Francesc Compte, membre de JP Girona (13/02/2012)
No és demanar massa conèixer com s’administren els impostos que paguem, i com els sous d’escàndol d’algunes empreses públiques o privades encareixen els preus finals dels seus productes.
Francesc Compte, membre de JP Girona / 13/02/2012

En l’actualitat els mitjans de comunicació ens estan informant (?) d’unes dades econòmiques que creen incertesa i que alhora són escandaloses. A la greu crisi econòmica cal afegir les dades sobre les remuneracions que alguns directius de caixes i bancs s’han assignat, o els blindatges respecte a les jubilacions o cessaments. Són dades d’algunes de les entitats que han rebut ajudes estatals, a causa de la seva mala gestió, malgrat que alguns directius s’han negat que es facin públiques emparant-se en la Llei de protecció de dades. Aquesta negació ja indica que als interessats els fa vergonya informar dels sous d’escàndol que s’han assignat, la qual cosa aixeca sospites sobre la legitimitat de les quantitats de diner que cobren o han de cobrar, i que intenten amagar.
 
Però resulta que, de moment, són únicament les entitats bancàries les obligades a facilitar les dades esmentades. Ens podem preguntar quines deuen ser les remuneracions dels directius d’algunes multinacionals, o d’altres empreses públiques o privades, sobre les quals és possible que no hi hagi cap mena de control ni estiguin obligades a informar sobre les nòmines dels cap de direcció. Ara que les circumstàncies han provocat que la Corona hagi informat de manera succinta del cost del seu manteniment, seria hora que, prenent exemple, voluntàriament es fessin públiques aquestes dades.
 
Possiblement això és somiar truites, però no és demanar massa conèixer com s’administren els impostos que paguem, i com els sous d’escàndol d’algunes empreses públiques o privades encareixen els preus finals dels seus productes. Com a mínim podem tenir la certesa que les diferències abismals que es donen entre els salaris, dietes i altres emoluments dels directius amb la resta d’assalariats no contribueixen a crear confiança entre la població, sinó tot el contrari.
 
Ja seria hora de racionalitzar la despesa pública, i denunciar el balafiament de cabals originat per la duplicitat d’òrgans de govern, amb tot el que representa de sous, dietes per assistència a reunions i altres gangues que són veritables sangoneres. El servei a la funció pública sovint s’ha convertit en sobresous que a vegades s’han assignat els mateixos interessats sense tenir en compte que això és un veritable abús de confiança. No tant per la quantitat a cobrar sinó pel mal exemple que es dóna d’administració poc eficient, o per un lucre personal. Quan als administrats se’ns està demanant austeritat i acceptació de les retallades, és molt important que l’Administració, a qualsevol nivell, també la més propera al ciutadà, en doni exemple.
 
I posats a denunciar situacions injustes, no podem passar per alt un fet del qual no sembla que s’hagi fet esment, tot i que fa anys que dura. Es tracta del món de l’esport. És gairebé immoral i un veritable greuge comparatiu observar les quantitats astronòmiques que es donen a conèixer per un traspàs qualsevol. S’ha creat una espiral que no té aturador. Està bé que es remuneri com cal un esportista de renom si s’ho mereix, però totes les masses piquen. Sobrevalorar conjunts o individualitats d’un esport qualsevol mentre es menyspreen investigadors o benefactors de la humanitat no sembla just ni acceptable. Alguna cosa falla en l’escala de valors.
 
En època de tisorades, i de restriccions de la despesa, quan tanta gent s’està empobrint i ha de demanar ajuda a les entitats benèfiques, com es permet aquesta disbauxa de sous i de presentar l’esport amb una insistència insultant en els mitjans de comunicació? És que potser es fa servir perquè no es pensi   en altres informacions de veritable importància? Si es demana responsabilitat i col·laboració a la població per sortir de la greu crisi que tenim, per què uns privilegiats han de quedar al marge de les mesures? Ha de seguir encara la disbauxa de sous i fitxatges sense fer com a mínim un rentat de cara? No és just demanar a la població sacrificis i renuncia de qualitat de vida i no posar ordre en unes entitats esportives –endeutades o deficitàries– anant amunt i avall, fent córrer quantitats exorbitants de diner. Ens hem begut l’enteniment, potser? Quin exemple s’està donant a un jovent que no pot seguir aquest ritme ni amb prou feines treballar?
 
Tanta diferència entre una part de la societat –civil o esportiva– que queda al marge de les retallades, i aquella altra que ha de viure fent equilibris per tirar endavant una família, no pot portat res de bo com no sigui injustícia i manca de solidaritat. Cal esperar una nova onada de “indignats” que ens faci adonar de tanta desraó i tantes arbitrarietats?. La passivitat amb què sembla que acceptem uns sous d’escàndol o actuacions poc exemplars que cerquen únicament el lucre personal serà un més dels símptomes que delaten una societat poc solidària i, en definitiva, malalta.