Article d'opinió de l'Àlex Masllorens, membre de Justícia i Pau Barcelona.

 

Un monstre ve a veure’m

A mesura que anem paint la victòria de Donald Trump a les eleccions presidencials dels Estats Units, passem de l’estupefacció i la incredulitat inicials a les ganes d’entendre què ha passat exactament i com aquest fet (el resultat electoral) pot acabar influint en les nostres vides i, en general, en l’evolució del món els propers quatre (i potser molts més) anys.

Si ho comparéssim amb un procés de dol, l’hauríem començat amb una negació emocional immediatament posterior al xoc. De seguida hauríem entrat en la fase de ràbia i de protesta (amb més força i intensitat, com és lògic, dins mateix dels Estats Units, entre aquelles persones que detesten el nou president electe i creuen que representa una involució i un greu perill per al seu país). Arribarà aviat, també, la fase de la tristor (acompanyada, potser, d’ansietat i temor) i se suposa que algun dia s’entrarà en l’acceptació intel·lectual i la capacitat per créixer i madurar a partir de l’experiència.

Clar que no serà gens fàcil, perquè normalment el dol s’ha de fer perquè una persona que estava malalta se’n va. I aquí el dol s’ha de dur a terme just pel contrari, perquè una persona es quedarà. S’envoltarà d’altres persones extravagants i perilloses, faran tot el mal que els sigui possible i després, amb una mica de sort, potser marxaran. Però els efectes del seu pas pel govern de la primera potència probablement romandran durant molt de temps.

Cal, però, que pensem fins a quin punt el més preocupant d’aquesta elecció i d’altres que ja s’han produït o que es poden viure en els propers mesos i anys a Europa i l’Àsia (el cas de Filipines és també extrem), és l’alegria irresponsable amb la qual milions de ciutadans occidentals prenen partit per propostes extremes i a vegades contràries als seus propis interessos. Com uns “missatges pantalla” (make Amèrica great again) aconsegueixen ocultar, als ulls dels electors, unes propostes ultraconservadores que van en la direcció oposada d’allò que els convé (més equitat, més benestar, més justícia social...). Sentir-se abandonats pel sistema ha portat milions de persones empobrides a un nihilisme existencial que els ha fet apostar per opcions polítiques apocalíptiques. “Acabarem amb tot el què hi havia i instaurarem un nou règim que (paradoxalment) ens durà un altre cop a la casella de sortida, a uns temps passats que sempre foren millors”. Al darrere de tot això hi ha molt abandonament per part de l’establishment polític i econòmic, dimissió de les obligacions de les elits dirigents (que fa temps que només pensen a enriquir-se) i molta irresponsabilitat a l’hora d’aplicar polítiques i mesures que només els afavorien a ells.

Són els efectes d’una globalització perversa, perquè s’ha fet contra l’interès de la majoria, a la qual s’ha fet pagar la factura de la liberalització interessada. I ara són aquestes mateixes majories les qui, arreu del planeta, han posat la guineu a vigilar les gallines.

Caldria analitzar a fons quin paper hi ha jugat la degradació de l’educació fins a límits que semblaven impensables (un cop més, al servei d’unes elits que elles sí han pogut continuar formant-se en les millors escoles) i la degradació, també extrema, dels continguts dels mitjans de comunicació. ¿Pot una societat patològicament enganxada a Sálvame, al Gran Hermano, a Mujeres y hombres y viceversa... plantar cara als reptes cada cop més complexes a què ha de fer front?

I, malgrat tot, des d’entitats com Justícia i Pau no ens podem desanimar ni rendir. Hem de superar les primeres fases del dol i entrar, com més aviat millor, en una etapa de creativitat per promoure mesures positives i de recuperació de l’ètica política. Uns dies enrere el Nobel Paul Krugman, després de reconèixer que els dos primers dies posteriors a les eleccions s’havia hagut de retirar en soledat, incapaç de parlar ni d’escriure sobre el què havia succeït, proposava entomar fredament el resultat i començar a preparar la resposta pacífica i sobretot democràtica de la ciutadania que no es vol conformar passivament. Una bona part de la solució ha de passar per millorar l’educació de la població i aquesta és una matèria sempre pendent en la major part del món i també en el nostre país. S’hi inverteix cada cop menys i probablement pitjor.

També caldria una anàlisi molt profunda sobre el paper dels mitjans de comunicació. No es tracta només, ni principalment, d’analitzar els continguts dels Telenotícies i els Telediarios de torn. És important que siguin equilibrats i veraços i que expressin el pluralisme de la societat, però on realment ens la juguem és en els programes d’entreteniment, en els més vistos de la graella. Una societat s’hauria de poder plantejar si l’alienació per l’alienació, l’exaltació de la mala educació, l’hedonisme i la grolleria, la glossa de la picaresca i del viure “del cuento” les 24 hores del dia i ocupant els espais de màxima audiència, és una prova de maduresa democràtica o el millor camí per anar directes cap a un règim autocràtic de ciutadans-titelles. Naturalment que hi ha llibertat d’expressió i d’elecció d’allò que es vol veure, però no podem oblidar que la televisió hauria de ser un bé públic i que hauríem de poder establir uns límits a la degradació moral i intel·lectual (els quals, en la meva opinió, ja fa temps que s’han superat amb escreix). Són els efectes d’una combinació perversa: degradació del mercat laboral i del nivell de vida / precarització i indefensió / individualisme i por / degradació de l’educació / degradació del nivell mitjà de les televisions. No podem limitar-nos a observar passivament com es van empobrint les societats i les cultures i com cada cop tenim el monstre més a sobre.

Àlex Masllorens

21 novembre 2016