Article d'opinió d'en Joan F. López Casasnovas, membre de JiP Menorca.


La cultura, entesa aquí com el conjunt de les pràctiques artístiques i de totes les activitats relacionades amb el món de les idees, així com amb la producció, la conservació i l’assimilació de béns culturals de tota mena (lectura, art, memòria viva del llegat patrimonial, sector audiovisual, música, construcció de significats nous d’ordre divers i des de plataformes múltiples, etc.), continua tenint la capacitat d’aportar als individus i a les societats uns recursos que els poden ser molt útils, gairebé imprescindibles, per a la comprensió lliure i crítica de la realitat. Igualment serveixen perquè individus i societats participin de manera activa i autònoma en els processos de tot ordre i veloçment canviants que caracteritzen el nostre temps. Els recursos culturals que un ciutadà o un país tenen en les seves mans sempre són determinants per a la construcció dels projectes personals i comunitaris de vida, de convivència i de professionalitat. L’eficiència en el seu funcionament, així com la possibilitat de tenir un nivell més elevat de qualitat democràtica i de benestar vital, podran ser més ben assolits per les persones i les societats en la mesura que siguin posseïdores d’una base cultural prou àmplia i sòlida.

 

La cultura hauria, doncs, de ser considerada un element constituent, clarament estructural i estratègic, de qualsevol projecte col·lectiu que s’impulsés des de l’àmbit de la política, de l’activitat econòmica, des del món mediàtic, des de la iniciativa de la societat civil o des de l’àmbit de la convivència interpersonal. Qualsevol full de ruta —institucional, empresarial, associatiu, familiar o personal— que deixi de tenir en compte el factor cultural presentarà febleses que n’hipotecaran el desenvolupament i l’èxit. La culturització de la gent des de la pluralitat ha de ser una responsabilitat assumida pel conjunt de la societat, i molt especialment pels poders públics, pels mitjans de comunicació i per les entitats més capdavanteres del món associatiu i empresarial.

En el discurs polític i en el governament de les institucions, la cultura no pot continuar essent com fins ara un element marginal, prescindible com a element configurador dels grans objectius col·lectius —la cohesió social, per exemple. Havent deixat enrere unes eleccions locals i autonòmiques (a les Illes i al País Valencià), i amb unes altres immediates a Catalunya i també arreu de l’Estat, hem de convenir que la política cultural no s’ha tingut gaire o gens en compte perquè se la considera poc o gens determinant en els processos de màrqueting i de competitivitat electoral. Els nostres dirigents han d’entendre, però, que el millor camí per aconseguir un país amb ciutadans responsables, implicats solidàriament en la vida comunitària, capaços de conviure i d’aportar qualitat democràtica i qualitat professional a l’àmbit col·lectiu, és considerar que la cultura ha de ser un component substancial i central dels projectes i de les actuacions que desenvolupin els governs dels diferents nivells políticoadministratius. És malauradament probable que els governants que prescindeixin de la cultura no deixin de guanyar eleccions o, fins i tot, que puguin satisfer expectatives de benestar més o menys puntuals, però en cap cas contribuiran a construir projectes col·lectius de futur que siguin sòlids i que, en conseqüència, garanteixin la perdurabilitat d’aquests béns socials i econòmics que en bona mesura, i de manera prou generalitzada, tenim en el moment present. L’anomenat estat del benestar, que arreu d’Europa pateix a hores d’ara una crisi que en gran mesura és estructural fruit d’una agressió sistèmica, difícilment podrà refer-se si no s’enforteix la formació cultural dels ciutadans i, així mateix, si aquests no adopten tot un conjunt de nous valors i de noves actituds —aquests conceptes també s’inclouen en el mot cultura— davant els grans reptes del futur, que en gran part ja són el nostre present. Ens referim als reptes de la mundialització, la desafecció dels ciutadans envers les institucions polítiques, la gestió sostenible dels recursos naturals, els canvis demogràfics i la mobilitat de les poblacions, el nou ordre mundial que s’anirà configurant a partir dels lideratges polítics i econòmics de determinats estats emergents, la cultura i les relacions interpersonals que configuren les tecnologies de la societat-xarxa, etc.

Les societats humanes, les nacions culturals, els territoris conformats com a unitats polítiques, els estats concebuts com a estructures de poder, històricament han pretès aconseguir uns elevats nivells de cohesió comunitària entre tots els seus ciutadans. La cohesió ha estat percebuda positivament en la mesura que contribuïa a crear vincles de solidaritat, que incrementava el nombre d’elements i d’objectius compartits, que implicava els individus en els assumptes comuns, que facilitava l’entesa i la bona convivència. Aquest principi continua essent ben vigent en els discursos polítics de tot arreu, en els diferents àmbits en què hi ha institucions de govern que exerceixen les seves funcions. Darrera cada apologia de la cohesió i de la vertebració sempre hi ha, però, interessos ideològics, polítics, culturals i econòmics, que no necessàriament són honorables. Els defensors de la nació espanyola uniforme, per exemple, han propugnat històricament, i ho continuen fent, que la cohesió passava per la generalització de la castellanització i per la negació del dret a l’existència, i per tant a la seva continuïtat històrica, de les nacions de matriu no castellana. Per això, el poder espanyol, en un moviment paral·lel de signe complementari, igualment sempre ha tengut l’objectiu de desvertebrar i de distanciar al màxim, fins al punt de fomentar-ne els enfrontaments, les diferents terres de llengua catalana, que tanmateix constitueixen una nació cultural evident.

Imposició, per llei, de símbols (l’escut, la bandera, l’himne), prohibició d’estelades, persecució de la llengua pròpia... Els signes d’identitat són o no són; però, en democràcia, no haurien d’imposar-se ni prohibir-se. L’arbitrarietat dels símbols (a diferència d’icones i d’indicis, els altres tipus de signes) neix de l’assignació d’un significant a un significat tàcitament i lliurement acceptada. S’ha d’estar verd (/ ser wert) o tenir el cervell molt corcat per no entendre què manifesten ostensiblement les xiulades massives a l’himne nacional borbònic en ocasió de determinats esdeveniments esportius. Ho dic per als qui no atenyen a destriar els efectes de llurs causes.
 
Joan F. López Casasnovas
01/06/2015