Miquel Àngel Maria, membre de JP Menorca (16/05/2011)
No n’aprenem. Ens hem acabat creient que els retalls són bons.
Miquel Àngel Maria, membre de JP Menorca / 16/05/2011

Em permet que li expliqui un conte?

Imagini que un germà seu ha patit la desgràcia de l’incendi del seu pis, a causa d’una fuga de gas. L’assegurança no el vol indemnitzar perquè fa anys que la instal·lació va caducar i el seu germà s’ha saltat tots els controls i inspeccions. Cap banc no li vol prestar diners per a la rehabilitació perquè, ja ho sabem, el seu germà és un mans foradades. La família es reuneix, i acorda que l’han d’ajudar. Apel·len a la solidaritat fraternal, al deure moral que imposen els lligams familiars. No li regalaran res, és clar, no seria just. Li faran un préstec, i establiran unes condicions estrictes perquè el germà díscol faci el cap viu. Vostè, que és el germà més ric, serà el qui posarà més diners. S’informa que els bancs estan cobrant uns interessos del 5%, i li ofereix al seu germà una “ajuda” al 9%. Ell s’indigna, ho considera un abús. Vostè no es talla un pèl: si no t’agrada, no en mengis. Ja aniràs a un altre lloc, a veure qui et deixa diners. El germà, finalment, se sotmet.

Al cap d’un any, la duresa de les condicions que vostè li va imposar provoquen que el seu germà no aixequi el cap i estigui negat de deutes. Idò vostè, lluny de plantejar-se una alternativa, s’aprofita de la seva feblesa i li encoloma un préstec per pagar el deute del deute, a un interès més elevat i unes condicions més dures que la primera vegada. El seu germà clama al cel, però no té més remei que acotar el cap. Únicament té forces per dir-li a vostè que, almenys, no sigui hipòcrita: no anomeni rescat a la usura que està fent sobre les seves espatlles. Mentrestant, la família de vostè es queixa: estam farts de pagar els deutes del teu germà. I la família del seu germà s’enfada: el teu germà és un pirata.

D'acord, he simplificat molt (l’extensió d’un article obliga a sacrificar exactitud i rigor a canvi de claredat), però demanem-nos si no van per aquí els trets del que ha passat amb el primer i ara amb el segon “rescat” de l'economia de Grècia. Ens hem acabat creient (els ciutadans alemanys el primers, perquè el seu estat és el que presta més diners) que els socis de la UE ajuden Grècia, quan en realitat li estan imposant un règim d’usura que castiga els més pobres. Els rics ja trobaran la manera de surar. S’exigeixen mesures d’austeritat, però els qui s’han d’aprimar i estrènyer el cinturó són els qui menys tenen. Paul Krugman i Joseph Stiglitz no es cansen de repetir que no hem après res de les crisis asiàtiques dels norantes: les presumptes solucions draconianes imposades aleshores pel FMI i el BM van hipotecar els estats, van castigar les classes mitjanes i enfonsar en la pobresa milions de persones al sudest asiàtic, sense aconseguir el que presumptament justificava aquests sacrificis: el sanejament de l’economia nacional. No, quasi dues dècades després, l’únic que ha succeït és que aquests països han perdut sobirania econòmica.

La contundència, la rapidesa, la severitat i la profunditat dels retalls de prestacions socials, les reformes de mercats laborals, o l’acatament de la disciplina dictada pels especuladors borsaris, contrasten com el blanc i el negre amb l’esllanguiment, la lentitud, la laxitud i la superficialitat amb què es parla (i encara gràcies) d’allò que, just fa dos anys, semblava ser el nus de la sortida de la crisi: el canvi del sistema de remuneració dels directius de les grans corporacions financeres, que convida a l’especulació irresponsable; la reforma dels mercats de valors; la creació de taxes que gravin les transaccions internacionals, almenys les especulatives; la introducció d’una nova regulació financera ajustada a les necessitats del mercat global...

No n’aprenem. Ens hem acabat creient que els retalls són bons; ens justificam parlant de sacrificis necessaris, de reformes ineludibles, de mesures doloroses però imprescindibles. Per a què? Fins quan? Fins a on?