Àlex Masllorens, membre de Justícia i Pau (05/12/2011)
El primer que cal constatar és que el tercer sector travessa una crisi molt profunda i no totes les entitats sobreviuran a aquesta etapa
Àlex Masllorens, membre de Justícia i Pau / 05/12/2011

“La solidaritat no es retalla” estem sentint des de fa un temps. I hi estic plenament d’acord, no s’hauria de retallar. Si la societat i els poders públics haguessin donat realment la importància que mereix a la justícia social i a la solidaritat (aquí i amb el tercer món), potser no estaríem patint moltes de les decisions que avui es prenen. Però si em permeteu que ho digui també, darrere les protestes de moltes entitats i ONG hi trobo a faltar igualment una bona dosi d’autocrítica. La base social i el suport ciutadà no eren tan sòlids com s’havia volgut fer creure en alguns moments i els temps de bonança no es van aprofitar prou per fer la famosa pedagogia. En definitiva, el primer que cal constatar és que el tercer sector travessa una crisi molt profunda i no totes les entitats sobreviuran a aquesta etapa. Diguem-ho clar: el principal defecte i alhora el gran problema d’una part del tercer sector a Catalunya i a Espanya és que ha viscut més de les subvencions que no pas del suport social.

Hi ha moltes entitats que no entren en aquesta descripció, però no són majoria. Els diversos governs, en qualsevol nivell administratiu (i al nostre país si alguna cosa sobra són nivells administratius) han convertit els ajuts a entitats socials i de cooperació per al desenvolupament en una relació clientelar i sovint han estat poc exigents, no tant amb la qualitat de l’acció sobre el terreny d’aquestes entitats, sinó sobretot amb assegurar que tinguessin realment una base social sòlida. I un tercer sector que tingui pocs socis, pocs donants i relativament poc voluntariat... i que a sobre depengui de les subvencions en un setanta, vuitanta o més per cent del seu pressupost ordinari el conformen entitats massa febles. Si a això hi afegim deficiències en la gestió en algunes associacions, aleshores tenim un còctel explosiu sobre la taula.

Així és com estem: intentant sobreviure a una crisi molt profunda, que principalment no hem provocat nosaltres, però que ens ha agafat febles i internament desestructurats. A sobre, hem d’afegir el fet de no haver sabut aprofitar els bons temps anteriors per convèncer la ciutadania que les entitats són un bé públic i social, imprescindibles si debò volem viure en una societat cohesionada i humanitzada, i que necessiten un suport continuat i estable, per petit que sigui.

Teníem molts deures pendents que haurem de fer ara, corrents i si vols per força. No tothom hi arribarà a temps i alguns hauran de tancar. Una de les solucions, no sé si bona o dolenta però en qualsevol cas necessària, serà sumar projectes, unir-se i reduir l’actual dispersió d’associacions i de fundacions. Sovint veiem que es lloa el tercer sector, sobretot des de fora, molt més pel nombre d’entitats existents que no pas per la seva capacitat real d’innovar, renovar les idees i fer front als reptes complexes del moment que vivim. La pluralitat i la diversitat són bones, ens enriqueixen a tots, però en alguns àmbits i sectors es necessita que les entitats tinguin una mínima massa crítica indispensable per a complir dignament el seus objectius.