M. Dolors Oller, membre de la junta de JP Barcelona (24/10/2011)
Si de veritat pensem en un món més humà, aquest no es podrà edificar d’esquena a la política sinó a través d’ella.
M. Dolors Oller, membre de la junta de JP Barcelona / 24/10/2011

Estem a les portes d’una nova consulta electoral, aquesta vegada per elegir els nostres representants a les Corts Generals que, en conseqüència, possibilitarà el relleu en la Presidència del Govern espanyol. El context en què es convoquen aquestes eleccions generals ve marcat per la greu crisi econòmica global en la qual estem immersos i pel desprestigi de la política, a conseqüència d’un perillós divorci cada cop més gran entre representants i representats. Les mobilitzacions del 15-M en moltes ciutats espanyoles, revifades aquestes darreres setmanes, han catalitzat l’indignació de bona part de la societat contra una manera de fer política a l’esquena de la ciutadania més pròpia d’una època de “despotisme il·lustrat” que d’un sistema que es considera democràtic.

Això no obstant, la política constitueix l’activitat humana per excel·lència: les seves arrels es troben en la naturalesa social de l’ésser humà i és essencial per a poder conviure. No podem prescindir de la política: ens és necessària precisament per a poder transformar la realitat en un sentit de major equitat i justícia. La solució a la crisi que patim no passa per estigmatitzar els politics. Poden fer-ho millor o pitjor i alguns, certament, han caigut en la corrupció, però altres es mantenen íntegres i tenen vocació de servei. I pel que fa a la corrupció, és obvi que aquesta no és exclusiva de la classe política. En realitat, un país té la política que es mereix o que és capaç de produir, perquè els representants acaben sorgint de la societat que hem creat. Per això la importància d’una ciutadania madura, critica i implicada en el quefer col·lectiu.

Si un altre món és possible només es podrà construir amb la força de la majoria, quan prengui cos i predomini sobre la força de les minories privilegiades, dels poders obscurs. I la força de la majoria s’articula mitjançant la política i s’expressa i es legitima a través de la democràcia.  Una democràcia que cal, això sí, aprofundir perquè hi ha moltes coses que no rutllen i no mereixen el nom de tal. En definitiva, si de veritat pensem en un món més humà, aquest no es podrà edificar d’esquena a la política sinó a través d’ella. En tot cas, caldrà que ens plantegem “una altra manera de fer política”, no la seva eliminació. Com també cal que avancem vers un nou model de democràcia, més participatiu, que permeti canalitzar les demandes de la ciutadania per tal que els poders públics no sols governin per al poble, sinó també amb el poble. 

Ara bé, sense ètica no hi ha política. No valen tots els mitjans ni qualsevol mètode per assolir algun objectiu. L’ètica manté la política dintre dels límits del que és humà i l’ajuda a no caure en l’ús de la violència, la manipulació o qualsevol temptació que condueixi a la negació de la veritable política. El bé comú és el principi i la finalitat ètica de la política. I el poder ha de ser concebut com un mitjà al servei del col·lectiu, i sempre ha de respectar la dignitat de la persona humana, promovent els drets que li són inherents. I avui més que mai necessitem no quedar-nos sols amb una ètica en el pla personal (individual i interpersonal)  sinó que necessitem una institucionalització del que es ètic que ens permeti avançar vers un estat de justícia a través de la democratització real econòmica, social i política.

Però cal ser conscients que el desprestigi de la política que avui vivim es dóna en gran part per haver confós aquesta amb els partits, les institucions, les organitzacions de l’estat. I avui en certa manera podem començar a parlar d’un “retorn de la política”, ja que estem assistint tímidament  a l’emergència de l’acció des de la societat civil com ho demostra el fenomen del 15-M, fent honor al poble, que és on recau la sobirania en tota organització política democràtica. La democràcia no es construeix cada quatre anys. S’ha de construir cada dia. Per fer-ho fan falta noves maneres de fer política, nous estils i nous instruments que permetin canalitzar les demandes de la ciutadania per tal que els poders públics no sols governin per al poble, sinó també amb el poble. El bon ciutadà no és qui vota de tant en tant; és qui vigila permanentment i interpel·la els poders, els critica i els jutja.

La nova política que necessitem caldria que fos:

- Una política que pugui fer-se de múltiples formes, des de les institucions i des de la societat. En el món de la globalització cal predicar una horitzontalitat de la política, que operi a partir d’una pluralitat d’actors que tinguin la capacitat de convergir en problemes comuns i, al mateix temps, sense deixar d’estar arrelats en el seu propi terreny social.

- Una política que conjugui el curt i el llarg termini per tal de no quedar captiva de la immediatesa i que sigui capaç d’integrar la diversitat. Això exigeix a la vegada obertura de ment i d’esperit i procedir amb una visió més integral, més holística de la política.
    
- Una política capaç de reconèixer la necessitat del seu caràcter supranacional, així com la importància de vincular el que és global amb el que és local.

- Una política que ajudi a fer realitat un “horitzó compartit” o bé comú, que ha de ser també repensat des de l’assumpció del nou paradigma polític, basat en la coordinació com a valor i manera de procedir fonamental.

- Una política que per a ser transformadora ha d’estar fermament arrelada en una ètica de la justícia, que estigui també configurada com a ètica del límit i de la moderació i, per tant, que ajudi a trencar amb la identificació entre el “ser” i el “tenir”.

- Una política que sigui capaç d’integrar valors i lògiques oposades, perquè l’era de la globalització és també l’era de l’intent de conjugar aspectes i processos que semblen diametralment irreconciliables (global/local, universalisme/particularisme, identitat/globalitat, integració/dissidència, igualtat/diferència, participació/autonomia).