Flora Ridaura, membre de JP Girona (02/01/2012)
Caldrà fer nostra una màxima de Gandhi: viure senzillament perquè els altres, senzillament, puguin viure.
Flora Ridaura, membre de JP Girona / 02/01/2012

El passat 30 de desembre, a l’entrevista del 3/24, un economista català opinava entorn de les noves retallades proposades pel govern central del PP i, per a la meva sorpresa, no només exposava raons per aprovar-les sinó que, anant més enllà i parlant de l’actuació paral·lela que s’hauria de fer per reactivar l’economia, repetia una vegada més que per sortir de la situació de crisi actual ens cal créixer...

Realment trobo sorprenent (i això deu voler dir que encara no he perdut la confiança i l’esperança en l’espècie humana) que algú aprovi mesures com ara la congelació del salari mínim, que està a l’entorn dels 640 euros mensuals. Que a casa seva no fan números cada mes? Que no van a comprar al supermercat cada cap de setmana? Que no tenen família, fills o persones a càrrec per qui vetllar? De debò no saben com està de cara la vida (lloguer, llum, aigua, gas, aliments, transport..., totes elles despeses bàsiques!) i no veuen que amb aquesta quantitat, en la nostra societat catalana, especialment a les àrees urbanes, és impossible dur una vida mínimament digna? No puc deixar de sorprendre’m... i, a continuació, d’indignar-me...!

Trobo igualment sorprenent que encara es parli de creixement com a solució a l’esfondrament d’un sistema, el capitalista, que, precisament, es basa en el creixement il·limitat. Si hem arribat fins aquí, si ens trobem en una crisi de grans proporcions i de llarga durada, de fet, en una crisi de final d’època, és perquè ens hem cregut que sempre es podia anar a més: més producció, no importa de què; més consum, no importa l’endeutament; més extracció de matèries primeres, no importa si s’esgoten o si es contamina; més beneficis, no importa amb quines inversions ni amb quina especulació... No és el creixement el que ens ha de fer sortir de la crisi, sinó la redistribució, la justícia, l’ètica... i això passa a Occident, als nostres països europeus, pel decreixement. Sí, cal que rebaixem el nostre nivell de vida per poder redistribuir i fer que aquells pobles i països que estan sota mínims arribin a gaudir d’una vida humana, digna. Això vol dir que hem de fer “retallades”? Sí, però diferents de les que se’ns proposen, les quals recauen en els segments més pobres de la nostra pròpia població.

Per exemple, caldrà decréixer en despesa energètica. Heu vist la darrera bogeria que s’ha inventat? Estufes per escalfar el carrer. Sí, tal com sona. Les veureu a les terrasses dels cafès, perquè la gent pugui prendre alguna cosa asseguda a fora, en ple hivern, sense passar fred! Com pot ser que ho trobem normal? Mentre aquí malbaratem l’energia a d’altres llocs del planeta no hi arriba la necessària. I això sense parlar del cost mediambiental, que sembla no tenir-se mai en compte a l’hora de calcular el preu d’un producte o servei (com ara, posant un altre exemple de “bogeria”, els vols a ciutats europees per pocs euros, que permeten anar a dinar a Milà i tornar...).

Caldrà decréixer en consum si no volem que els residus que genera aquest consum acabi ofegant-nos fins i tot a nosaltres mateixos: embolcalls de plàstic i de cartró, productes que tenen una vida útil curta i que no es poden reparar perquè això resulta més car que comprar-ne un de nou; productes que ja tenim però dels quals ha aparegut una versió més moderna, més a la moda, cosa que fa que desestimem els antics, canviant-los sense que faci cap falta; productes de mala qualitat, fets a corre-cuita, amb processos industrials explotadors, adreçats a satisfer la compulsivitat de la compra... Caldrà decréixer en trasllats innecessaris de béns i de persones (per què hem de menjar pomes de Xile, si les d’aquí són tan bones?), promovent els productes locals, els dels tallers artesanals i les petites i mitjanes empreses, que són les que ocupen més treballadors i treballadores, evitant així, un cop més, les despeses afegides i la contaminació produïda...

En fi, caldrà fer nostra una màxima de Gandhi: viure senzillament perquè els altres, senzillament, puguin viure. Per aquí sí que hi ha sortida a la crisi que vivim, i crec que ens ho hem d’anar dient i repetint, fins que personalment i col·lectivament ens animem a posar-ho en pràctica. Aquesta màxima ha estat escollida aquest any per Càritas per a la seva campanya de Nadal. Des d’aquesta institució ens arriba l’angoixa que viuen moltes famílies, molt a prop nostre, i l’angoixa també dels professionals, voluntaris i voluntàries de Càritas, en ser testimonis de situacions molt difícils, que es van deteriorant, i sentir la limitació dels recursos i les solucions d’urgència que es poden donar. Cal que fem nostra, doncs, la màxima, prenent-la com una invitació, un full de ruta per al proper any 2012. Tant de bo aquest sigui un any de presa de consciència, de conversió personal i col·lectiva, de justícia i equitat. Només així serà un any d’esperança i de pau per a tothom.