Laura Ribera EdOArticle d'opinió de la Laura Ribera, membre de Justícia i Pau Barcelona.

 

Quan els trets físics et qüestionen

D’on ets? Parles molt bé el català! Ets de l’est, oi? Als quinze anys feia broma amb aquest tipus de preguntes prenent-m’ho de manera irònica. Uns anys més tard, però, m’adono que aquestes preguntes, lluny de ser innocents, transmeten una manera concreta d’entendre’ns com a societat. Lluny de la utopia i de les paraules de l’ex-president Pujol que “és català qui viu i treballa a Catalunya”, la quotidianitat ens revela que encara estem lluny de percebre aquells qui per trets físics, pràctiques religioses o manera de vestir difereixen del que el nostre imaginari ens dicta què és ser o no ser d’un determinat lloc, en aquest cas, català. Nascuda a la Catalunya central i sense cap vincle familiar, ni d’antecedents amb l’Europa de l’Est, diferents persones m’han preguntat el meu origen o m’han felicitat per utilitzar el català. I això per què? Per uns certs trets físics.

Ho hem globalitzat i interconnectat tot, ens agrada molt la pizza, ens comuniquem a través d’smartphones fabricats a l’est asiàtic els minerals dels quals han estat extrets de països del continent africà. A les nostres discoteques, hi sona reggaeton de l’Amèrica Llatina i cada vegada més celebrem festes anglosaxones. Ningú no es qüestiona el fet que tot això no hagi estat produït en territori nacional i que potser tampoc “és molt d’aquí”, utilitzant una frase que sovint sentim.

Paradoxalment, quan parlem de l’origen de les persones no apliquem la mateixa lògica. Som nosaltres mateixos qui qüestionem “la catalanitat” dels nostres conciutadans. Són moltes les persones que estimen aquest país i que, sense deixar enrere la seva identitat, volen ser partícips de manera activa de la seva cultura, llengua, tradicions, etc. El paisatge humà ha canviat. Néixer en un lloc concret no determina la identitat ni la manera de pensar, de manera que cal deixar de qüestionar-nos la identitat basada en criteris simplement visuals. Deixant de banda descripcions legals, una persona deixa de ser immigrant quan afronta els mateixos problemes i dificultats que els habitants del lloc on resideix, però també quan comparteix i es beneficia de les alegries col·lectives.

La tendència global no és esperançadora; la campanya de primàries per escollir candidat per les properes eleccions estatals, als Estats Units d’Amèrica, societat en la qual en alguns aspectes ens emmirallem, és plena de discursos xenòfobs, especialment de la mà del polèmic Donald Trump. Al nord del vell continent europeu, la historia sembla repetir-se amb moviments d’extrema dreta, neonazis i xenòfobs a Alemanya, França, Dinamarca, Polònia, etc.

Afortunadament, Catalunya es troba en una situació una mica més distant, amb moviments xenòfobs minoritaris i sense manifestacions massives contra la immigració, sembla que hem treballat amb resultats positius la part de l’iceberg que és més visible. No obstant això, és necessari que treballem conjuntament per intentar eliminar aquelles preguntes i fets que de manera, potser inconscient, ens qüestionen l’origen o el fet que ens sentim catalans.

Estem encaminats, però pequem en la part més dolorosa i si de veritat volem construir un nou país i començar, ho hem de fer totes les persones que hi vivim. Hem de deixar de preguntar-nos d’on venim per treballar juntes, de manera unitària per Catalunya.
Com diu El petit príncep d’Antoine de Saint-Exupéry “l’essencial és invisible als ulls”. Mirem-nos amb el cor.

 

Laura Ribera
15/02/2016