Xavier Merino, membre de Justícia i Pau Girona (27/12/2011)
Estem segurs que hem entès el missatge de Jesús que ens envià a transformar el món, a instaurar-hi la justícia i la igualtat?
Xavier Merino, membre de Justícia i Pau Girona / 27/12/2011

Ahir al vespre, des del cor d’una església de la meva ciutat, contemplava les persones que omplien el recinte per assistir a la missa del gall. I observava l’absència de joves i l’absència de pobres. I pensava que si Jesús es va oferir per a totes les persones, aquestes absències deuen ser degudes al fet que, entre tots, no sabem transmetre el seu missatge de justícia i igualtat.

I, una vegada més, em va saber greu que no s’aprofités l’homilia per esmentar els trenta mil infants que, cada dia, moren de gana al nostre planeta. O les seixanta mil persones entre petits i grans.

I, és clar, si observem la societat en què vivim no podem evitar d’adonar-nos de la gran quantitat d’aturats, especialment entre els joves; de les famílies que es queden sense habitatge per no haver pogut pagar els terminis de la hipoteca; dels exclosos que no han pogut aguantar el ritme de treball que se’ls exigia; dels immigrats, o gent de casa, que han de dormir al carrer i passar gana perquè no troben feina ni qui els aculli; de tots els qui han volgut sortir de les brases i han caigut en el foc viu.

Estem segurs que hem entès el missatge de Jesús que ens envià a transformar el món, a instaurar-hi la justícia i la igualtat?

Avui, Nadal, he trobat al bloc La puntada, del col•lectiu L’agulla, un article de Salvador Clarós sobre l’enriquiment de moltes persones de la nostra societat i sobre la il•legitimitat d’aquest enriquiment.

I això m’ha portat a rellegir alguns textos de Joan Crisòstom (344–407), Pare de l’Església, que tracten de la riquesa i la pobresa. Us en transcric uns fragments per si també us serveixen per reflexionar:

“Sortim de l’església i veiem files de pobres a una i altra banda. I passem de llarg, sense commoure’ns, com si veiéssim columnes i no cossos humans. (...) La nostra taula és parada. I sentim com al carrer aquests desgraciats criden i es lamenten en la més negra de les foscors i en la més absoluta soledat. Però res d’això no ens commou. I després de tanta inhumanitat gosem aixecar les mans al cel i demanar perdó i misericòrdia pels nostres pecats.”

“Per què consentir que el teu or i la teva plata es consumeixin pel rovell quan el teu deure seria gastar-ho per donar menjar als pobres?”

“Digueu-me vosaltres, si us plau, d’on procedeixen les vostres riqueses?, de qui les heu rebudes? “Dels meus avis a través dels meus pares”. Doncs bé, sou capaços d’anar-vos remuntant així per la família i demostrar que el que teniu ho posseïu justament? No en sou capaços. El principi, l’arrel de la riquesa sempre és forçosament la injustícia. Per què? Perquè al principi Déu no va crear rics uns éssers humans i pobres uns altres.”

“No penseu que per salvar-vos basta oferir un calze d’or i pedreria a l’església després d’haver sostret el que és de les vídues i els orfes. (...) L’església no és un museu d’or i plata.”

“No honoreu aquí el Crist amb vestits de seda, mentre a fora el deixeu morir de fam i de nuesa”.

Us convido a reflexionar a fons sobre aquests textos que, tot i que tenen més de setze segles, els podem aplicar ben fàcilment a la situació actual del món. I que ens serveixin d’estímul per analitzar si, entre tots, hem encertat la manera de fer arribar la bona nova als altres.