Jordi Tejel, col·laborador de JP (23/01/2012)
Des que la revolta ha començat, els activistes kurds s’han trobat dividits en diferents camps.
Jordi Tejel, col·laborador de JP / 23/01/2012

Per què els kurds no es revolten a Síria? Aquesta és la pregunta que es fan molts periodistes i observadors occidentals. La resposta no és tan fàcil com sembla i, com sovint passa, la realitat social i política d’un país és molt més complexa del que hom podria pensar.

Els kurds a Síria formen un 10% de la població total i des dels anys cinquanta han estat sotmesos a diverses formes de repressió per part dels diversos règims sirians. La llengua kurda mai ha estat ensenyada legalment en aquest país, i des dels anys seixanta, la Constitució siriana ha passat a considerar els kurds com a ciutadans de segona classe, ja que el text constitucional afirma que Síria és un país àrab, el qual pertany a la nació àrab. A més a més, els kurds han hagut de fer front a algunes mesures específiques. Així, el 1962, el govern va retirar la ciutadania siriana a més de 100.000 kurds de la regió de la Jazira argumentant que aquests no eren « sirians » sinó que havien vingut recentment de Turquia i l’Irak. Als anys 1970, el règim de Hafiz al-Assad va iniciar una campanya d’arabitazació de la Jazira implicant l’èxode forçat de milers d’agricultors kurds cap al sud del país. Les seves terres van ser donades a colons àrabs expulsats de la regió de Raqqa.

Les relacions entre els kurds i el règim sirià van millorar als anys 1980-1990, quan Hafiz al-Assad va concloure una aliança estratègica amb el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), liderat per Abdullah Öcalan, el qual havia trobat refugi a Síria, primer, i al Líban, després, a canvi de crear problemes a Turquia amb qui Síria tenia un contenciós polític al voltant dels recursos hidràulics del riu Eufrates. Durant els anys 1980-1990, el PKK i altres associacions kurdes van poder actuar de manera més lliure afavorint a la llarga una radicalització de la joventut kurda.

Milers de kurds sirians van anar a Turquia i al nord de l’Irak a lluitar dins de la guerrilla del PKK. A més, amb el temps, els joves kurds van anar perdent la por al règim i van passar a organitzar manifestacions al nord del país, però també a les universitats de Damasc i Alep. Quan Assad va trencar la seva aliança amb el PKK el 1998 degut a les pressions turques, l’oposició kurda al règim es va reforçar i el març 2004 va tenir lloc la més important revolta kurda mai vista a Síria. La revolta va acabar amb desenes de morts i milers de detinguts, però el règim va prendre bona nota de la capacitat de mobilització de la població kurda.

Des que la revolta del 2011 ha començat a Síria, els activistes kurds s’han trobat dividits en diferents camps. D’una banda, important franges de la joventut kurda han estat força actives tant al nord del país com a Damasc i Alep. De fet, la majoria de víctimes mortals a la capital siriana han estat fins ara manifestants kurds. A Qamixli i Amuda, ciutats majoritàriament kurdes, s’han format col.lectius de « joves revolucionaris » connectats amb els grups revolucionaris de la resta del país. Els eslògans de cada divendres són represos i difosos a les zones kurdes, donant així un sentiment d’unitat a la revolució.

Tanmateix, la majoria de partits kurds no han volgut mobilitzar la població kurda tot esperant obtenir concessions d’un règim que comença a trontollar. Així, el govern va decidir de retornar la ciutadania siriana a milers de kurds afectats pel decret del 1962. Tot i que les manifestacions s’han reproduït periòdicament durant aquests darrers 9 mesos, el cert és que les forces de seguretat han estat menys severes a les regions kurdes que a la resta del país per mirar d’evitar una revolta kurda que aquest cop sí que podria ser decisiva per al règim sirià. Per la seva banda, el PKK ha tornat a acostar-se al govern de Damasc empès per la pressió judicial, policial i militar exercida per l’Estat turc sobre els seus militants, simpatitzants i en general contra tota persona vinculada a la « qüestió kurda ». El PKK necessita un refugi per escapar a la pressió turca i Assad els ha ofert aquest espai a Síria a canvi de mantenir els seus milers de militants tranquils. A més, el PKK tem que si el règim d’al-Assad cau, el nou govern sirià serà sotmés a les ordres de Turquia posant en perill el futur de l’organització kurda.

Mentrestant, la resta de partits kurds segueixen embrancats en divisions estèrils. En aquests moments, hi ha fins a 17 partits kurds per una població de menys de dos milions de persones. Seguint l’exemple del Consell Nacional Sirià, els kurds han creat el seu Consell Nacional. Tanmateix, les divisions existents fan que, en aquests moments, hi hagi tres « fronts » kurds, i que per tant la unitat tan anhelada des de fa anys ha tornat a quedar enrere.

Finalment, no cal oblidar que molts kurds de tendència laïca veuen amb mals ulls la pujada en força de les forces islamistes a tota la regió, també gràcies a la « primavera àrab » així com ja ha succeït a Egipte i Tunísia.

Tot plegat fa, doncs, que la majoria dels kurds de Síria no hagin decidit encara de mobilitzar-se massivament malgrat les crides del Consell Nacional Sirià. Caldrà veure si aquest Consell sap trobar bons arguments (drets culturals i polítics, per exemple) per a canviar la dinàmica actual. De moment, no n’ha trobat.