Rafa Allepuz, president de JP Lleida (09/07/2012)
A la vegada que es creix, cal repartir.
Rafa Allepuz, president de JP Lleida / 09/07/2012

La principal causa de les crisis econòmiques és l’existència de desequilibris que es caracteritzen per les desigualtats en la distribució de la riquesa i en l’obtenció de rendes. Per aquest motiu, mentre no es corregeixin les desigualtats econòmiques i socials les dificultats per sortir de la situació actual continuaran presents, i quan des del punt de vista del creixement econòmic haguem sortit de la crisi es mantindrà el risc d’una nova recessió. Tornarem on estàvem.

Abans de l’actual moment diferents informes avisaven de les desigualtats en la distribució de la renda. A l’Estat espanyol els salaris eren baixos –l’expressió “mileurisme” va sorgir a principis dels anys 2000, en plena bonança econòmica- i el seu poder adquisitiu es reduïa a causa de la inflació –els increments dels salaris han estat per sota dels de la inflació-. En la mateixa dècada, la part del PIB que representava la massa salarial va disminuir el seu pes en favor dels beneficis creixents que les bombolles financera i immobiliària atorgaven, tot i que el nombre de persones ocupades arreu de l’Estat espanyol va augmentar.

De fet, l’esclat de la crisi financera va sorgir quan les hipoteques escombraria no es tornaven perquè molts ciutadans no podien complir amb els seus compromisos per causa de la insuficiència d’ingressos. Un cop arrelada, l’endeutament sorgeix com la principal xacra perquè la font d’ingressos dels principals creditors és insuficient. Mentrestant, els rics es fan més rics.

Les desigualtats, que són una constant en el model econòmic capitalista, han estat sempre el focus d’atenció de l’economia heterodoxa i poc convencional, perquè sempre les ha considerat el principal defecte del model i el centre dels desequilibris econòmics i socials. Comparteixo aquest posicionament no només per raons econòmiques sinó sobretot per raons ètiques, morals i de justícia.

Des dels inicis de la crisi, fins a l’actualitat, la distribució continua sent la gran oblidada, la ignorada en tot tipus de plantejament polític i d’estratègia econòmica. Es va començar posant en pràctica l’austeritat, plantejament totalment erroni com s’ha pogut comprovar. L’austeritat imposada ha resultat ser un veritable fracàs com a via de solució. Ans al contrari, ha agreujat les diferències i les desigualtats perquè, com era de preveure, a més de no ser la solució s’ha aplicat de forma selectiva i discriminatòria.

Posteriorment, arrel de la sortida en l’escena pública internacional del Sr. Francoise Hollande, ha sorgit el discurs sobre el creixement econòmic, fet que ha provocat un important debat polític. Les mesures orientades cap al creixement econòmic es proposen com a alternativa a l’austeritat (com si fos una gran descoberta!), quan es tracta d’un retorn a polítiques del passat. A més, tinc la impressió que aquest discurs s’està utilitzant com a estratègia política en contra d’alguns dirigents europeus -que sembla que definitivament l’assumeixen-, fet que suposa una manipulació de la pròpia estratègia.

I de la distribució? Ningú en parla. Un creixement sense distribució ens portarà al mateix model econòmic que ha provocat la situació actual. Amb els efectes que la crisi està tenint sobre els ciutadans –sobretot els més vulnerables- és una vergonya que no preocupi la distribució.

Els exemples de mesures de distribució ens portarien a una dissertació molt amplia que per raons d’espai no plantejo, però sí que vull destacar que la clau rau en potenciar la funció redistributiva de l’Estat per poder respondre de manera eficient a les necessitats més bàsiques de la ciutadania. Cal dotar de recursos econòmics a qui ho necessita, distribuir millor els ingressos salarials, repartir el treball, potenciar la formació professional i l’educació cívica, estimular la participació ciutadana, etc. Sense una voluntat recaptatòria de l’Estat en la que s’impliqui més a les rendes altes, es persegueixi el frau fiscal i l’evasió d’impostos, s’eradiquin els paradisos fiscals, s’actualitzin alguns impostos i la seva progressivitat, s’estableixin taxes a determinades operacions i activitats, etc., no serà possible.

La distribució no es pot deixar en mans de la iniciativa privada perquè genera més desigualtats, per això calen idees i voluntat política per prioritzar l’equitat i la justícia socials. Avui dia, per exemple, una persona aturada o inactiva no pot convertir-se en un ciutadà sense possibilitats de reinserció -situació molt comú en aquests moments!-.

Sense distribució no hi haurà solució! A la vegada que es creix, cal repartir. Fins i tot, abans d’iniciar el creixement cal distribuir. A més, estic convençut que una distribució més equitativa limitarà els ritmes de creixement, fet important.

Amb una societat més igualitària es pot avançar millor. En cas contrari, únicament l’indicador del PIB creixerà mentre les desigualtats s’hauran estès. Quin futur li espera a una societat, a un país, a un continent desigual? És necessari reivindicar més distribució com a premissa per a sortir de la crisi.