Jordi Tejel, col·laborador de JP Barcelona (31/05/2011)
Tots els sectors implicats s’hi juguen molt; molt més que la repartició de seients al Parlament turc.
Jordi Tejel, col·laborador de JP Barcelona / 31/05/2011

El proper 12 de juny se celebren unes eleccions legislatives decisives a Turquia. Tots els sectors implicats s’hi juguen molt, molt més que la repartició de seients al Parlament turc. L’AKP (Partit de la Justícia i Desenvolupament), partit islamista moderat al poder des del 2002, vol revalidar la majoria absoluta obtinguda fa quatre anys per continuar amb la seva política econòmica que ha portat Turquia a situar-se entre les economies més fortes a escala mundial, en termes macroeconòmics si més no. A més a més, l’AKP vol una majoria absoluta per tirar endavant la reforma de la Constitució plebiscitada el 1982, després d’un cop militar, per equiparar Turquia a les democràcies occidentals. La reforma de la Constitució ha estat tanmateix contestada pels sectors més nacionalistes de l’arc polític turc, els quals veuen en l’europeïtzació de Turquia una pèrdua de sobirania i, no cal oblidar-ho, dels privilegis que l’elit tradicionalment lligada al kemalisme –militars i funcionaris de l’Estat– han gaudit des de la fundació de la República el 1923. Tot i així, algunes veus crítiques avisen del perill d’una nova majoria absoluta per a l’AKP: aquest partit hauria mostrat ja alguns tics autoritaris durant aquest darrer any, sobretot pel que fa a la llibertat de premsa.

L’oposició turca, MHP (extrema dreta) i CHP (Partit socialdemòcrata), busquen trencar la majoria absoluta per bloquejar la reforma de la Constitució en la nova legislatura, conscients tanmateix que no tenen gaires possibilitats de guanyar les eleccions, després de diversos escàndols sexuals que han esquitxat alts càrrecs d’ambdós partits en els darrers mesos.

Finalment, queden els candidats «independents» lligats al partit prokurd BDP (Partit de la Pau i la Democràcia), que esperen entrar al Parlament per fer sentir la veu de la població kurda i obtenir uns prou bons resultats com per influir en la reforma de la Constitució. De moment, la campanya dels «independents» està sent més pujada de to que ara fa quatre anys. Els candidats kurds no amaguen que el seu objectiu polític és l’obtenció d’una autonomia regional per a l’est de Turquia comparable a la de Catalunya.

Si en teoria les relacions entre l’AKP i el BDP haurien de ser bones, ja que ambdós partits defensen la democratització del país i l’acostament a la Unió Europea, el cert és que aquestes relacions estan passant per un moment més aviat fred. Després que l’AKP anunciés i engegués un paquet de reformes favorables als drets lingüístics i culturals dels kurds –com la creació d’un canal públic de televisió en llengua kurda– els dos partits es miren amb desconfiança per diversos motius. En primer lloc, AKP i BDP es disputen una bona part de l’electorat conservador de l’est del país i no estan disposats a reconèixer que es necessiten mútuament. En segon lloc, el paquet de reformes destinades a resoldre el problema kurd per la via política està congelat des de final del 2009.

Paradoxalment, mentre que Turquia ha donat suport a les revolucions del món àrab, conegudes també com la «primavera àrab», en nom de la democratització de l’Orient Mitjà, el Govern turc ha decidit no parlar més de la solució pacífica al problema kurd, almenys fins després de les eleccions. De fet, Govern i oposició són conscients que després del 12 de juny, la solució del problema kurd serà el punt primer sobre la taula, agradi o no a l’establishment turc. La resposta del nou Govern dependrà dels resultats.