Joan López Estat d'OpinióArticle d'opinió de Joan F. López Casasnovas membre de Justícia i Pau Menorca.

Quan obrirem els ulls? Què s’espera a prendre mesures de cap a la joventut? Com més senyals de desconfiança s’amunteguen, més adopten els governants la tàctica de l’estruç. No sé si avui els joves passen tant de la política com fa quinze o vint anys enrere, vull creure que no; però que hi ha una fractura generacional, un trencament ciutadà, és tan evident com el nas enmig de la cara: tenim la joventut deixada de banda. No és només que els joves d’entre els 18 i 29 anys malviuen sota el llindar de la pobresa, sinó també que tinguem aquest 50% d’atur juvenil (dues vegades més que a França i 6 vegades més que a Alemanya), i que quan alguns arriben a arrapar qualque ocupació, resulta que molt més de la meitat dels contractes de treball són precaris.

Cal considerar encara, per veure millor la dimensió de la tragèdia, que més de cent mil joves surten cada any del sistema escolar sense gairebé cap perspectiva. Això significa que aquests joves no estaran vinculats al “contracte social” que els lligui amb la societat. La qual cosa, no cal dir-ho, pot tenir conseqüències nefastes per al futur de la convivència. Alguns joves, probablement els més preparats, emprenen l’aventura d’anar-se’n a l’estranger: un negoci molt flac per a la societat que ha invertit en la seva formació. Se’ls demana adaptació a “l’economia moderna”, amb la seva règula d’individualisme ferotge, competitivitat exacerbada i campi qui pugui. Après moi, le déluge! Economia moderna, aquesta que ha superat el límit dels dèficits, ha picat ferro fus en cada reforma (vegem com els governs d’Espanya malden de sortir de la crisi tornant a incentivar la construcció: més totxana!) i han escollit la fugida per endavant. Una estratègia absurda, kafkiana.

Així tot, els problemes econòmics derivats de la manca d’horitzons laborals no són els únics ni, tal volta, els més lacerants. Considerem, per exemple, els que es van derivant del canvi climàtic i les seves conseqüències sobre la qualitat de vida de les generacions futures. És allò de la manca de solidaritat intergeneracional. Després de l’escàndol de Volkswagen, la Comissió Europea volia imposar uns tests d’emissions de gasos contaminants, però els fabricants d’automòbils, sostinguts pels Estats, han obtingut permís per incrementar 2’1 vegades més els nivells d’emissió d’òxids de nitrogen autoritzats fins a 2019. Tot plegat, hi ha poques esperances que la Cimera del Canvi Climàtic del proper desembre a París faci avanços significatius per salvar el planeta de danys irreversibles. Una vegada més la moral del cow-boy s’imposa a la moral de l’astronauta. L’astronauta no veu fronteres, no mira els Estats com a territoris definits per regions de colors, com en els atles escolars, retallades damunt la superfície terrestre. L’astronauta contempla la Terra des de l’espai exterior com una sola nau dins on viatja la humanitat sencera: o ens salvem tots o ens ofeguem plegats; ja no val allò del capitalisme salvatge: com que no n’hi ha per a tothom, algú haurà de plegar, alguns hauran de morir. El cow-boy, en canvi, albira els horitzons amplis de l’Oest llunyà com a oportunitats de conquesta i colonització, i si pel camí s’ha de carregar boscos i fauna i àdhuc els indígenes, doncs se’ls carrega i després, dalt el cavall i sota les ales del seu capell, es fuma un marlboro. Tanmateix, avui la vida no és patrimoni del qui ateny a disparar primer quan la supervivència queda en l’aire i tot resta en entredit.

La crisi ecològica ens obliga a pensar altrament. Ens cal un nou humanisme que ens interpel•li, com fa el llibre de Dominique Lestel, per a què serveix l’home? Que ens convidi a considerar l’humà fent part integrant de la natura i no com a una entitat que podria i hauria de ser autònoma amb relació a ella. Per als problemes mediambientals no hi ha fronteres que separin uns països d’uns altres; fins i tot podríem dir que tenim interessos comuns amb elements no-humans com els núvols i l’aigua, les algues o els bacteris, sense oblidar-nos de les màquines i de les idees. Perquè al món de la política les que són a l’ús solen ser “idees foradades”, obsoletes. Cal fer valer, des de l’inconformisme, idees ben noves. I ens calen intel•lectuals que, més enllà de defensar posicionaments en els debats televisius, ens esclareixin de manera creativa, diferent a com s’ha fet fins ara, els nostres problemes i ens obliguin a “pensar més”.

El tòpic diu que els joves són el futur. És ben ver. Però quin és el futur que els estam construint (pitjor, ‘deconstruint’) més enllà de recomanar-los que no mengin (gaire) carn vermella!

Joan F. López Casasnovas, 7 de novembre de 2015