Pere Ortega, coordinador del Centre Delàs, de JP (26/06/2012)
Malgrat hi ha una moral col·lectiva socialment acceptada, sempre hi ha minories que busquen altres veritats.
Pere Ortega, coordinador del Centre Delàs, de JP / 26/06/2012

Gandhi considerava que la veritat només es pot trobar en Déu i que per tant, homes i dones, l’únic que poden fer és intentar acostar-se a la veritat i intentar aconseguir-la cercant-la incansablement. Aquest és el sentit de la vida, cercar la veritat.

Però la veritat no és absoluta, és canviant com la vida. Però en canvi, ens trobem que en la vida col·lectiva estem farcits de personatges que des de la direcció de tota mena d’institucions públiques vetllen per el políticament correcte, pel bon nom, per les bones costums, per les tradicions, perquè les regles es compleixin.

Tenen dret a fer-ho? Sí, des del poder que els han atorgat les institucions que dirigeixen. No, des d’un punt de vista moral. Perquè la moral té a veure amb la consciència, i malgrat hi ha una moral col·lectiva socialment acceptada, sempre hi ha minories que busquen altres veritats. Els hi va passar als primers cristians i els passa avui als dissidents del 15-M. I aquí resideix el problema, que aquests prínceps i mandarins de les èlits que ens governen emeten judicis sobre les qüestions més banals, desautoritzant i esmenant tot allò que no els agrada.

Aquests directors de la veritat sempre han existit, exerceixen la censura en nom de la política, la doctrina moral o la fe. Són ments suposadament assenyades que ens marquen el camí pel que desitgen que desfilem. No els agrada la dissidència, la resistència o la protesta a les seves ordenances. La llibertat d’expressió és mal vista i censurada quan s’exerceix com a crítica a la cultura i als valors propis.

Ara fa un any i escaig, el moviment del 15-M, davant l’enorme estafa que s’estava perpetrant contra els drets socials de la ciutadania, va dir prou i va sortir al carrer a buscar la veritat. Ho feien de forma pacífica, malgrat això els directors de torn van dir “tolerància zero”. Van esgrimir les regles i els van reprimir i colpejar.

Un any després molts donaven el moviment 15-M per liquidat. Però al complir-se el primer aniversari, els indignats tornaren a omplir places i carrers, aixecant de nou la veu per denunciar l’espoli de les oligarquies, que, mitjançant les entitats financeres, havien manllevat. Espoli que ara pretenen que l’Estat faci pagar a la ciutadania retirant els subsidis a la majoria de la població, especialment als més vulnerables: pensionistes o aturats de renda mínima, famílies desnonades, immigrants empresonats... Van anar a protestar davant els palaus per cridar: vosaltres sou els antisistema!

Menys mal que queden resistents als intolerants, ells són la sal de la terra.