Pere Ortega, membre del Centre Delàs, de Justícia i Pau (14/06/2011)
Un dia un grup nombrós de joves enrabiats sortiren al carrer i ocuparen les places.
Pere Ortega, membre del Centre Delàs, de Justícia i Pau / 14/06/2011

La salut de la societat democràtica estava malmesa. Les institucions de l’Estat es deterioraven. Els governs representaven només enllà del 20% dels ciutadans. Es considerava normal. També era normal que un 3% de la població visqués en l’abundància, un 17% amb excedents, un 40% amb dignitat, un 20% amb dificultats, i el 20% restant en la pobresa. Tothom ho sabia, però els polítics no posaven remei. Els mitjans de comunicació, controlats, uns per l’Estat, els altres pels rics, deien que tot era normal. 

De la majoria de la gent, pocs anaven als oficis, molt pocs ajudaven en els afers interns, molt pocs tenien consciència solidària. Si donaven diners amb l’objectiu que la comunitat funcionés era perquè havien lleis dures que obligaven a fer-ho. Però aquell 3% dels rics pagaven molt menys del que la llei obligava. Tothom ho sabia, però no es feia res per esmenar-ho.

La classe política estava en decadència. El discurs emanant de dalt era diàfan.

En els oficis, el president parlava excàtedra, semblava infalible, però els errors es multiplicaven. Hi havia crisi, un 20% de la gent patia. Els joves no tenien futur, no trobaven feina, nom podien aspirar a viure com els seus pares, no podrien tenir un habitatge i formar família. Els vells cobraven pensions mínimes i els costava molt sobreviure. Tot era normal i maco, però tot estava desballestat.

Hi havia gent que protestava, oposició política que criticava. Els governs van fer algún intent de modernització, però aviat va arribar la contrareforma i a la Comunitat tot continuava inalterable. El jerarques (el 3%) vivien cada cop amb més luxe en els seus palaus i els polítics els acomboiaven. Mentre la resta, el 97%, veien com el seu benestar retrocedia.

Molts dels creients en la societat democràtica, convençuts de les paraules transformadores i alliberadores del missatge inicial, no es resignaven i continuaven treballant per fer-les realitat. El missatge havia arribat al seu cor i havia copsat la seva ment. Preferien estar dintre de la comunitat que no pas a fora. Malgrat això, vivien amb angoixa i patiment el deteriorament de la casa comuna.

Un dia un grup nombrós de joves enrabiats sortiren al carrer i ocuparen les places. Cridaven contra els jerarques, el sistema polític i els seus dirigents. Deien que estaven tips d’aquell sistema que els marginava. Cridaven “prou mentides, volem la part que ens pertoca i un 3% ens roba”.

Els més sabuts deien “els polítics passen, els sistemes canvien, però les creences perduren. Aquests joves és revolten com ho feren els nostres avantpassats que canviaren tantes coses”. Res no és mesquí.