Article d'opinió d'en Marc Grau i Grau, president de Justícia i Pau de Terrassa, que ens envia desde Cambridge, Estats Units.

7 països


Trump passa, per tant, de fer campanya a governar. Dues habilitats crucials per qualsevol polític que vulgui sobreviure en aquests temps post-moderns. És el moment de demostrar la segona habilitat.

El divendres 20 de gener va ser un dia gris. Els nord-americans en diuen un dreary day. Apagat, gris, trist. A dos quarts de dotze, a Washington, amb més públic del que alguns mitjans de comunicació van fer veure, va començar la cerimònia inaugural. Després de l’entrada de personalitats, pregàries i cants per part de la coral de la Universitat Estatal de Missouri entre d’altres, a les 12 en punt, Donald John Trump va ser investit 45è President dels Estats Units d’Amèrica. Just en aquell instant, van caure unes gotes. El temps ens dirà si com a senyal de benedicció o de tristesa.

Trump passa, per tant, de fer campanya a governar. Dues habilitats crucials per qualsevol polític que vulgui sobreviure en aquests temps post-moderns. És el moment de demostrar la segona habilitat. Just al cap d’una setmana, el divendres 27 de gener, Trump va firmar una ordre executiva (13769) que restringeix l’entrada i la reentrada de ciutadans de set països durant al menys 90 dies per protegir la nació. Els països castigats, tots ells ja prèviament castigats en la seva història més recent, són Iemen, Iran, Iraq, Líbia, Somàlia, Sudan, i Síria. Els set països són, com bé sabem, de majoria musulmana. Una ordre executiva, considerada una “llei suau” serveix al president per tirar pel dret en algunes qüestions, sense consentiment del Congrés, sempre que no vulneri cap llei aprovada.

En aquest cas, no està gens clar que l’ordre executiva no vulneri cap llei. Ho veurem en breu. El que clarament vulnera és la llibertat religiosa i la dignitat de les persones afectades. La Democràcia plora aquests dies al sentir-se menyspreada pels seus vetlladors. Les primeres conseqüències d’aquesta controvertida ordre executiva han estat ja la no-entrada de desenes de persones als aeroports de Estats Units (els números encara ballen, segons Trump 109), l’acomiadament de Sally Yates, la Fiscal General interina, l’allau de mobilitzacions a aeroports, carrers i places, i les reaccions en contra de tot tipus de personalitats. Aquestes dues últimes conseqüències són especialment esperançadores.

Aquest passat gener, ens va deixar un dels últims grans sociòlegs, Zygmunt Bauman. Bauman, que va saber encapsular la realitat de la nostra societat actual en una paraula, líquida, destil·lava pessimisme. No obstant, com bé va assenyalar el periodista Carles Capdevila, destil·lava un pessimisme esperançat. Una visió pessimista de la societat que ha d’ajudar a sensibilitzar-nos primer, i mobilitzar-nos després. Seguint Bauman, observo aquests dies amb pessimisme esperançat. Avui només obrir el correu, tenia comunicats de la rectora, del degà de la facultat, de l’Associació de Universitats Americanes, mostrant la seva preocupació i demanant al Congrés i al govern que actuïn. Són d’agrair les reaccions de persones amb influència als Estats Units, també dels editorials dels diaris amb més tirada, així com les reaccions d’empreses punteres. Entre d’altres és encoratjador escoltar com Starbucks oferirà 10.000 llocs de treball a refugiats. Per últim, la mobilitzacions de la gent als carrers i aeroports són un altre motiu d’esperança.

El cercle sensibilització-mobilització-actuació-sensibilització sembla que es va enfortint. Són moments de canvis, aparentment dies grisos, però només nosaltres, deixant que les notícies ens facin un ai al cor, deixant-nos sensibilitzar, podem construir una societat amb color.


Marc Grau Grau

31 de gener, 2017