Albert Quintana, membre de JP Girona (05/07/2012)
No hem d’escatimar esforços en la denúncia i en la conscienciació de les realitats que encobreix la crisi.
Albert Quintana, membre de JP Girona / 05/07/2012

Sovint es justifiquen les retallades amb l’argument que “hem estirat més el braç que la màniga”. Tot i que hi hauria molt que parlar d’aquesta expressió, en qualsevol cas s’hauria de concretar “qui” ha estirat més el braç que la màniga, en “què” s’ha estirat més el braç que la màniga, i semblaria lògic, en tot cas, començar a retallar en allò en el que realment ens hàgim passat. Que dit de passada no ha estat el dèficit públic, un dels més baixos d’Europa, sinó el dèficit privat, el que s’ha disparat. Veurem en alguns casos com aquesta lògica no es compleix, sinó més aviat tot el contrari.

Analitzem el cas de l’educació, un dels serveis públics bàsics que estan patint més retallades. Es pot considerar que en educació, en el nostre país, hem estirat més el braç que la màniga, quan mai ens hem posat al nivell del PIB, un 6%, recomanat per la Unió Europea? A tot estirar ens hem trobat en la darrera dècada entre un 3 i 4%. Ara bé s’intenten justificar les retallades en educació dient que la retallada de recursos no té perquè afectar la qualitat educativa, que als funcionaris públics els falta compromís i entusiasme en la seva feina i que a l’alumnat no se l’educa prou en la cultura de l’esforç. Es transfereix la responsabilitat de la institució educativa al professional i a l’usuari del servei. Però tots anem veient quins són els programes educatius que queden més afectats: els d’Atenció a la Diversitat per atendre de manera més integrada l’alumnat amb certes dificultats; els Plans Educatius d’Entorn que vetllen per la igualtat d’oportunitats i la cohesió social; l’Educació Infantil (0-6) que després d’experimentar la seva importància ara se’ns torna a dir que és assistencial;... i un llarg llistat. Amb tot plegat es diu que l’educació, aquesta inversió privilegiada de futur, pot arribar a perdre 1% del PIB.

Podríem establir molts paral·lelismes amb la sanitat. Començant per una forta reducció dels recursos assignats, i continuant per la transferència de responsabilització cap als usuaris, amb l’argument que la “salut és responsabilitat de cada ciutadà” tal com va manifestar el conseller Boi Ruiz. I també es transfereix la responsabilitat a l’usuari fent pagar un euro per recepta per disminuir la despesa de medicaments, mentre no s’intervé en els grans guanys de la indústria farmacèutica.

Podem continuar amb els programes socials, on per exemple després de la catastròfica intervenció en el tema de les PIRMI l’estiu passat, de la qual encara hi ha famílies que en pateixen els efectes, el govern ha promogut una “Marató per la pobresa”, per pal·liar i transferir de nou la responsabilitat de la lluita contra la pobresa a la societat, enlloc d’implicar-hi veritablement les administracions públiques, liderant en tot cas una resposta ciutadana.  De manera semblant ens trobem amb la proposta de tancament de Centres de Menors, tal com es va anunciar que es volia fer amb el centre de Girona, o amb la reducció dels programes de reinserció de presos, actuacions que posen en qüestió l’objectiu essencial de tot procés de reclusió, que és la rehabilitació, la reeducació i la reinserció social.

I després d’un llarg llistat podem arribar a la immigració, a qui d’una forma directa o indirecta se’ls està proposant i promovent programes de retorn. Sembla que de res ha servit que es demostrés la seva important aportació al PIB i a la SS del país, ni que amb l’esforç d’acollida i integració per ambdues bandes, moltes famílies, especialment els infants i joves, es sentin plenament d’aquí. Simplement es busca en ells un boc expiatori.

Realment si hem estirat més el “braç que la màniga” ha estat en altres àmbits i projectes, com en el de les infraestructures sumptuoses, els sous i beneficis astronòmics, les despeses militars insostenibles i totalment prescindibles, l’especulació del sistema financer, o la manca de lluita contra el frau fiscal dels qui més tenen. I en aquests aspectes sembla que no hi hagi gaires retallades, més aviat tot el contrari, més demanda de diners i d’inversió.

Cada vegada està més clar que s’estan fent servir les retallades com a pretext per desmantellar tot un sistema de compromís social compartit. I que s’ apel·la a un individualisme en el que s’atribueix la responsabilitat de la situació personal de cadascú a un mateix quasi en exclusiva. Fomentant, així,  que la societat es desentengui de les situacions de desigualtat i no se senti coresponsable de les causes de les injustícies. Alhora que també cada vegada queda més clar que els més perjudicats per una crisi que ells no han provocat són els més pobres i desafavorits.

És per això que entitats com Justícia i Pau no podem deixar d’estar al costat de les persones que pateixen en primera línia la crisi. Però també, més que mai, no hem d’escatimar esforços en la denúncia i en la conscienciació de les realitats que encobreix la crisi, ja que el nostre principal objectiu ha de ser la transformació personal i social per fer una humanitat més justa i en pau.


Albert Quintana i Oliver
Justícia i Pau - Girona