de l’Estat o de qualsevol instància pública, fiscal, legal o administrativa, serà prova d’habilitat i d’intel·ligència i reconeguda també com a valor positiu. En conseqüència, en una societat així, ningú no procurarà l’interès de grup o de la comunitat excepte si hi troba algun avantatge privat. En aquesta mena de societat amoral els febles afavoriran un règim que mantengui l’ordre amb mà de ferro; la pretensió de qualsevol persona o institució de ser inspirat per l’ interès públic més que per l’avantatge privat serà considerada un engany; no hi haurà connexió entre els principis ideològics i el comportament concret en la vida quotidiana; hom valorarà els guanys que aconsegueix la comunitat només si a ell també el beneficien o no el perjudiquen; aquí el votant tindrà poca o nul·la confiança en les promeses dels partits i assumirà que qualsevol grup que ocupa el poder és corrupte i ho fa en benefici propi (“tots els polítics són iguals”). Pensin vostès en alguns dels casos espanyols més espectaculars (mallorquins, catalans i valencians inclosos).

Val a dir que els països de l’Europa del sud són l’espai propi d’aquesta mena de societats: l’Europa meridional, la de fiscalitat irresponsable, la dels governs ineficients, la de l’economia submergida, la del frau fiscal metòdic, la del sentit cívic escàs, la de les xarxes de corrupció, i etcètera. Diuen que, entre nosaltres, en els processos electorals del 2015 açò començarà a esvair-se. No sé per què ho diuen.


Joan F. López Casasnovas, membre de Justícia i Pau Menorca
21/03/2015