Ezequiel Mir, membre de JP Girona (04/04/2012)
Per tal de salvar el món dels rics, és completament normal sacrificar els milers de pobres que s’han de conformar amb les seves engrunes.
Ezequiel Mir, membre de JP Girona / 04/04/2012

Diversos estudis indiquen la creixent escletxa entre rics i pobres arreu. Un exemple de la magnitud de la desigualtat mundial: si els països rics deixessin de créixer avui i l’Amèrica Llatina i l’Àfrica Subsahariana mantinguessin la trajectòria actual de creixement, l’Amèrica Llatina no podria aconseguir el nivell d’ingrés dels països rics fins al 2177; i l’Àfrica no ho podria fer fins al 2236.

“És creant més riquesa que els pobres es fan més rics” sentim sovint, justificant així els privilegis fiscals reservats als rics. Tanmateix, això resulta només un mite. De fet, els rics sempre s’han enriquit sense manifestar el més petit signe de repartiment. Al contrari, els pobres augmenten i s’enfonsen cada vegada més en la misèria. Un escàndol en un món ric. Una vella història que no passa mai de moda: els rics s’enriqueixen a costa dels pobres.

Però els mites són tenaços... especialment els dels rics. Tenen en el seu poder múltiples intermediaris mediàtics que insisteixen en què hom els interioritzi. I quan la realitat els desmenteix, els mites romanen incrustats desactivant la còlera i la revolta, i introduint el fatalisme.

Amb l’escletxa quasi abismal que es crea entre els rics i els pobres, no estem assistint a la “refeudalització” d’una societat en la qual tant la riquesa com la pobresa apareixen com a “naturals” i la desigualtat “normal”? És així que l’apropiació del món per alguns i l’exclusió dels altres, es recobreixen d’una pàtina de normalitat. Per tal de salvar el món dels rics, és completament normal sacrificar els milers de pobres que s’han de conformar amb les seves engrunes o amb la seva bona voluntat. Si no, com es pot comprendre el rescat dels bancs i de les institucions financeres a cops de centenars de milers de milions de dòlars concedits pels Estats durant l’actual crisi financera i econòmica, sense una contrapartida suficient?

Privatitzar els guanys, socialitzar les pèrdues. Aquesta és la regla d’or de la religió neoliberal triomfant. Veiem actualment a Europa les seves nefastes conseqüències. Uns Estats tutelats pels dispositius de control i supervisió financers que vetllen que les polítiques d’austeritat –sinònim de desmantellament i de privatització dels serveis públics i socials– siguin meticulosament aplicades en nom d’una suposada gestió dels pressupostos de l’Estat, jutjada per la vara de les institucions i dels mercats financers. Tot i que el deute públic, esdevingut crític en els diferents països, ha estat produït pel mateixos jugadors. Són ells qui governen i imposen la seva llei implacable als lacais polítics.

Riccardo Petrella, fundador del Comitè Internacional per un Contracte Mundial de l’Aigua, ens convida a trencar amb el conformisme. La fatalitat no existeix. Només hi ha venedors de fatalitat, i multituds que la compren per a major benefici dels rapinyaires d’aquest món. Ens cal ampliar l’espai del possible, on els dominadors ens hi confinen, i gosar declarar il·legal la pobresa, com es va fer en el seu moment amb l’esclavitud. La pobresa en un món tan ric és un veritable crim. Declarar il·legal la pobresa, és denunciar els perversos mecanismes estructurals i institucionals que generen en les nostres societat les desigualtats entre els éssers humans, aixecant un mur infranquejable entre els posseïdors i els desposseïts. És fer patent el dèbil fonament d’un món on alguns són considerats més humans que els altres. Aquesta fatalitat és una mentida, aquesta desigualtat una injustícia...

Ja n’hi ha prou: alcem-nos!