Article d'opinió d'en Miquel Àngel Maria, membre de Justícia i Pau de Menorca.


Com es nota que ja estem en campanya electoral, eh? Formalment no, és clar: la llei no permet que els partits i candidats demanin el vot als electors fins que comenci la campanya oficial. Però la maquinària dels partits per a la promoció dels seus candidats i la difusió de consignes i programes, ja fa setmanes que treballa a ple rendiment: pels canals tradicionals —mitjans de comunicació, mítings, presència dels candidats a esdeveniments públics de tota mena—, i cada vegada amb més força a través dels nous mitjans digitals.

 

Sobre les xarxes socials no sóc cap ingenu. No em crec el relat idíl·lic —que afortunadament va a la baixa— dels qui hi veuen la revolució democràtica definitiva. Tot és complex i matisable, i sembla evident que en lloc de ser la finestra que ens obre a tot el món, les xarxes tendeixen a crear tribus, comunitats digitals on busquem el reconeixement dels qui pensen o són com nosaltres. Byung-Chul Han diu que el «m’agrada» de les xarxes és l’amén digital. Però vaja, no negarem que el debat polític a través d’aquests portals d’intercanvi facilita l’exposició de continguts, la discussió de les idees i propostes.

Però més enllà de les idees que presenten les distintes formacions, més enllà del contingut de les seves propostes programàtiques, les xarxes socials permeten analitzar la campanya des d’una altra perspectiva: la de l’estil, el tarannà, les formes amb què els individus concrets —militants, simpatitzants i els propis candidats—, es presenten davant els ciutadans.

Doncs bé: em preocupa observar la tendència d’un gran nombre d’individus a participar en el debat a través de les xarxes amb una actitud de ressentiment i agror, gent que només és capaç d’intervenir amb ofenses, insults i grolleres desqualificacions dels adversaris. Em direu que de persones així sempre n’hi ha hagut. És clar que sí. Però tinc la sensació que les xarxes socials donen major visibilitat i faciliten les coses a la gent que, més que participar, destrossa la controvèrsia. El debat polític és per naturalesa polèmic i dialèctic, i la temperatura de la discussió a vegades pot provocar una sortida de to. No passa res. Però el debat també és l’espai per a la proposta en positiu, l’aportació de solucions als problemes col·lectius, la generació de la confiança en les actuacions que es volen dur a terme. Quan tot això és absent, quan només hi ha negació i crítica, el discurs polític es torna insuportable.

Per què hi ha tanta gent que es comporta d’aquesta manera? William Connolly sosté que l’«ethos» polític, el comportament dels ciutadans en l’espai públic, pot néixer del ressentiment o la generositat, i que només en el segon cas esdevé creatiu i transformador. La política que neix del ressentiment, diu Connolly, pot ser un moment de reacció i genera bel·licositat, alimenta l’esperit de revenja. Pot servir en un moment puntual perquè la gent es rebel·li, però mai no es pot quedar aquí, perquè si no dóna pas a la política de la generositat, es quedarà eixorca i només farà mal.

Els fòrums i les xarxes socials s’han convertit en un espai habitual de les relacions personals i socials. També per al debat polític. És bo que hi participem, no en tinc cap dubte. El que em demano, el que ens podem demanar quan hi teclegem alguna cosa, és d’on neix la nostra contribució.


Miquel Àngel Maria
13/04/2015