Joan F. López Casasnovas, membre de JP Menorca (07/11/2011)
La lectura estrictament economicista de la crisi representa un error de conseqüències severes.
Joan F. López Casasnovas, membre de JP Menorca / 07/11/2011

L’OIT ha llançat una advertència contra el risc de veure una generació sencera traumatitzada per la crisi mundial. La baixa ocupació i l’estrès lligat als riscs socials generats per l’atur i una ociositat perllongada podrien tenir conseqüències molt negatives sota formes de remuneració més dèbil i desconfiança en el sistema econòmic i polític. Es parla ja d’una “generació sacrificada”.

Com si fos un símbol d’aquest estat de coses,  l’ajuntament de la meua ciutat ha decidit deixar-nos mig a les fosques. Il·luminant només una vorera dels carrers s'estalviarà la meitat de la factura elèctrica. I passant dels símbols als referents, els nostres governants decideixen també deixar de subvencionar els actes culturals (alguns amb força anys d’existència), iniciatives organitzades i realitzades pel voluntariat ciutadà que vivien amb el suport d'algunes institucions públiques. Doncs, quedem-nos a casa o sortim a passejar en temps de lleure. Ens haurem d’estar "massa temps sense piano", recordant aquella peça de teatre d’Alexandre Ballester. Cal, però, realment que siguin la cultura, l'educació, els serveis públics, els que s'enduguin la gran clatellada de la crisi? Són inevitables aquestes polítiques? No s’ha de poder discriminar en positiu allò que és necessari per a la salut ciutadana de tot el que eren despeses supèrflues?

El filòsof Josep Ramoneda explicava en un article recent que la lectura estrictament economicista de la crisi representa un error de conseqüències severes. L'equivocació parteix d'acceptar el principi que tots - subratllem-ho: tots -, vam viure per damunt de les nostres possibilitats. El parany consisteix a culpar a tothom perquè ningú no en sigui responsable. Per tant, la defensa d'aquesta generalització resulta interessada i infamant.

Retorna un cert Karl Marx, ara en versió capitalista. Els qui criticaven el determinisme econòmic del marxisme ens voldrien instal·lar en el discurs que ens presenta la crisi com a un inexorable fenomen natural i pretenen que la sortida d'aquest maremàgnum respongui només a criteris tècnics i no polítics. Com si ja fos aquí el final de la història anunciat el 1992 per Fukuyama, una mena de mil·lenarisme sospirat pels qui religiosament esperen la consumació dels temps. La utopia del barbut Marx anunciant un temps a venir en què la política donaria pas a la simple administració de les coses. Però qui pot creure’s aquest quiliasme amb tot el que s'esdevé arreu del món?

Si les retallades, especialment les més doloroses per a la majoria de la població, i també les més injustes, parteixen d’una premissa, que es presenta com a imponderable i que només cal acceptar perquè, diuen, no hi ha alternatives possibles, doncs  neguem-la en rodó. Tan sols el qui tenen la paella pel mànec no volen considerar les alternatives possibles; o bé, si més no, en la pràctica les ignoren.

Creure que els “actors econòmics” es comporten racionalment o que allò racional en economia consisteix a optimitzar el màxim interès en benefici propi són dues qüestions de fe, properes al dogma i amb alta possibilitat de ser errònies. A més a més, ni els mercats són plenament racionals ni la política és intrínsecament perversa. L’economia no és un mecanisme sense ànima, sinó que resulta molt complexa perquè hi entren els desigs humans i en aquest terreny tan llenegadís i de rerafons tan tèrbol es mouen factors culturals i morals, que no s’haurien de menysprear.

Tota aquesta planificació, típicament ideològica, que fa esborradissos els límits entre poder polític i poder econòmic, projecta damunt la societat més ombres de desprestigi de la política. Una desconfiança arrelada en la impressió que el món polític ha estat sobrepassat o superat per la crisi econòmica, que els polítics no hi poden ni saben fer-hi res de bo i que creix l’abstencionisme crític. Tot plegat esdevé una coartada magnífica, o si més no un complement ideal, per al saqueig de la societat, el qual, aquest sí, el pagam tots.

Combatre aquestes i d’altres perversions ha de ser una exigència pròpia d’una política democràtica. A no ser que ens resignem a viure un futur crepuscular, com en el vell tango (“Y todo a media luz, crepúsculo interior...”), però no una penombra amorosa com de setí suau, sinó més tost com negres presagis d’un temps violent de tenebres.