Article d'opinió escrit per Miquel Àngel Prieto, membre de la Junta de Govern de Justícia i Pau.

Història de dues ciutats


Durant les festes nadalenques la tradicional imatge de la Gran Via madrilenya plena de gent s’ha contraposat amb la, menys habitual, de la prohibició d’accedir a la ciutat per a la meitat del cotxes. Com al tràiler d’una pel·lícula, el contrast visual anuncia la fi de l’imaginari del creixement.

Des de fa dècades, la comparació entre la ciutat de Barcelona i Madrid omple regularment les planes de la premsa fins a constituir, quasi bé, una secció fixa. També, els programes de tertúlia de moltes emissores de ràdio i de televisió es fan ressò d’informacions i anàlisis que subratllaven de manera comparada les virtuts i mancances de les dues ciutats.

Ja es tracti dels resultats dels equips de futbol, del nombre de passatgers als aeroports, de la inversió dels pressupostos del govern central o la Unió Europea, de la capacitat d’acollir uns Jocs Olímpics o d’atreure empreses i inversions estrangeres la lògica de la competició ha estat la forma habitual de relatar la història de les dues ciutats. En el rerefons, les ciutats són concebudes com productes o marques que adequadament empaquetades i promocionades es posen a la venda en el mercat per a clientes locals o internacionals. Si deixem a banda les referències als resultats esportius i als rànquings educatius (PISA, universitats, investigació...), el discurs predominant ens fa creure que la ciutat més amunt del pòdium és la que presenta els indicadors més alts de creixement econòmic i atrau més capitals.

Aquest relat competitiu del capitalisme triomfant, que també pot ser útil per polítiques d’identitat (Barcelona capital de Catalunya i Madrid de Castella), deixa en la foscor indicadors essencials sobre la vida a la ciutat. En quina de les dues ciutats hi ha majors desigualtats entre els barris o un percentatge més alt de població exclosa socialment? Quina de les dues té un teixit associatiu més estès i diversificat? Quina té un model de consum energètic més sostenible o més producció alimentària de proximitat? Quina té millors indicadors de qualitat ambiental?

Aquestes són preguntes que ens hem de fer quan pensem en les ciutats, no com a producte, sinó com a llocs per viure i cuidar les persones i el nostre planeta.

Precisament, les darreres setmanes l’Ajuntament de Madrid ha estat notícia perquè ha limitat la circulació de cotxes a la ciutat a causa de la contaminació. Aquesta actuació també mereix una anàlisi comparativa. Sabem si la contaminació de l’aire a Barcelona és menor o si el govern local ha dissenyat i està disposat a activar un protocol de respostes davant de situacions de risc per a la salut?

En conclusió, animo a ampliar el debat i el relat sobre les dues ciutats perquè no es redueixi només a presentar-les com nodes clau de la globalització econòmica sinó també com exemples de les conseqüències i de les possibles respostes locals davant la crisis ecosocial.

 

Miquel Àngel Prieto

16 gener 2017