Àlex Masllorens, col·laborador de JP (16/04/2012)
Les eleccions no poden ser només una coartada per a que una classe dirigent imposi a la majoria les seves normes. La democràcia és, abans que cap altra qüestió, una ètica.
Àlex Masllorens, col·laborador de JP / 16/04/2012

És cert, com ens diuen sovint molts dels principals responsables de la catàstrofe, que uns anys enrere la major part de la població va viure per sobre de les possibilitats reals que li oferia el salari. Hi va haver un miratge col·lectiu que ens va fer creure que participàvem, més que no pas d’una etapa de bonança, d’una quimera de l’or i que ja mai més deixaria de ser així.

De fet, les persones més ben informades i menys disposades a deixar-se enganyar per les pures aparences, ja sabien que el miratge (la bombolla, realment) no podia durar per sempre i que, més tard o més d’hora, havia de petar i s’enduria per davant milions de persones (especialment les més innocents), fent-les més pobres del que no s’haurien pogut imaginar mai.

El principal problema no va ser que no hi hagués indicis del que podia venir, sinó que quan la major part de la població està contenta i il·lusionada perquè se sent rica i suposadament feliç, a veure qui és el guapo que es posa a petar els globus i a fer de dolent enmig de l’orgia?

Ara, si vols per força, la població està resignada com mai abans i disposada a empassar-se totes les mesures que calgui de desmantellament de l’estat del benestar, sempre que pugui continuar menjant i gaudint d’un mínim nivell de benestar. És el triomf de l’ultraliberalisme i a sobre, els més perjudicats fins i tot estan disposats a donar les gràcies per les engrunes.

Existeix un perill real que la mala gestió de la bonança (que va fer infinitament més mal que la posterior gestió de la crisi) s’endugui per davant la democràcia i l’estat de dret. De fet, avui qualsevol sensibilitat democràtica queda molt tocada davant de la burda utilització de la justícia i la llei en benefici d’interessos econòmics o polítics, sempre a favor d’una minoria. Els forts són cada cop més forts i els febles més febles. I sentim el mateix quan, just en començar la campanya de l’IRPF, ens diuen que hi ha una amnistia per als defraudadors que (no t’ho perdis!) pagaran un tipus més baix per fer-se perdonar el delicte que no pas els ciutadans que compleixen la llei. Mentrestant, anuncien també que es redueixen els mitjans i les persones que han de combatre el frau…

“Pagueu, pagueu, estúpids! que, de tota manera, pensem desmantellar el sistema educatiu i el sanitari; privatitzarem tot allò que puguem i, mentrestant, per justificar-ho declararem sense vergonya que en cinc hores a l’escola (pública) s’aprofita més el temps i s’aprenen més coses que en sis, o que és millor compaginar la seguretat social amb una bona mútua privada.”

I, per evitar protestes incòmodes, sempre ens quedarà el recurs fàcil d’anar anunciant nous canvis (ara de caràcter preventiu) del Codi Penal, per  endurir un xic més les penes; això sempre cau bé en una part de la població amb tendència a reclamar “llei i ordre” quan se sent amenaçada pels que encara són més pobres i més infeliços.

Algun dia potser entendrem que la democràcia és molt més que un sistema polític i, sobretot, que les eleccions no poden ser només una coartada per què una classe dirigent imposi a la majoria les seves normes. La democràcia és, abans que cap altra qüestió, una ètica, l'única ètica possible en aquestes altures de la història. I, si és així, aleshores estem parlant de quelcom massa seriós per deixar-ho en unes poques mans, sovint tacades. Si encara aspirem a poder canviar el món, hem de reivindicar més política i més democràcia, i fins i tot més Europa; però no la política ni la democràcia dels mercats anònims, ni dels buròcrates, ni dels cínics, ni dels professionals de tota mena que sembla que ens perdonin la vida cada cop que ens miren per sobre de l’espatlla. Política, en majúscules, del poble i per al poble.