Albert Quintana, membre de JP Girona (06/10/2011)
Caldrà una nova organització social on l’activitat productiva i les tasques socials siguin més compartides i sostenibles.
Albert Quintana, membre de JP Girona / 06/10/201

Des de l’aparició de la crisi i més especialment des l’aplicació de les retallades, s’estan generant uns missatges i unes intervencions que generen una àmplia preocupació. Unes intervencions que deixen a un pas de la precarietat i l’exclusió social un percentatge de persones que en aquests moments pot superar una cinquena part de la nostra societat. Però alhora es van generant uns missatges que acaben configurant un discurs de sospita i culpabilització d’aquestes persones en situació de dificultat, sovint severa.

La mostra per excel·lència d’aquest estat de coses ha estat la intervenció del Govern envers els perceptors de la PIRMI o RMI aquest estiu, que ja ha generat tota mena de comentaris i debats. Coneixem sovint persones que han hagut de sol·licitar l’ajut de la PIRMI i sabem que moltes vegades ha estat un dels darrers recursos a què s’han pogut acollir i que no ha estat gens  fàcil el procés fins arribar a percebre-la, tot el contrari. En canvi no s’ha tingut miraments a canviar el sistema de cobrament de la PIRMI en ple més d’agost, amb l’argument de desemmascarar el frau de tots els perceptors motivats per la detecció d’uns casos puntuals que de cap manera s’ha pogut demostrar que fossin representatius de la majoria de beneficiaris. Sense tenir en compte que la mateixa situació de precarietat de la major de perceptors també dificulta les seves situacions d’estabilitat familiar, residencial, social i  fins de documentació. 

Però el pitjor ha estat, juntament a la situació d’extrema fragilitat que s’ha provocat, l’extensió de la sospita de frau sobre el conjunt de totes les persones vinculades a aquest ajut, i al reforçament del discurs que les persones més pobres i més necessitades de la nostra societat són unes aprofitades, especialment les provinents de la immigració, com sovint s’ha focalitzat.

El de la PIRMI, però, no és l’únic àmbit  en què es genera i amplifica aquesta mena de discurs. En el tema de l’habitatge i més concretament en l’hipotecari sovint es recalca que la culpa de la situació que pateix la  persona desnonada és d’ella mateixa per no poder fer front als compromisos contrets i signats. I en canvi  no es valora la responsabilitat de bancs i caixes que no assumeixen cap part del risc d’aquestes operacions i que la transfereixen en la seva pràctica totalitat al client hipotecat. I així ens ho anem trobant repetit en altres tipus d’ajuts i percepcions com el de les beques de menjador o dels bancs o economats d’aliments ...

La proximitat de les eleccions generals ja comença de nou a desenvolupar discursos que assignen la culpabilitat de la situació social al diferent i al pobre. I així se’l responsabilitza des del fracàs escolar a la precarietat laboral i a la feble cohesió social.  L’anunci aquests dies que preveu que en els propers mesos unes cent setanta mil persones de casa nostra perdin el subsidi o l’ajuda a l’atur, darrer ingrés amb què compten en l’actualitat, agreujarà de ben segur la realitat que patim.

No podem permetre ni ens podem permetre una fractura social com la que s’apunta. Ni podem fer com amb la bombolla immobiliària que tothom veia venir, però pràcticament ningú no va fer res més. I menys encara podem criminalitzar els pobres i especialment els immigrants  Si s’ha fet una operació rescat dels bancs i caixes a causa de la crisi amb més motiu hauríem de preveure una operació de rescat de l’exclusió social en què cauen cada vegada més persones de la nostra societat i del nostre entorn.  Els poders públics no poden oblidar que tenen més obligació de sostenir les persones i les famílies en situació de precarietat i de manca de dignitat en les seves condicions de vida, que de garantir els fons i dipòsits de les entitats financeres.

Segurament hem de rescatar plantejaments com la Renda Bàsica Ciutadana ja que no podem supeditar tota la intervenció social a la possibilitat de trobar una nova ocupació, atès que no és plausible ni en la majoria dels casos depèn de les persones en recerca de feina. Caldrà una nova organització social on l’activitat productiva i les tasques socials fossin més compartides i sostenibles.

Però per a això cal que socialment fem front als discursos i a les pràctiques estigmatitzadores i sectàries, i reforcem els missatges i les accions solidàries i inclusives que puguin facilitar la consecució d’intervencions i polítiques de lluita contra la pobresa i no contra els pobres. Des de les entitats socials ens hi hem de comprometre.