Tica Font, membre del Centre Delàs, de JP (28/10/2011)
Ens hem acostumat a considerar les mentides polítiques com a petites corrupteles morals, encara que comportin un gran mal a la societat.
Tica Font, membre del Centre Delàs, de JP / 28/10/2011

Tots sabem que vivim immersos en una greu crisis financera, creada per l’avarícia i afany de lucre de directius d’organismes financers. També sabem que quan aquestes institucions es van quedar sense liquidesa i van començar a no concedir crèdits, es va iniciar la cadena de tancaments d’empreses i acomiadament de treballadors. Va ser aquí quan els governs van començar a donar diners a aquestes institucions per “rescatar-les”, fins i tot amb diners que no tenien, demanant diners prestats, amb interessos alts, al mateix sistema financer que ha creat la crisi.

En tots els països, els polítics, els homes de negoci i els centres d’influència ens enganyen. Primer van negar que hi hagués crisi, després que l’economia repuntava i que en poc temps ens sortiríem de la mateixa. Amb posterioritat es va afirmar que les caixes espanyoles eren fortes i solvents (ara varies d’elles estan intervingudes), per finalment comprovar que l’endeutament d’algun govern pot ser de tal magnitud que no pugui pagar i estigui en situació de fallida. Si ens han estat enganyant en la diagnosi de la crisi, qui diu que no ens estan enganyant en com sortir-ne?

Però la gent ens hem acostumat a considerar les mentides polítiques com a petites corrupteles morals, encara que comportin un gran mal a la societat. Molta gent considera normal que els polítics, financers, mitjans de comunicació i científics decideixin la informació que la població ha de saber i la informació que és millor que no sàpiga, tractant-nos com a nens ignorants i irresponsables. La situació tan greu que estem vivint requereix fortalesa, valentia i honradesa per afrontar-la, i també comporta parlar clar i ras, amb un llenguatge planer i entenedor, posant al damunt de la taula les possibilitats que hi ha per afrontar la crisi, les diferents opcions, amb un balanç sobre les conseqüències que té cada opció que es pugui prendre, sabent clarament qui en sortirà perjudicat i qui en sortirà beneficiat.

Davant de les eleccions, els que estan en el poder prefereixen negar la realitat i procuren no parlar de la crisi ni de com sortir de la mateixa. Els que estan en l’oposició i confien en guanyar prefereixen no atemorir i no explicar la situació ni les mesures que prendran, no sigui que la gent no els voti. En definitiva, polítics, mitjans de comunicació i científics consideren que som infants i que és millor que no sapiguem. Aquesta irresponsabilitat de no tractar-nos com adults, explicant la situació cruament i plantejant les diferents opcions per afrontar-la amb les seves conseqüències, i fer-nos partícips en la presa de decisions, és pitjor, ja que provoca que la crisi financera es solapi amb la crisi de confiança envers els polítics.

En una societat democràtica, amb informació veraç sobre la taula, és la població qui ha de decidir i assumir el cost d’aquestes decisions. Realment, els polítics estaran a l’alçada de les circumstàncies o continuaran tranquil·litzant-nos amagant la veritat? Nosaltres, la societat, mostrarem signes de maduresa i prendrem una posició més activa o posarem el cap sota l’ala i esperarem que siguin altres els que prenguin les decisions per nosaltres?