Francesc Compte, membre de JP Girona (03/10/2011)
Davant un possible enfonsament de la situació econòmica o política, es viu amb preocupació la pèrdua del poc o molt que podem tenir.
Francesc Compte, membre de JP Girona / 03/10/2011

Per poc que se segueixin les informacions dels mitjans de comunicació, hom s’adona que una bona part de les notícies o comentaris derivats de la crítica situació econòmica tenen un rerefons d’angoixa que porta a inquietar-se, a tenir por. No tant pel que està passant, sinó per les conseqüències del que pot passar. Massa sovint els analistes o els governants fan en les seus escrits o comunicats comentaris o previsions amanits de prediccions catastròfiques. Hi ha una crisi de confiança que també és por per la inseguretat dels mercats financers. D’una manera natural, pròpia de l‘ésser humà, vivim en constant incertesa assetjats per una por que ens fa patir, ja sigui per la pèrdua de salut o per la mort.

Però la por també ens colpeix per la possible soledat, per la seguretat personal o col·lectiva, i ara pel recel que cada vegada més mostrem al vingut de fora, oi més actualment, per la manca de treball, ara tan precari, que ens porta a un atur creixent. Patim i tenim incerteses per la pèrdua del benestar adquirit o por per les fatídiques qualificacions de les agències sobre els recursos econòmics i la possible bancarrota d’alguns països o, més de prop, de les entitats bancàries que poden fer perillar els incerts estalvis. Davant un possible enfonsament de la situació econòmica o política, es viu amb preocupació la pèrdua del poc o molt que podem tenir. L’obsessió per la certesa ens està portant a la patologia de la inseguretat i la por, com molt encertadament comentava el recordat Raimon Panikkar.

La por paralitza i crea desconfiança de tot i de tothom, també de l’estranger, i ens porta a una manca de solidaritat i alhora de pugna per defensar allò que tenim, sigui poc o molt. Sovint els mitjans, seguint tendències o interessos, ens pinten un futur incert amb la intenció deliberada de, per la por, fer-nos acceptar decisions contràries al bé comú sense piular. Decisions que afavoreixen i estan orientades a afavorir i posar en pràctica una economia liberal que només beneficia una part mínima de la societat sense tenir en compte la justa distribució de la riquesa. Aquest pensament liberal, cada vegada més descarat i dominant, assentat en la nostra societat, ens està marcant, personalment i socialment, en sentit negatiu.
  
Ens preocupa el present, malgrat l’anestèsia col·lectiva que determinats esports dirigits, cada vegada amb més intensitat, intenten aplicar per distreure el personal. Malgrat aquest intent d’insensibilitzar i distreure, tan ben dirigit, la por al que pugui passar ens neguiteja constantment, fins al punt que acceptem imposicions contràries als interessos personals o col·lectius per la por de no perdre el que precàriament conservem. La por no ens deixa ser lliures de pensar, però sobretot d’actuar. Malgrat ser una actitud ben humana i comprensible, cal lluitar sempre amb audàcia i confiança contra una por que paralitza. Cal estar atents a les poques veus sàvies i assenyades que s’escolten avui i que ens poden induir a la reflexió i a una pacífica i prudent oposició.

Un exemple clar de cap a on ens porta la por el tenim en les impactants i esgarrifoses imatges que ens han recordat els deu anys de l’atac a les Torres Bessones de Nova York. Uns fets que, a més de generar por pels possibles atacs terroristes, han generat també una desconfiança en tot el món occidental afavorint el que es pot qualificar de terrorisme d’estat. La guerra “preventiva” –millor seria dir-ne venjativa i interessada– portada a terme a l’Irak no és sinó la conseqüència de la por i la revenja. En nom, amb la justificació de la por, ja hem vist quantes llibertats han estat conculcades i quantes restriccions per a la lliure circulació de les persones a escala mundial n’han estat la conseqüència.

Queda clar que no és aquest el millor camí per superar les pors, les pors de tota mena, personals o col·lectives, que ara com mai creen malfiances i ens angoixen. Si aspirem a la utopia de viure en pau, els camins a seguir són la confiança en nosaltres mateixos, la prudència i la denúncia de totes les injustícies provocades per la por o portades a terme per fer-nos por.