Rafael Allepuz, president de JP Lleida (11/10/2011)
Formem part del mateix ramat, el que vol dir que com a ciutadans tots hem de gaudir dels mateixos drets i oportunitats.
Rafael Allepuz, president de JP Lleida / 11/10/2011

Les situacions que es manifesten amb major intensitat en aquests moments de crisi em recorden dos moments dels evangelis.

Jesús de Natzaret ho tenia clar:

- “ Si a un home se li esgarria una ovella, deixarà les que té i l’anirà a buscar. Si la troba, aquesta li farà més alegria que no pas les altres”. Afegí: el vostre Pare no vol que es perdi cap d’aquests petitons.

- “Un home fariseu pregava dient: Oh Déu, et dono gràcies perquè no sóc com la resta dels homes, robadors, injustos, adúlters, ni tampoc com aquest publicà; dejuno dos cops la setmana i pago el delme de tot el que posseeixo”. Afegí: perquè qui s’exalça serà humiliat i qui s’humilia serà exaltat.

En el primer cas se’ns manifesta de forma clara que tots formem part del mateix ramat, cosa que vol dir que com a ciutadans tots hem de gaudir dels mateixos drets i oportunitats – fet que no vol dir que tots siguem iguals. Aquesta paràbola ens ha interpel·lar en el sentit de qüestionar-nos si veritablement ens hem preocupat per totes aquelles persones excloses del sistema econòmic, social, cultural i polític que hem anat creant. Més ara que l’exclusió està anant en augment.

Amb anterioritat, tot i les moltes veus que s’alçaven de forma continuada recordant-nos les desigualtats estructurals, possiblement l’abundància, el progrés, el benestar, etc. actuaven de pantalla davant els ulls de moltes persones que ignoraven l’abast d’aquest fenomen. Però ara que per totes bandes apareixen fets, circumstàncies i manifestacions que l’exclusió va en augment mostrant-se de forma multidimensional, afectant col·lectius de població que semblaven allunyats de situacions d’exclusió i creixent en nombre de persones, no hi ha excusa per a ignorar-lo.

En aquests moments, quina resposta donem perquè els exclosos s’integrin a la societat amb ple dret de gaudi? Què es fa avui dia per les persones pobres, les sense sostre, les aturades, les desnonades, les víctimes de la violència, les malaltes, les discapacitades, les abstencionistes, les joves inactives i sense estímul, les grans, etc. autèntiques ovelles esgarriades de la nostra societat? En definitiva: què fem per integrar i/o reintegrar els exclosos en la dinàmica activa de la nostra societat? Hauríem de viure amb il·lusió l’èxit que suposaria aquesta integració, augmentant la participació social i el gaudi de major benestar de bona part de la població. 

En el segon cas es posen en evidència actituds molt comunes d’egocentrisme, autocomplaença i idolatria que existeixen en el nostre món. Crec que es tracta  d’actituds que les persones que gaudim d’un cert benestar material, i que ens considerem bones persones, tenim més sovint del que ens pensem. I què dir de bona part dels nostres dirigents econòmics, polítics, socials, culturals i eclesials.

Ara que les desigualtats encara són més evidents, és més fàcil caure en els paranys del maniqueisme: els bons i els dolents. En el rerefons hi ha la idea que els castigats per la crisi alguna cosa han fet (malament), o no han fet, que els ha portat a la situació en què es troben (pobres pecadors!). Moltes decisions polítiques i socials porten a perseguir amb més intensitat el petit defraudador, a exigir més esforç als treballadors, a demanar més sacrificis als petits estalviadors, a pressionar més els necessitats de serveis públics, com la sanitat, l’educació, els serveis socials, etc., amb l’excusa que no hi ha més remei i que cal ajustar-se, encara més, perquè no hi ha diners (massa encara que n’hi ha!).

Cal restrènyer els cinturons!, diuen. Però el cert és que les conseqüències porten a restrènyer molt més els de les persones primes que els de les grasses. En molts casos, les més grasses pensen que el que tenen és perquè s’ho han merescut i ho han sabut gestionar bé. A més, volen ser elles les qui amb el seu “saber” i “bon fer” han de dirigir les nostres societats (i segurament que amb un mínim suport social i democràtic). I què hem de dir dels directius de les entitats financeres? Els poders econòmic, social i polític representen els autèntics fariseus de la nostra societat.

Entre aquestes dues cites evangèliques hi ha moltes més vinculacions del que sembla. L’existència de moltes ovelles esgarriades és conseqüència de moltes actituds farisaiques.

Les decisions que es prenen des dels organismes i institucions econòmiques i des de la política són farisaiques, no hi ha dubte. A més de ser considerades necessàries i imprescindibles, estan carregades d’una gran exaltació farisaica. Des d’una altra altura, des de la seva atalaia immobilista, els nostres dirigents es consideren bons gestors, persones interessades i preocupades per la societat i el seu devenir, però no reconeixen les ovelles esgarriades – no saben o no volen -, perquè en cas contrari anirien a buscar-les, o no! Diuen reconèixer l’esforç i el dolor que representen bona part d’aquestes decisions, però a ells també els afecten? En cas afirmatiu, en quina mesura? Porten els fills a col·legis privats, són socis de mútues i sanitats privades, s’asseguren bons sous i poders adquisitius gairebé de per vida, paguen “religiosament” una part dels seus impostos, etc. mentre que els exclosos augmenten sense expectatives de canvi presents ni futures. I no parlem dels directius de les entitats financeres i dels organismes nacionals i internacionals! Tot plegat en un món de cultura i formació cristiana.

Una altra cita evangèlica diu: “Vigileu, vetlleu, perquè no sabeu quan serà el moment”.

Allà cadascú/na amb la seva consciència!