Llorenç Olivé, vocal de la Junta de JP de Barcelona (19/07/2012)
Al so de “I say a little pray for you”, un anunci de Bankia ens diu que tenim un futur junts.
Llorenç Olivé, vocal de la Junta de JP de Barcelona / 19/07/2012

El soul és una música que neix amb força als anys seixanta al nord d'Amèrica en el marc de la lluita pels drets civils, en la consciència de la igualtat de drets de totes les persones, liderada per Martin Luther King. I té en Aretha Franklin una de les màximes exponents, que va tenir un compromís actiu en la defensa de drets i valors.

Potser per tot això, la ironia o la indignació m’acompanya quan veig que s’utilitza una cançó que popularitzà la “Reina del soul”.

Al so de “I say a little pray for you”, un anunci de Bankia ens diu que tenim un futur junts: “En Bankia creemos tanto en el futuro que le hemos abierto una cuenta. Una cuenta en que si todos aportamos lo mejor que tenemos, todos seremos titulares de lo que está por venir. Y es que poniendo lo mejor de ti, haces posible un banco que quiere lo mismo que tú. Que el futuro lo hagamos juntos y mejor. Bankia, todo un futuro juntos”.

I tant que farem el futur junts.

El punt d’inflexió que ha comportat la intervenció de l’Estat espanyol, i aquest reguitzell de mesures que van sortir publicades dissabte passat al BOE, venen de les mentides i falsetats que s’ha anat fent des d’aquesta entitat bancària i d’altres, i amb el suport, o en tot cas amb el consentiment, dels responsables governamentals de les institucions que hi ha al darrera.

Potser la manipulació d’una música i d’una cantant en una campanya publicitària ens pot ser l’exponent per veure, al so de la música, com es poden manipular les idees pel que es vol aconseguir.

Aquests dies se’ns diu que hi ha frau. Que no es paga sempre l’IVA en les transaccions. Solució: que qui el paga (que aquest és segur), que el segueixi pagant a un valor més elevat. Que els fons per fer front al subsidi d’atur no són il·limitats. Solució: que aquest s’ha de reduir (així, potser negant la realitat, deixant de pagar una prestació deixem de tenir una persona aturada). Que no s’atura el frau fiscal de les grans fortunes, i que no sabem o no volem encarar-ho. Solució: pugem l’IRPF dels autònoms que aquest segur…
Darrera d’aquestes mesures i de totes les altres que hem anat llegint als diaris s’hi amaga també, però, una altra actitud. Una manera de fer i de no escoltar.

Al costat d’aquestes actuacions també es redueix la llei de la dependència (llei que no va cumplir mai el Govern espanyol de l’anterior legislatura). S’escurça, i de forma unilateral, l’aportació que té l’Estat amb tots els ciutadans per fer front a la llei. I així es redueixen un 13% dels fons que havien de rebre per aquest concepte les autonomies. Oh, però que casual, aquest és un tema de competència autonòmica.

I en el mateix context es modifica la llei de comerç, per tal que es vagi arribant a que les gran àrees comercials puguin obrir tots els dies de l’any i a totes hores. És igual que passarà amb el petit comerciant, que sí que paga l’IVA i els altres impostos. Però que potser no podrà fert front a aquesta competència, deslleial, sí deslleial. Oh, però que casual, aquest és un tema de competència autonòmica.

I fa uns dies s’anuncià que els fons per l’acollida i la integració de persones estrangeres immigrades no s’anul·lava, però que es dotava amb zero euros. I qui s’ha de preocupar de la integració de les persones? Oh, quina casualitat, és competència de l’administració autonòmica i dels ens locals.

I així podem continuar i continuar…També es volen recentralitzar totes les polítiques educatives, en l’àmbit de la salut, de la cultura (que en quedarà de la cultura?), etc.

I tot això ve acompanyat, i no és casual tampoc, de temes identitaris. Al costat de la manipulació esportiva en una competició de futbol, els atacs contra la unitat de la llengua catalana. Canviar el nom de la llengua catalana pel d’aragonès oriental a la Franja  o deixar la llengua catalana com un mèrit a la feina, a les Illes Balears. Com quedaran no els drets lingüístics, sinó tots els drets dels infants, de la gent gran, de totes les persones?

Recordo que fa vint anys Justícia i Pau feia articles i manifestos sobre el dret a l’autodeterminació per explicar el dret a la lliure determinació dels pobles, que era un dret reconegut a les Nacions Unides. I indirectament que també hi podía optar Catalunya. Ara, les paraules “dret a decidir” formen part de l’agenda política. Ha estat un camí llarg, però ara sí formen part de l’agenda política. Com ho és també el “pacte fiscal” o altres fórmules que expressen que cal un canvi, una nova forma d’organitzar-nos i de ser. Per tal de poder treballar des d’una Catalunya lliure i compromesa socialment.

"El soul és l'expressió de la solidaritat negra, de l'orgull d'una nació que volia acabar amb els segles de segregació i que va trobar en aquests cants els fins pràctics per reclamar la seva identitat i espiritualitat." Aquesta afirmació del crític musical Meter Guralnick ens emmarca el que la música pot fer com un catalitzador de les idees i que en aquell moment va acabar essent un moviment social.

Ara a nosaltres també ens cal dir prou i emprendre un camí, per tal de garantir els drets socials i per tant del país que acabem construint entre tots. I no sé si vull escoltar ara un “I say a little pray for you” o “Respect”, però que el que sí és segur és que ara no ens hem d’aturar.