Article d'opinió de Joan F. López Casasnovas, membre de Justícia i Pau Menorca.

 

De pàteras a pasteres. Civilitzacions mediterrànies

És un plat de poca fondària que usaven els antics en els sacrificis per a fer les libacions, es diu pàtera, mot esdrúixol. Els mitjans, tanmateix, parlen molt de “pateres”. Patera és mot d’accent pla, com plana, o sigui, sense cavitat interna acollidora ni carena exterior, és la forma d’una pàtera. En català “patera” no ve al diccionari, que sí que duu pastera, i en la vuitena i darrera de les accepcions del mot apareix: ‘embarcació petita, de fons pla, sense quilla’. Són, doncs, dos mots cosín germans, equivalents en el significat.

La pastera és aquella mena d’atuell amb què alguns desesperats s’arrisquen a passar, dia sí dia també, d’una vorera a una altra de la mar mediterrània. Ara toca a les costes gregues o malteses, també a les del sud de la península Ibèrica o a la petita Lampedusa. Amb un devessall de morts al gran cementiri marí.

Els romans s’apropiaren, per temps d’en primer, d’aquesta mar tancada, tan closa que just té el respirall estret de les columnes d’Hèrcules. Com si fos seua, li deien Mare Nostrum. Fou el seu domini marítim, si més no, durant uns segles. L’envoltava tot de ribes conquerides: Terra Nostra, els confins de Terramar. Mar de “ca nostra”.

Els que venien a ca nostra i no parlaven llatí vernacular serien considerats bàrbars. Els bàrbars, els que no parlaven la llengua de l’Imperi i que eren vists com a estranys (estrangers), forasters (certament, venien de fora), van acabar, a la fi, esfondrant les muralles de la capital del món. Aquelles murades presumptament inexpugnables, obra de romans!, no resistiren llurs envestides. Urbe condita, Roma, encara autotitulada la Ciutat Eterna, mai més fou la mateixa. Hostes vingueren, que de casa us tragueren, diu un refrany poc donat a l’esperit d’acollida.

Lo que un segle aixecà, l’altre ho aterra, escriu Verdaguer al Canigó. Les pàtries es fan i es desfan, com les sardanes; bé que, en qualque cas, “les” desfan, o malden de fer-ho, patriotes d’altres pàtries intolerants, superbes, més poderoses. Quina és, tanmateix, o hauria de ser, la pàtria de l’home? La de l’home universal, cosmopolita, pot ser el món sencer? Els Drets Humans? La del que se sent pagès fins a la soca, serà la “caseta mia per pobra que sia”? Ubi bene, ibi patria, sabia el rodamón, jussà o sobirà d’identitats heretades. On s’està bé, allà és la pàtria. Ho digués Ciceró o el seu criat, la qüestió era mesurar-ho tot epicúriament segons el grau de plaer, i així fer front a qualsevol desventura. La pàtria és la mare (com quedem?) per a qui, vestint camisa blava i corretges amb jou i fletxes, ens deia que havíem d’estar disposats a vessar per ella fins a l’última gota de la nostra sang. No ho enteníem. “Dintre les venes, vida és la sang; / vida pels d’ara i pels que vindran. / Vessada és morta” (poeta Maragall). Érem infants, eren temps d’estar-nos dies, mesos, anys cara al sol amb “ardor guerrero” (d’aquells escalfs, els melanomes d’ara), i les nostres veus infantils havien, velis nolis, de vibrar “en amor patrio enchido el corazón”. “Me copiarás cien veces henchido se escribe con hache”, i ja el duies, el clatellot.

Érem, som encara, animalets de granja en el corral del país, en un estat-corral (o potser una soll, vistes les seus porqueries), que alguns s’entesten a monopolitzar amb dret d’usar i abusar. Utere et abutere. El Dret Romà considerava que la propietat privada donava aquesta prerrogativa a l’amo de la possessió.

Fa una dotzena d’any guanyava el XXVIII premi Born de teatre una proposta escènica del colombià Juan Pablo Vallejo titulada “Patera”. Parlen dos emigrants. “Per què parles tant, Mustafà?” L’altre el corregeix: -“Mustapha. Mustafà sona fatal. Com Mojamé”. El que es diu Mustapha puntualitza: -“Mohamed. Avui ningú diu bé el nom de l’altre”. És ver que en el nom hi ha, implícit, el reconeixement de l’alteritat. Aquest dèficit onomàstic deu ser prou indicatiu de la gravetat dels nostres dies.

Enguany es commemora el setè centenari de la mort de Ramon Llull, el català de Mallorca que tingué una fe il·limitada en el valor de la paraula i del diàleg. Practicava la sapiència: Iustitia procurat pacem et iniuria bellum. Decididament, no hi ha més pàtria que un país amb justícia. I com que, ja és sabut que “no hi ha dret”, els governs ben pensants de les nacions civilitzades d’Europa aixequen murs, altra vegada, per evitar que entrin els bàrbars. Ells fugen de les guerres que els hem promogut o de la fam a què els condemnem. De la misèria, en fi, que els té abarbetats, desesperats. D’altra banda, Schengen és ben mort, i els drets humans cremen a les pires del déu Mart. Els fumerols dels bombardeigs s’alcen d’ací d’allà. Silenci al món i xiuxiueigs a les cancelleries.

Joan F. López Casasnovas, 31 de gener de 2016