Tica Font, membre del Centre Delàs, de Justícia i Pau (12/03/2012)
Des del final de la guerra freda hem assistit a la creació d’un nou sector empresarial prestador de serveis militars i de seguretat.
Tica Font, membre del Centre Delàs, de Justícia i Pau / 12/03/2012

Fins i tot la mort en el camp de la guerra ja està subcontractada a l’Iraq i l’Afganistan. Des del final de la guerra freda hem assistit a la creació d’un nou sector empresarial prestador de serveis militars i de seguretat. Moltes d’aquestes empreses han estat creades per empreses productores d’armes i ofereixen serveis de manteniment, subministraments, suport logístic, construcció de casernes, formació, entrenament, operacions especials, intel·ligència, contraintel·ligència, etc. Aquestes empreses es nodreixen d’exmilitars, disposen de material o armament pesat i poden actuar, sota contracte, en qualsevol racó del món. En definitiva, no són una altra cosa que exèrcits privats contractats per governs, multinacionals o organismes internacionals.

El gener de 2012, a l’Afganistan hi havia 113.491 contractistes i 90.000 soldats nord-americans. El 22% dels contractistes eren ciutadans dels Estats Units, un 47% eren afganesos i un 31% procedents d’altres països. En la mesura que el nombre de contractistes supera el nombre de soldats que treballen o que participen en la guerra, cal esperar que el nombre de baixes o morts sigui superior entre els contractistes que entre els militars.

Segons l’ambaixada de Kabul, l’any 2011 es van produir 430 morts de treballadors d’empreses nord-americanes de serveis militars, contraposats als 418 soldats dels EUA reconeguts pel Departament de Defensa. Aquesta tendència també s’ha donat a l’Iraq, on les morts de contractistes superaven les morts militars des del 2009.

Conèixer les xifres de militars morts o ferits resulta fàcil, ja que el Ministeri de Defensa fa públiques les dades i el nom dels morts o ferits; però aquestes empreses no estan obligades a fer públic el contingut dels contractes, ni estan obligades a declarar els nombre de morts o ferits dels empleats que treballen en països tercers i, per regla general, no ho fan. Solament comuniquen i lliuren el cos als familiars. La majoria dels contractistes moren sense que s’anunciï o es comptabilitzi la seva mort. És per aquesta raó que se suposa que el nombre de víctimes de contractistes és bastant superior a les xifres que es coneixen.

Segons la Llei Bàsica de Defensa dels EUA, les empreses militars i de seguretat privades estan obligades a declarar al Departament de Treball el nombre de morts i ferits en zona de guerra, inclosos els subcontractats i els estrangers, i a subscriure una pòlissa que cobreixi l’atenció mèdica i les indemnitzacions. Segons aquesta llei, els supervivents estrangers reben una pensió vitalícia per defunció equivalent a la meitat del salari del treballador; un nord-americà rep una pensió superior. Però en el cas d’un expert en desactivació d’artefactes explosius, que va resultar ferit el 2003 mentre treballava per a una empresa privada, sembla que no s’ha complert aquesta obligació. Ell i la seva dona porten set anys lluitant per una indemnització mèdica i una pensió per invalidesa.

La majoria d’empreses de serveis militars i de seguretat que treballen a l’Iraq o l’Afganistan ho fan contractades pel Departament d’Estat o pel Departament de Defensa dels Estats Units. El govern addueix tres raons per privatitzar una bona part de les tasques militars. La primera: és més econòmic contractar una d’aquestes empreses que mantenir el propi exèrcit públic. La segona: el personal d’aquestes empreses tenen experiència provada, ja que són exmilitars. La tercera: són més eficaces militarment, ja que fan el que es demana, no estan sotmeses a control polític i parlamentari i no s’actua judicialment contra elles quan se sobrepassen, és a dir, que disposen d’immunitat política i jurídica. Els governs amb aquesta contractació no tenen desgast, no han d’assumir responsabilitats polítiques i/o electorals per les males pràctiques o els abusos de treballadors d’aquestes empreses.

La privatització militar representa l’erosió d’una de les funcions més essencials de l’estat, el monopoli de l’ús de la violència. Si l’estat deixa en mans d’empreses privades elements tan essencials per a la seguretat interior i exterior del país, poques característiques de l’estat modern quedaran. Amb aquest abandonament de funcions essencials són els mateixos governants els que estan destruint l’essència de l’estat modern.