Article d'opinió d'en Pere Ortega, membre de Justícia i Pau de Barcelona.

 

El conflicte polític que es viu a Catalunya en demanda d’exercir l’autodeterminació ha estat anomenat com a “procés” quan en realitat es tracta d’un “conflicte” que enfronta dues maneres d’entendre la crisi. La que enfronta al sobiranisme català amb l’espanyol, o si es vol dir d’una altra forma, el catalanisme amb l’espanyolisme. El nom de procés ha estat una expressió hàbil de la classe política catalanista per què en si mateix, aquest mot té la virtut d’assenyalar que es tracta d’un camí que porta cap a una fita: la d’un estat català federat amb Espanya com a demanda més modesta; la independència política d’Espanya per als més agosarats.

 

I dic conflicte i no procés, perquè es tracta d’un enfrontament entre dues visions polítiques. Una, la dels partits sobiranistes catalans, que considera un greuge irreparable la sentència del Tribunal Constitucional que rebutjava l’Estatut que incorporava una major autonomia per Catalunya. Sentència que obrí la demanda d’un referèndum o consulta d’autodeterminació. L’altre, que prové dels partits hegemònics de l’Estat, que també veuen greuges en les demandes fetes des de Catalunya davant de les altres comunitats de la resta d’Espanya.

Ho plantejo d’aquesta manera, perquè és des de la dinàmica de la resolució dels conflictes que s’hauria d’abordar la solució. Tal com s’ha intentat fer en tants altres conflictes que hi ha al món que, amb més o menys èxit, han trobat o trobaran solució. És clar que el conflicte català, afortunadament no sembla que pugui derivar en violent com els que han necessitat de taules de negociació, però igualment hauria de ser tractat com a conflicte i aplicar-li les metodologies ja assajades en tants d’altres.

Cal deixar clar des de l’inici que les dues parts s’ha de reconèixer mútuament com interlocutors en igualtat de condicions. És a dir, que malgrat existir una confrontació d’interessos, tenen els mateixos drets. Perquè si un defensa els interessos d’un poble, l’altre fa el mateix respecte del seu, donat que existeix una legitimat democràtica exercida mitjançant unes eleccions que els atorga una representació legal.

Una altra qüestió en la gestió i transformació dels conflictes és que en qualsevol taula de negociació es fa necessària la implicació de tercers perquè facin de mediadors entres les dues parts enfrontades. Amb una sola finalitat: intentar facilitar el diàleg, fixar una agenda i un full de ruta per ajudar a rebaixar les tensions i, si és possible, pacificar el conflicte i potser resoldre’l. No es coneix cap altra forma de liquidar un conflicte sinó és negociant. Així, un cop s’han assentat les bases de la negociació, la metodologia i els agents que hi intervindran, caldrà que es respecti una premissa inicial: que la raó no està al 100% en cap costat, és a dir, que la biga que veus a l’ull del contrincant no t’impedeixi veure la teva.

Una tercera qüestió que les dues parts saben, i si no els mediadors ho recordaran, és que no s’aconseguiran la totalitat de les seves demandes, perquè el nucli dur que els separa representarà renunciar a alguna reivindicació. A tal efecte, la negociació començarà per abordar aspectes més col•laterals en els quals sigui més fàcil arribar a acords, deixant pel final les qüestions importants. I aquestes són, en el cas de Catalunya, la demanda de les institucions catalanes de poder portar a terme el dret a decidir a través d’un referèndum d’autodeterminació. Aleshores, caldrà negociar tots els termes que envolten el mateix. Des de pactar els termes de la pregunta, fins qui té dret a votar, a partir de quina edat, si ho poden fer els immigrants, si només els residents de Catalunya o també els que resideixen a la resta de l’Estat i els de l’estranger, o si també podria votar tota la resta de població espanyola. Sobre aquesta última pregunta, cal no oblidar que la separació de Catalunya d’Espanya també afectaria social, cultural i econòmicament a la resta de població de l’Estat. Deixant clar, que és el resultat de Catalunya el que determinarà el procés posterior al referèndum.

Així, sigui quin sigui el desenvolupament del conflicte, caldrà negociar. I resulta impossible d’imaginar el que contemplen una declaració unilateral de independència. Per una raó ben senzilla i d’enorme significació: perquè no seria democràtica. Una majoria política en el Parlament de Catalunya escollida en unes eleccions on cada partit ha presentat un programa diferent, malgrat que sortís una majoria de diputats favorable a la independència, no pot saltar-se la voluntat de la població, que és l’única legitimada per decidir una qüestió de tanta transcendència. Per tant, tornaríem al punt anterior. Negociar amb el Govern espanyol les condicions del referèndum per permetre que Catalunya esculli el seu futur.

Aquesta seria l’única manera de resoldre el conflicte de forma pacífica, justa i democràtica. Per tant, s’ha de negociar.


Pere Ortega, membre de Justícia i Pau de Barcelona.
18/03/2015